Cataluña.

Després de buscar durant força temps a Uniliber ( l'associació professional de llibreters de llibre antic, exhaurit, usat o descatalogat ), o a la llibreria antiquària lleidatana dedicada al llibre antic El genet blau, ja pensava que no trobaria el llibre que cercava. O era molt car, o el seu estat de conservació era dolent. Em quedava una oportunitat, parlar amb el Josep Mayos, responsable de la parada de llibres més digna i cuidada que podem trobar tots els diumenges de nou a dues de la tarda a la Rambla de Ferran. Sorpresa, ràpidament em digué que li semblava que el tenia al magatzem. Li vaig donar el meu correu electrònic i als pocs dies em confirmà que el tenia. No m'ho podia creure, i per això en un altre correu li adjuntava fotografies del llibre i la coberta. La resposta tornà a ser afirmativa i quedàrem el diumenge per recollir-lo...

Increïble, tenia a les mans una primera edició, datada al 1.961, del volum Cataluña de José Pla d'Ediciones Destino. Aquesta editorial publicà entre 1.943 i 1.977 una col·lecció de setze guies de diverses regions i ciutats d'Espanya. La col·lecció Guías de España  fou un tipus de publicació entre els llibres de viatges i les guies turístiques que no s'ha valorat com mereix. 

Després de donar-li un cop d'ull i veure el seu bon estat, vaig pagar al Josep el preu acordat. A la seva parada els llibres mai es veuen amuntegats ni estan atrotinats, al contrari, gràcies a ell viuen una segona vida i es mostren orgullosos al possible client. A la propera fotografia el podeu veure xerrant amb un aficionat al llibre vell. 

La qualitat dels llibres d'aquesta col·lecció és evident : molt ben editats, amb fotografies de bons fotògrafs d'aquella època,  i amb escriptors de gran nivell com Josep Pa, Pío Baroja, Joan Fuster, Dionisio Ridruejo, Ramon Gómez de la Serna, ... El fet de coincidir el temps en que es van publicar las Guías de España amb el franquisme fa que tinguem a les mans un document històric i cultural interessant. En el cas del llibre de Josep Pla, moltes de les fotografies són de Francesc Català Roca, com la propera en la que podeu veure l'arc del pont de la nostra ciutat fa més de cinquanta anys.

Els llibres, a més a més de la sobrecoberta i de moltes fotografies , tenen mapes desplegables que queden molt lluny de la tecnologia actual que utilitzem per orientar-nos...

Les descripcions que fa en Pla del nostre petit país són magnífiques. Un gran viatger i escriptor com ell ens regala 597 pàgines per descobrir. Ell també fou l'encarregat d'escriure dos llibres més de la col·lecció: "Guía de la Costa Brava" i " Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza".

Atentament.

Senyor i

Un metge petit burgès amb calvície prematura i que escriu versos.

El barceloní Joan Sales i Vallés és conegut per la seva novel·la Incerta glòria, publicada l'any 1.956 i ampliada en edicions posteriors fins al 1.971. Es considera un dels retrats més fidels del que succeí en el bàndol republicà a Catalunya durant la Guerra Civil espanyola. L'autor denuncia per igual les salvatjades de feixistes i anarquistes.

Joan Sales va ser un dels primers oficials sortits de l'Escola de Guerra de la Generalitat, on va anar il·lusionat a formar-se militarment perquè tenia molt clar el que suposaria per Catalunya perdre la guerra. La primera i segona part de la novel:la és epistolar, tot ens ho expliquen les cartes escrites pels protagonistes...

Avui vull recomanar-vos un llibre poc conegut de Joan Sales en el que les cartes també són les protagonistes. Cartes que parlen de política, poesia, amistat, amor.... " Cartes a Màrius Torres" de Club Editor, concretament la tercera edició del 2.014, augmentada amb cartes inèdites a Mercè Figueres. El llibre és una recopilació de la correspondència de Joan Sales amb Mercè Figueres i Màrius Torres; els seus bons amics ingressats al sanatori de Puig d'Olena..

