Vols jugar a escacs?

Islàndia és un país amb moltíssima tradició en el joc d'escacs. Diuen que gairebé tots els seus habitants saben jugar-hi, i en molts espais públics els taulers i les peces ens conviden a pensar. Amb 320.000 habitants hi ha onze Grans Mestres i onze Mestres Internacionals, unes xifres impressionats per l'escàs nombre d'habitants. El de Gran Mestre és el rang màxim que pot aconseguir un jugador d'escacs a excepció del títol de campió del món. Calen 2.500 punts. El següent en importància és el de Mestre Internacional, pel que necessitem  2.400 punts. 

Si aneu a la Biblioteca Nacional islandesa, podeu dedicar-vos una estona a trencar-vos la closca... 

El Campionat del Mon d'escacs del 1.972 celebrat a Reykjavík i conegut com el Matx de segle, enfrontà a l'aspirant Bobby Fischer dels Estats Units amb el campió regnant, el soviètic Boris Spasski. L'americà posà fi a vint-i-quatre anys consecutius de domini soviètic. Fou el primer americà que es proclamà campió del món. L'any 2.005 va marxar dels Estats Units per problemes amb la justícia, estava acusat de diferents delictes fiscals i de violar l'embargament del 1.992 sobre Sèrbia. Anà al Japó i posteriorment a Islàndia, que li oferí asil polític i la nacionalitat islandesa. 

Al costat del Port Vell de Reykjavík, a la biblioteca del Museu d'Art també us espera un tauler d'escacs...

  

Quan Fischer va arribar a Islàndia, el país el va acollir molt calorosament i rebé la mateixa habitació que havia ocupat l'any 1.972 a l'hotel Loftleidir , que ara es diu Icelandair Reykjavík Hotel Natura, la suite 470. Una de les ments més potents del segle XX acabà obsessionat amb que la CIA el volia matar. Els últims dies de la seva vida els passà en un psiquiàtric de la capital islandesa.

Al Museu Nacional  hi ha una reproducció de la casa islandesa de la segona meitat del segle XX. No podia faltar-hi la proposta de jugar a escacs...

Al nostre petit país no tenim tanta tradició en aquest joc, però el testament manuscrit d'Ermengol I d'Urgell ( 973 - 1.010 ) és el document més antic d'Europa que parla dels escacs. Al Museu de Lleida podeu veure el joc d'escacs del segle X-XI que pertanyia a Arnau Mir de Tost ( 1.000 - 1.072 )  senyor d'Àger; que al segle XI conquerí la Conca de Tremp, les valls limítrofes a la Serra de Montsec i la Vall d'Àger, desplaçant la frontera a pocs quilòmetres al nord de Balaguer.

És un joc d'escacs de cristall de roca tallat d'origen fatimita, civilització que regnà el nord d'Àfrica del 909 al 1.171 considerada la França il·lustrada de l'època. El van trobar a la Col·legiata de Sant Pere d'Àger.

La majoria dels investigadors creuen que els escacs és un joc creat a l'Índia al segle VI dC, a partir d'una antiga forma d'escacs denominada xaturanga.

Atentament.

Senyor i

Jo també sóc neandertal...

El passat mes de novembre RBA La Magrana edità el número 210 de la col·lecció Orígens; parlo de l'últim llibre del novel·lista barceloní Lluís-Anton Baulenas...

El llibre electrònic o digital, conegut col·loquialment com ebook, va ser fabricat per primera vegada l'any 1.992-1.993 per F.Crugola i I. Rigamonti com a projecte de la seva tesi al Politecnico de Milano. L'any 1.998 es posaren a la venda els dos primers lectors de llibre digital: Rocket ebook i Softbook. Els primers llibres digitals en català van sortir al mercat l'any 2.009. Semblava que el llibre digital es menjaria ràpidament al llibre de paper, però en aquesta predicció la paraula ràpidament no es compleix. Potser el llibre de paper està condemnat a mort, però encara supera, amb molta diferència, al llibre digital.