Llegint les cartes viureu de primera mà la convulsa situació del país des de 1.936 al 1.941; la Guerra Civil i l'exili dels vençuts. També podreu llegir les correccions, proposades per Joan Sales, a alguns poemes de Màrius Torres. Aquesta relació epistolar s'acabà amb la mort del poeta lleidatà.

En una de les cartes Màrius Torres es descriu com " un metge petit burgès amb calvície prematura que escriu versos". 

Si hi ha comentaris que fan somriure, altres conviden a la reflexió. Joan Sales és molt crític amb la mala organització militar dels republicans en alguns dels seus destins al front de guerra, i que feien inevitable la derrota militar. A la pàgina 482 ens explica que el coronel P.F traginava un carretó pels carrers de Tolosa quan un conegut que passava li digué: " Vosté, tot un coronel, fent de manobre!". La resposta del coronel és demolidora: " Pago per tants manobres que feien de coronel".

Submergiu-vos en la història, llegint  aquestes cartes.

Atentament.

Senyor i

Les fonts ( i 2 ).

Avui continuarem la visita virtual a les fonts monumentals de Lleida per la font de la Catedral o dels Tritons, que també ha canviat d'ubicació. L'any 2.009 vam veure al blog com després de molts anys guardada en els magatzems municipals, tornaren a muntar-la davant del Mercat del Pla, just on comença el llarg tram d'escales que ens conviden a pujar a la Seu Vella.

A les entrades "Trencaclosques gegant" i "Trencaclosques gegant ( 2 )", seguírem aquest procés de tornar a muntar-la.

Estava situada a la vora de la Catedral Nova, al carrer de l'Almodi Vell, just al costat de l'actual entrada a l'Arxiu Capitular, on podeu llegir Quiosc Payà. De l'any 1.798 i d'estil neoclàssic la desmuntaren als anys 60 del segle passat.

Compareu la fotografia anterior en la que es veu la porta d'accés a l'arxiu de la Catedral Nova, amb la que he trobat al blog Quina la fem? És del 1.924 i està feta pel fotògraf Jaume Biosca i Juvé ( 1.975 - 1.945 ). Van numerar tots els carreus de pedra i els van emmagatzemar a la Suda fins que l'any 2.009 la reconstruïren al seu emplaçament actual.

 

La font de l'Hospital també ha canviat d'ubicació, però a diferència de la font dels Tritons que "ha pujat" tot el carrer la Palma fins al nou emplaçament, la de l'Hospital està a pocs metres del lloc original.

D'estil barroc-classicitzant fou construïda l'any 1.802. La mina que portava l'aigua a les fonts es va ampliar per arribar a l'antic Hospital de Santa Maria , gràcies al finançament del bisbe Torres. És indiscutible el benefici que suposà pels malalts l'arribada de l'aigua potable a l'hospital.

  

Quan es traslladà l'hospital i restaurà l'edifici gòtic, van dur-la al pati exterior, a l'avinguda de Blondel, on encara avui ofereix aigua fresca als lleidatans. Al blog Quina la fem?, he trobat una estereoscòpica dels anys 10-12 del segle passat, on podeu veure la font a l'interior de l'antic Hospital de Santa Maria, avui seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.

Per acabar la visita virtual d'avui a tres de les fonts monumentals que abastien d'aigua potable a la ciutat us presentaré la font de la Plaça Sant Joan o de les Sirenes, que escandalitzà en el seu moment al rector de Sant Joan i al bisbe Torres, i que acabà amb d'intervenció del rei Carles IV i el seu primer ministre el comte de Floridablanca. La font estava situada al centre de la plaça de Sant Joan i feia set metres d'altura. Les escultures del déu Neptú, sirenes i dofins embellien la gran font. Però les sirenes escandalitzaren al rector de l'església de Sant Joan, mossèn Manuel Bordalba que li comunicà al bisbe Torres que aquelles figures de dos metres representaven " una mujer profana e indecente capaz de inspirar lascivia aún en los más cautos, siendo tales y tan abultados sus pechos". El bisbe torres li comunicà a Blondel que "las estatuas de la fuente de San Juan estaban sumamente lascivas y daban ocasión al escándalo". El bisbe es queixà al rei Carles IV i contestà de la mà del primer ministre , el comte de Floridablanca, que dubtava que l'obra estigués aprovada per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. L'any 1.841 es va traslladar al final del carrer de Sant Antoni d'on s'enderrocà l'any 1.877.

No hi ha cap fotografia ni plànol de la font. Tenim una recreació historicista del gran fotògraf lleidatà Enric Garsaball Espinet, un oli sobre fusta del 1.970 que ens permet imaginar com era la gran font de les Sirenes...
Atentament.
Senyor i  

El Museu de Lleida ( 5 ).

A l'entrada anterior dedicada al M:LL recordàvem la signatura del conveni per a la creació del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal del primer dia d'agost del 1.997. Sis anys després començaven les obres de la nova seu dissenyada per l'arquitecte Joan Rodon. El 30 de novembre del 2.007 s'acabaven les obres del nou museu construït als terrenys de l'antiga Llar de Sant Josep.

L'obra de Joan Rodon integra part de l'antiga Casa de Misericòrdia i aprofita un temple dels primers anys del segle XVII : l'antiga església del convent dels carmelites descalços.

Font fotografia: Museu de Lleida.

La creació de la nova Diòcesi de Barbastre-Montsó suposà un llarg litigi per les obres d'art de la Franja, del que ens ocuparem en la propera entrada dedicada al M:LL.

Tornem a les sales del museu per continuar la visita virtual que deixàrem amb la conquesta feudal, les cartes de poblament i la Constitució Fonamental de l'església de Lleida. Entrem doncs en el fascinant món de l'art romànic.

La conquesta de Lleida obrí la porta a l'art romànic. La principal obra d'aquest estil fou la construcció de la Seu Vella, catedral de la ciutat. Hi trobem influències nord-italianes, llenguadocianes, provençals i rosselloneses; base de l'anomenada Escola de Lleida del segle XIII.

El conjunt escultòric de l'Anunciata, format per les figures de l'arcàngel Gabriel i Maria prové de la Porta de l'Anunciata de la Seu Vella.

 Encara que estan malmeses, podreu observar el magnífic treball escultòric en la roba de les dues figues, amb uns plecs d'una perfecció sorprenent.

Aquestes escultures en pedra arenosa del primer quart del segle XIII estan atribuïdes al Mestre del frontal de Santa Tecla de la Catedral de Tarragona.

Els primers anys del segle XIII s'erigí l'antiga església de Sant Joan, enderrocada l'any 1.868... Els elements escultòrics que es conserven ens permeten gaudir del savoir faire dels escultors de l'Escola de Lleida. Les  mènsules i capitells d'aquella antiga església us deixaran bocabadats.

Al conjunt de mènsules fetes en pedra sorrenca, datades entre els anys 1.225 i 1.240, trobareu caps humans i zoomòrfics, elements reinterpretats del bestiari i representacions burlesques i profanes. Aquests elements arquitectònics tenen la funció de sostenir la cornisa o la càrrega d'un sostre.

Els capitells de l'antiga església de Sant Joan són una mostra de la perfecció decorativa de l'Escola de Lleida. Alguns dels seus elements decoratius s'han relacionat amb el món normand, la tradició provençal i l'herència andalusina.

Trobar-nos caminant per les sales del museu amb les pintures murals procedents de la Canonja, al costat del claustre de la Seu Vella, mereix aturar-nos una estona a la propera entrada dedicada al M:LL.

Atentament.

Senyor i

El forn del riu Negre...