Torno a en Baulenas i entendreu el perquè de les explicacions anteriors sobre l'ebook. El títol del llibre ho diu tot: "L'últim neandertal. Crònica partidista de la transició del lector de paper al lector digital". Lluís-Anton no enganya a ningú, la seva crònica és totalment partidista i està al costat del lector de llibres de paper, els lectors neandertal. Als lectors digitals els anomena lectors sàpiens... La portada del llibre ens deixa un missatge molt clar: "Aquest llibre NOMÉS es publicarà en PAPER".

L'últim neandertal és un homenatge afectuós als lectors que estimen els llibres de paper, els oloren, en tenen cura, que n'estan - n'estem- enamorats. Les reflexions i comparacions sobre els lectors neandertal i el lectors sàpiens són molt divertides, per això mentre llegiu segur que riureu més d'una vegada.

El creixement del llibre digital és lent, molt lent. Segons les dades de la Generalitat l'any 2.013 el llibre digital va facturar uns 17 milions d'euros i  el llibre de paper us 200 milions. Evidentment tot és opinable, segur que als lectors sàpiens els encanta llegir al seu llibre digital. Però neandertals i sàpiens hem de reconèixer que es uneix un tema fonamental, ens agrada llegir. Personalment desitjo una llarga vida al llibre de paper perquè... jo també sóc neandertal.

Atentament.

Senyor i.

Sorpresa al Segre Mitjà.

Després de visitar l'antic castell de Cubells, tornem a la carretera que ens porta a Artesa de Segre per descobrir alguns dels secrets amagats en el seu extens terme municipal. Penseu que Artesa té vint nuclis agregats. Pocs quilòmetres després d'Artesa, en una llarga recta que acaba al poble de El Gos, trobem l'indicador de Seró, un dels nuclis agregats a Artesa.

L'any 2.007 ocupats en la construcció d'una canonada de la xarxa per distribuir  l'aigua de reg del canal Segarra-Garrigues, el treballador que feinejava amb l'excavadora va trobar unes restes espectaculars...

Font fotografia: Portada del número 295 de la Palanca. Publicació d'Artesa de Segre i Comarca.

Seró ha tingut molta sort perquè les restes s'han quedat al poble i l'edifici que les acull va guanyar el premi FAD d'arquitectura del 2.013. A més a més va ser una de les tres obres escollides per representar Catalunya a la Biennal d'Arquitectura de Venècia del 2.014; tot un luxe per un petit poble de 82 habitants.

 

La fotografia anterior és de la portada de la revista anual Arquitectura Viva (AV) España 2.014. En ella podeu contemplar una part de l'edifici de l'Espai Transmissor de Seró. Faig una fotografia mirant al poble de Seró; en la que podeu veure el castell esmentat ja al segle XII i transformat en casal. També podeu observar l'església parroquial de Santa Maria, d'origen romànic, reformada els segles XVIII i XIX.

En un petit espai museístic podeu veure totes les restes trobades i fer un seguiment fotogràfic de la troballa , així com de les explicacions històriques corresponents. Està clar que el megàlit dels Reguers de Seró és un dels conjunts escultòrics més rellevants del neolític final-calcolític europeu.

Després d'escoltar les explicacions, comença el moment estel·lar de la visita. Caminem en silenci per un petit laberint on només sentim el soroll  dels nostres passos sobre el terra de paviment ceràmic esmicolat. Pels forats de les totxanes veiem el paisatge del Mig Segre.

 
Al final d'aquest laberint espiral quadrangular, la sorpresa és monumental. El terra de paviment ceràmic esmicolat, es transforma en pols d'argila en el que queden marcades les nostres petjades. Davant nostre apareixen les restes d'un megàlit datat a mitjans de la primera meitat del segle III abans de Crist...

Aquests menhirs-estàtua de Seró són unes grans escultures antropomorfes decorades amb diferents dibuixos que representen túniques, capes, mantells, cinturó...