Territori de Masies és una proposta dels veïns i entitats del sud del Solsonès per ajudar-nos a descobrir els secrets més amagats d'aquest territori fascinant. Els municipis de Clariana de Cardener, Pinós, Llobera, Llanera, Pinell del Solsonès, Riner i la Molsosa ens conviden a passejar pels seus castells, torres, esglésies, santuaris,... Podeu trobar-hi mostres de la prehistòria, recórrer la terra de frontera, assaborir el barroc rural i, evidentment, gaudir del gran símbol de tot el Solsonès: les seves masies. 

Tic la gran sort de visitar aquest territori des de fa vint anys i no dubto ni un moment en recomanar-vos les propostes que fan la setantena d'entitats i empreses del sud del Solsonès. Avui us convido a la descoberta virtual d'un petit forn de teuleria que trobarem a la riba  del riu Negre. Deixem el cotxe al costat de l'església de Clariana de Cardener i agafeu el camí que baixa fins al riu Negre. Aquest afluent del Cardener, neix a Lladurs i després de passar per Solsona, travessa els municipis d'Olius, Riner i Clariana de Cardener.

És un riu d'escàs cabal però sembla que antigament tenia fortes revingues com la que trobem documentada en un escrit del segle XVIII en el que Francisco Zamora explica: ..." té, però, crescudes rierades que tallaven ( abans que existís el pont ), la comunicació i s'hi havia ofegat gent"...

Quan arribeu al riu, no el travesseu i seguiu pel caminet de la dreta que no fa gaire han desbrossat . Després de caminar una estoneta trobareu les restes d'un forn d'obra o de teuleria.

En aquests forns es fabricaven manualment teules, maons o totxanes. Per poder funcionar calia tenir a prop fusta per cremar, aigua i argila. Parcialment excavat el forn es construïa en un marge entre dues feixes. Per la part superior s'accedia a la cambra de cocció i per baix a la fogaina.

Al costat del forn hi havia una bassa on es pastava el fang. Aquest tipus de forn van funcionar fins que l'activitat s'industrialitzà en unes instal·lacions més complexes i amb maquinària anomenades bòbiles. El canvi de forns d'obra o teuleria a les bòbiles es produí entre els anys 1.930 i 1.950.

La fogaina, excavada en el terreny, quedava entre un i dos metres per sota. Damunt si carregava la volta que tenia entre 20 i 30 forats per on el foc i el fum pujaven a la cambra de cocció. Damunt la volta es feia la solera plana, sobre la que es posava el que volien coure. Les parets exteriors del forn eren de pedra seca. El canó o cambra de cocció consistia en un gran espai damunt la la solera on es coïen les peces.

Durant la vostra passejada us acompanyaran uns petits plafons informatius amb els que la gent de som i serem de pagès us expliquen de manera clara i senzilla els arbustos que aneu trobant, les construccions de pedra seca,... Som i serem de pagès és un projecte de dinamització de l'economia rural de Clariana de Cardener i Navés.

El forn del riu Negre està una mica atrotinat però ens permet imaginar-nos com els nostres avantpassats feien manualment les totxanes, maons i teules.

Atentament.

Senyor i  

Entre mantes i edredons...

Dory Sontheimer Heilbruner va néixer a Barcelona l'any 1.946. La mort de la seva mare l'octubre del 2.002 li comportà la dura feina d'endreçar la casa. No podia imaginar-se el que hi havia a l'altell de la seva habitació de soltera. Entre mantes i edredons trobà set caixes que li canviaren la vida.

Dory sempre havia sabut que els seus pares eren d'origen alemany. Anava a l'escola catòlica i alemanya de Sarrià i a casa parlaven alemany. Al fer els divuit anys la seva mare li explicà les arrels jueves de la família.

Obrir les set caixes, llegir i rellegir la documentació que contenien i les posteriors recerques li van deixar molt clar el perquè no tenia avis ni cosins. Aquest dubte sempre l'havia inquietat, però quan ho preguntava als pares, la resposta telegràfica era que havien mort a la guerra. Amb aquesta lacònica informació s'acabava sempre la conversa...

El secret amagat a les set caixes era que més de trenta familiars de la Dory havien patit la diàspora i el patiment per morir finalment als camps d'extermini nazis. Aquesta farmacèutica barcelonina d'origen alemany i jueu va decidir explicar la duríssima història familiar escrivint el llibre " Les set caixes", editat per Angle Editorial el novembre passat.

La primera carpeta que trobà fou la de la tieta Dora, germana del seu pare. Un telegrama escrit a Tel Aviv comunicava la seva mort en un bombardeig de l'aviació feixista italiana al setembre del 1.940. La Dory no sabia que tenia una tieta de nom Dora fins que obrí aquella carpeta... L'allau de noms desconeguts gairebé la feu desistir de la idea inicial d'investigar a fons el contingut de les caixes. 

En la recerca dels seus orígens ha viatjat a Praga, Tel Aviv, Londres, Estats Units i Mont-real; on molt emocionada ha pogut abraçar familiars que no coneixia. La por és la responsable del silenci dels pares de la Dory sobre l'horror viscut per la seva família.
Al proper vídeo corresponent al capítol 125 del programa Via llibre podeu escoltar la Dory Sontheimer presentant el seu llibre des del minut dotze fins al vint.
Les set caixes ens ajuden a reflexionar sobre un dels episodis més foscos del segle XX.
Atentament.
Senyor i

Adéu Antiga Casa Inglés.

El passat mes de juliol a l'entrada Adéu Llibreria Fregola us comunicava que el 31 d'agost del 2.014 tancaria, després de 102 anys, la més jove de les nostres botigues centenàries. Torna el juliol i, malauradament, he d'explicar-vos que el proper dia 15 tanca, després de 141 anys oberta al mateix local, l'armeria Antiga Casa Inglés.

El nostre eix comercial en molt poc temps viurà el tancament de dos comerços amb molta història. Si afegim que la Farmàcia Pons es trasllada el proper agost  a Cappont, passejant pel cor de la nostra ciutat molt aviat només trobarem set de les deu botigues centenàries que el prestigien...

Al setembre una franquícia de la firma de disseny danesa Tiger, ocuparà l'espai de la Farmàcia Pons. Penseu que al món hi ha més de quatre-centes botigues Tiger.... La nostra estimada ciutat està perdent els comerços que li donen personalitat i prestigi. Recordeu l'aparador de la Llibreria Fregola ? Mireu-lo avui, aquell espai màgic l'ocupa una botiga com en podem trobar a cabassos...

Però tornem a l'armeria Antiga Casa Inglés per compartir la visita que vaig fer a la propietària actual Laureana Cervera, que amb molta amabilitat em permeté fer les fotografies que acompanyen aquesta entrada. La seva jubilació suposarà el tancament d'aquest botiga fundada l'any 1874 pel seu besavi José Inglés Solé.

Les dones han estat el pal de paller d'aquest negoci familiar. El fundador va deixar la botiga a la seva filla Laureana, casada amb Amadeo Bordalba. La Laureana deixà el negoci a la seva filla Carme Bordalba Inglés, esposa d'Alfonso Cervera, pares de l'actual propietària Laureana Cervera Bordalba. Quatre generacions d'armers lleidatans.

Pujant a la primera planta puc tocar les restes d'un casalot construït durant els segles XIII i XIV, poca broma! L'armer guarda les escopetes, fins i tot els mítics Winchester de l'empresa estatunidenca fabricant d'armes de repetició i semiautomàtiques de finals del segle XIX i començaments del XX. Molt coneguda pels seus fusells, també fabrica escopetes de caça i d'us policial i militar.

Entre fotografia i fotografia veig a la Laureana enfeinada endreçant els articles de pesca. Aquesta botiguera se soca-rel aviat tancarà el seu comerç centenari.

Els arcs i restes del soterrani, on hi ha la munició, i els murs del casalot que ens parlen de la Lleida de fa una colla de segles, en pocs dies no estaran acompanyats per la quarta generació d'armers.

Si sou caçadors o pescadors aprofiteu aquests últims dies de l'Antiga Casa Inglés perquè trobareu un 50 % de descompte en roba de caça i material de pesca. També tindreu descomptes especials en munició.