 
Els diferents fragments encaixen perfectament i formarien un menhir-estàtua d'uns set metres d'alçària, la més alta d'Europa. Estem davant d'una obra d'art de la prehistòria.

La decoració esculpida fa gairebé quatre mil anys en aquestes lloses de pedra sorrenca, és espectacular. La capa que cobreix l'esquena del menhir-estàtua us deixarà bocabadats.

Apropeu-vos a les comunitats prehistòriques de la vall del Segre i gaudiu d'un premi FAD d'arquitectura visitant l'Espai Transmissor de Seró. Si voleu fer la visita truqueu al telèfon 661224195.
Atentament.
Senyor i

El Museu de Lleida ( 7 ).

A l'última entrada dedicada al M:LL us parlava de la construcció del nou edifici, obra de l'arquitecte barceloní Joan Rodon, i abans de visitar virtualment noves sales del museu, recordàvem que al M:LL hi ha 113 peces d'art originàries de diferents parròquies de la Franja de Ponent que fins al 1.995 havien format part del Bisbat de Lleida, i que a partir d'aquell any van passar a formar part de la nova Diòcesi de Barbastre-Montsó. Això suposà l'inici d'un llarg litigi per aquestes obres d'art.

Joan Rodon i Bonet s'especialitzà al seu estudi Joan Rodon Arquitectes Associats S.A. en crear equipaments i rehabilitar patrimoni arquitectònic. A la propera fotografia el procés d'enderroc de l'antic convent de les carmelites descalces del que es va conservar part de l'estructura i l'església. Recordeu que abans de començar les obres, l'edifici acollia la Llar de Sant Josep. A la dreta podeu veure el nou edifici de l'Arxiu Històric de Lleida, un dels tres pilars de l'Illa de la Maternitat.

Font fotografia: Museu de Lleida.

El 30 de novembre del 2.007 obrí el nou museu. Mireu la cara de felicitat d'alguns dels responsables de l'obra enfilats a la coberta del nou M:LL. Darrere seu "els observen" atentament l'església de Sant Llorenç, la Suda i la Seu Vella ...

Font fotografia: Museu de Lleida.

L'any 2.006 la Consellera de Cultura de la Generalitat, Caterina Mieras, autoritzà al Bisbat de Lleida a entregar les obres d'art a Aragó. Aquesta resolució fou rebutjada per la Diputació de Lleida. Al juliol del 2.007 es creà una plataforma de suport a la unitat del M:LL. Si ens fixem en la legislació espanyola, el dret canònic deixa clar que el destí de les obres l'ha de decidir el Tribunal de la Rota, que l'any 2.008 dictaminà que calia entregar les peces a la Diòcesi de Barbastre-Montsó. 

Però deixem temporalment l'accidentada història del M:LL per tornar a passejar per les seves sales. Sortim de l'espai dedicat a les pintures murals de la Pia Almoina, i baixem les escales que ens porten a una nova sala on imaginar la bellesa de la Seu Vella, la nostra antiga catedral, abans de ser molt maltractada per la història...

Al juliol del 1.203 Pere de Coma començà la construcció de la Seu Vella, que fou la gran Catedral de Lleida. A la propera fotografia podeu veure els relleus de pedra amb restes de policromia de la trona de Sant Lluc ( esquerra ), i Sant Marc ( dreta ), atribuïts a Jordi Safont.

El cap de Sant Jaume el Major, obra de Rotllí Gautier datada al 1.436-1.437 ens insinua la riquesa escultòrica de l'antiga catedral.

Al bell mig de la nau central de la Seu Vella hi havia el cor. El fragment que mostra la propera fotografia es considera l'únic testimoni del cadirat del cor que entre els anys 1.364 i 1.367 va fer Benet Martorell.

Santa Maria l'Antiga, una escultura de fusta amb restes de policromia del 1.300, es venerava a l'altar major de la Seu Vella abans que el protagonisme d'aquest espai l'ocupés el retaule fet per Bartomeu de Rpbió entre 1.360 i 1.363. Posteriorment l'escultura es traslladà a la Canonja i donà nom a l'espai que presidia: la capella de Santa Maria l'Antiga.

Per acabar la visita virtual d'avui, gaudiu de la feina ben feta per Bartomeu de Robió en el retaule major de la Seu Vella. És d'alabastre, amb restes de policromia i aquest fragment ens mostra un grup de quatre apòstols.

L'any 2.010 la vella catedral recuperà temporalment una bona part dels tapissos flamencs que la vestien. Si ho voleu recordar, l'entrada "Els tapissos tornen a la Seu Vella" ens els mostra.
Atentament.
Senyor i 

Al fullejar Cataluña de José Pla.

A finals de juliol dedicava una entrada al llibre Cataluña de José Pla d'Ediciones Destino. Trobar la primera edició del 1.961, gràcies a Josep Mayos, responsable de la millor paradeta de llibres del Mercat d'Antiguitats i Col·leccionisme de la Rambla de Ferran, va ser molt gratificant. Feia temps que buscava aquest volum de la Colección Guías de España. A la parada vaig comprovar ràpidament el bon estat del llibre i un cop a casa no vaig poder resistir-me a fullejar-lo  detalladament. El llibre, de més de cinquanta anys, parlava molt bé del seu antic antic propietari. El seu estat deixava molt clar que l'havien tractat amb cura. Sempre que tinc a les mans un llibre vell em pregunto com era el seu antic lector...

La sobrecoberta, una aquarel·la de Frederic Lloveras ( 1.912 - 1.983 ), és el primer regal del llibre. El pintor, d'estil postimpressionista,  es considera un dels millors representants de l'aquarel·la de postguerra a Catalunya.

Entre les pàgines del llibre m'esperaven un parell de sorpreses. La primera, el Suplemento 31 de Diciembre 1.964 de Discos Vergara, "explicava" que a l'antic propietari del llibre també li agradava la música. Vergara era un segell discogràfic de finals dels 60 del segle passat propietat de Discos Vergara. L'any 1.970 es fusionà amb la companyia alemanya Ariola Records i la discogràfica catalana adoptà el nom de Ariola Eurodisc S.A. Curiosament el protagonista d'aquest Suplemento  és Joan Capri, actor, humorista i monologuista. L'enregistrament dels seus monòlegs ha fet riure a diverses generacions. El Suplemento presentava l'últim disc de: Rudy Ventura, José Guardiola,  Louis Armstrong, Emilio Pericoli,....

 

La segona sorpresa, un retall de diari, en el que es veu una fotografia amb Josep Pla i Raimon molt riallers. L'escriptor entrega al cantautor de Xàtiva el II Gran Premio del Disco Catalán. No sé a quin diari es publicà, l'antic propietari del llibre no ho va anotar enlloc. Com a peu de fotografia podem llegir: "El Premio del Disco Catalán. El ilustre escritor don José Pla hace entrega del Premio del Disco Catalán al cantante Raimon, durante una velada celebrada en Lloret de Mar. ( Fotos Campúa, Pérez de Rozas, UPI-Cifra y AP-Europa".

Raimon va rebre el "Premio Gavina" del Disco Catalán. A la Vanguardia Española del dimarts 13 de setembre del 1.966  pàgina 39 podem llegir: "Premio a la Mejor Canción Original: Concedido a " Inici de càntic al Temple" letra de Salvador Espriu y música de Ramon Peleguero". Ramon Peleguero i Sanchís és en Raimon. Si voleu llegir tota la notícia i la polèmica cliqueu aquí.

Els llibres ens parlen dels seus lectors...

Atentament.

Senyor i

Al soterrani de la llibreria...