És hora de marxar i agrair a la Laureana la seva gentilesa. Després de xerrar amb ella una estona tinc la mateixa trista sensació que el passat juliol parlant amb els germans Fregola. Sembla que les diferents autoritats locals i autonòmiques no protegeixen com cal al petit comerç...
Al sortir de la botiga, una placa ens recorda que aquest establiment guarda un petit fragment de la història de la ciutat.

Espero que el proper juliol no em calgui fer una nova entrada explicant el tancament d'una de les poques botigues centenàries que queden a Lleida.
Atentament.
Senyor i

Les fonts ( 1 ).

A l'entrada "Sota la plaça" donàvem un cop d'ull al gran dipòsit construït entre 1.784 i 1.793 amb la finalitat d'abastir d'aigua potable la ciutat i combatre les epidèmies. L'aigua, provinent del canal de Pinyana, es distribuïa per Lleida mitjançant fonts monumentals, la majoria de les quals han canviat d'ubicació amb el pas dels anys. Per distribuir l'aigua del dipòsit es va construir un túnel o mina que la portava fins a les fonts. Amb el pas dels anys l'aigua arribà a cada casa i les fonts perderen la seva funcionalitat.  Lluís de Blondel de Drouhot i Dàvalos, governador de Lleida entre 1.786 i 1.794, fou el responsable d'aquesta obra importantíssima per la nostra estimada ciutat.

Aquest gran sanejament començà amb les fonts següents: la del Roser, la de la plaça Sant Francesc, la de l'Ensenyança, la de la Catedral o dels Tritons, la de l'Hospital i la de la Plaça Sant Joan o de les Sirenes. La descoberta d'aquesta colla de fonts històriques la farem en diverses entrades.

La Font del Roser, al carrer Cavallers, que estava adossada a l'antic convent dels dominics és l'única que ha mantingut la ubicació inicial.

Destaca la decoració amb peixos i petxines que envolta la inscripció en la que podem llegir que la construcció de la font i la reparació del carrer la va pagar tota la ciutat " Sin distinción de Personas".

Com molts espais de la ciutat, la font del Roser pateix l'atac d'alguns incívics i les pintades embruten la part inferior, sobretot les cares del brolladors. 

A la plaça de Sant Francesc hi havia una font que l'any 1.884 van traslladar a la Costa del Jan. Més endavant es tornà a reformar i el pilar fou la base de la font que actualment hi ha a la plaça de Ramon Berenguer IV, al costat de l'estació de trens.

Si mireu la fotografia anterior i la compareu amb la propera del 1.924 feta per Jaume Biosca i Juvé ( 1.875 - 1.945 ), veureu que el pilar és el mateix. Desconec que se'n va fer de l'escultura de la part superior. Aquesta fotografia l'he trobada al blog Quina la fem? de visita obligada pels enamorats de Lleida.

Al mateix blog he localitzat una postal de la segona dècada del segle passat on es veu com era aquest carrer fa gairebé cent anys. Està editada per Sol i Benet Impressors i podem llegir-hi : 20. LERIDA. Cuesta del Jan.

Avui acabaré amb la font de l'Ensenyança construïda l'any 1.809 i que estava situada a la façana del convent del mateix nom, al carrer de la Palma. Quan va desaparèixer el convent la font es reconstruí a la plaça de Sant Antoni Maria Claret, prop de l'indret original.

Es va desmuntar per fer l'entrada de l'aparcament del futur Parador Nacional, encara en obres. Ha tornat a la seva ubicació anterior, però la combinació d'obra nova i font neoclàssica és, com a mínim, discutible. Afortunadament els peixos que fan de brolladors no es poden girar...

La propera entrada dedicada a les fonts monumentals de Lleida la començarem amb la font de la Catedral o dels Tritons que també ha canviat d'ubicació  tal com vam veure al blog l'abril i el juliol del 2.009.

Atentament.

Senyor i.