Si ja teniu uns anyets , recordareu que passejant pel carrer Major de Lleida trobàvem botigues emblemàtiques ja desaparegudes com: La Estrella de Oro, El Baratillo, La Reconquista, Sederias Catalanas, Merceria Bifet,... La cruïlla dels carrers Major i Cavallers estava plena de gent enamorada del cinema que anava o sortia d'un dels tres cinemes que gairebé es tocaven: Granados, Victoria i Cataluña. Però avui no us parlaré de cap d'aquests tres cinemes històrics de la nostra ciutat sinó d'un comerç que hi havia en aquesta cruïlla: la llibreria Urriza. L'aparador, ple de llibres i material d'escriptori, era sensacional. Quan tenia prou diners, el soterrani de la llibreria era una visita obligada. En una d'aquestes visites a la zona dels llibres clandestins, vaig comprar a finals dels anys 70 del segle passat el llibre d'Editorial Lumen Hojas de hierba de Walt Whitman, amb pròleg, tria dels poemes i traducció de Jorge Luis Borges. El retrat de la coberta figurava a la primera edició de "Leaves of Grass"  del 1.855. Aquella petita inversió de 200 pessetes ( 1,20 €), em permeté descobrir al gran poeta americà.

Torno a Whitman trenta anys després per recomanar-vos el llibre d'Edicions de 1.984 "Fulles d'herba" amb traducció de Jaume C. Pons Alorda. No és la primera edició en català, però la de 1.910 no era complerta i la darrera reedició ja és difícil de trobar a les llibreries de vell. El poeta americà treballà en aquest poemari durant quaranta anys. Després d'anar-lo ampliant a partir de les diverses revisions de l'obra, la setena edició fou la definitiva. Aquesta és la que podeu llegir integrament per primer cop en català.

Walter ( Walt ) Whitman ( 1.819 - 1.892 ) es considera un dels poetes més influents. La seva obra s'ha traduït a una trentena d'idiomes. Va ser revolucionari en el moment que va deixar de banda les rígides estructures mètriques de la poesia europea per adoptar el vers lliure.

L'any 1.865, després de l'assassinat del president Abraham Lincoln, escrigué un poema  per homenatjar-lo. És el conegut Oh capità, el meu capità. La pel·lícula "El club dels poetes morts" va popularitzar a Whitman. En el proper vídeo podeu veure com el professor de literatura John Keating ( Robin Williams ), comença presentant el poema de Whitman; i diu als alumnes que a les seves classes li poden dir senyor Keating o, si són més atrevits, Oh capità, el meu capità. Però fixeu-vos com els convida a aprofitar el moment ( Carpe Diem)...

La poesia de Whitman és un cant a la terra, a la vida, al sexe, al seu país, a la igualtat entre homes i dones, a la bellesa... Torno al club dels poetes morts per acabar l'entrada d'avui. En el  proper vídeo podeu veure el moment en el que el senyor Keating  ha de marxar després de ser acomiadat. Un bon grup dels seus alumnes li reconeixen la feina feta d'una manera ben especial...> Aprofiteu el moment, gaudiu de la vida, i llegiu i rellegiu a Walt Whitman. Mai podrem agrair prou el que alguns mestres ens han ensenyat...
Atentament.
Senyor i

El suro.

L'abril del 2.014 recomanava la novel·la del periodista gironí Rafel Nadal Farreras, en la que podem descobrir la Girona de la postguerra i la intimitat de la família Oller dedicada al negoci del suro. "Quan en dèiem xampany" retrata una indústria dedicada a la fabricació de taps de suro.

Avui torno al suro però per recomanar-vos el número 24 de la revista Gavarres que centra el seu dossier en aquest producte de l'alzina surera.

No és la primera vegada que recomano la revista, al gener del 2.008 la proposta era el número 12 dedicat a les feines del bosc amb un dossier sobre oficis i feines que han canviat molt o, senzillament, han desaparegut: carbonar, pelar suros, fer feixines i escombres de bruc, plantar pins, fer fagines, escalabornar rabasses,...

Editorial Gavarres publica cinc revistes: Gavarres, Cadí-Pedraforca, Les Garrotxes, Alberes i, Girones. Té com a objectiu deixar testimoni escrit i gràfic d'un territori del país, les seves gents i el temps que els ha tocat viure. Summament recomanable, cada número està format per uns treballs de recerca que us deixaran bocabadats. L'any 2.002 l'editorial va començar amb el primer número de la revista Gavarres i s'ha anat ampliant fins a l'última proposta, la revista Girones de la que va sortir el primer número l'abril passat.

Font fotografia: Revista Gavarres número 24, pàgina 36. Documenta gràficament l'article de Pitu Basart "Cop de destral" i és de l'Arxiu Joan Aliu.

Una part de l'economia de les Gavarres i l'Ardenya des del segle XIX gira al voltant del suro. El dossier central de la revista ens mostra el camí que va de la pela de l'alzina surera a la fàbrica. Molts oficis, que a poc a poc s'apaguen, són els protagonistes: peladors, burricaires, traginers, propietaris, rematants,...

Coneixereu les eines del pelador: la destral de pelar, la burxa i la pedra d'esmolar; i els 68 termes diferents que usen en la seva feina els peladors de les Gavarres i l'Ardenya: afaitar, corona, descarnar, espelagrinar, fer corriols, panna, pelagrí, unglot,...

La gent de la revista Gavarres deixa testimoni de formes de vida que potser desapareixeran.

Atentament.

Senyor i

El Museu de Lleida ( 6 ).

A l'entrada anterior dedicada al M:LL explicava la construcció del nou museu, de la mà de l'arquitecte Joan Rodon. El 30 de novembre del 2.007 s'acabaren les obres al terrenys de l'antiga Llar de Sant Josep.
 

Font fotografia: Museu de Lleida.

Us recordava que la creació de la nova Diòcesi de Barbastre-Montsó l'any  1.995, suposà l'inici d'un llarg litigi per les obres d'art de la Franja de Ponent...

Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal hi ha 113 peces d'art originàries de diferents parròquies de la Franja de Ponent, que fins al 1.995 havien format part del Bisbat de Lleida. Un decret posterior del Vaticà exigia el retorn de les obres d'art a les seves esglésies d'origen. 

Però deixem altra vegada la història del M:LL per tornar a passejar virtualment per les seves sales. Avui ens aturarem per gaudir de les pintures murals de la Pia Almoina procedents de la Canonja, al costat del claustre de la Seu Vella.

La Canonja és un conjunt d'edificacions que acolliren les estances del Capítol i els òrgans de govern i gestió de la Catedral. La restauració del Bisbat de Lleida l'any 1.149 suposà la creació del Capítol Catedralici format per una comunitat de clergues que tenien que servir la Catedral.

Aquest Capítol Catedralici estava regit per la regla de Sant Agustí, i el formaven vint-i-cinc canonges que vivien a la Canonja.

L'any 1.254, els clergues van deixar la pràctica de la vida comunitària i l'espai que ocupaven acollí nous serveis. Un dels més importants fou la Pia Almoina, que era una institució catedralícia dedicada a la caritat, i que des de 1.277 atenia permanentment a pobres, malalts i  peregrins.

A més a més de donar-los-hi menjar, els vestien i emparaven gràcies a les donacions pietoses. Els usuaris d'aquest menjador eren una mostra dels problemes d'aquella societat.

Les pintures murals de la Pia Almoina, datades entre 1.330 - 1.340, estan fetes amb tremp i oli arrebossat de calç. Originalment estaven al refectori de la Pia Almoina de la Seu Vella de Lleida. El refectori és un menjador comú dels membres d'una comunitat estable, generalment de monestirs o convents.

Els rostres, les vestidures humils i les mirades perdudes transmeten solitud, por, marginació. L'alimentació de pobres i pelegrins incloïa el pa i el vi.

En els sis fragments conservats es repeteix la iconografia d'una taula parada i el menjar. Hi ha constància documental de la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona i la de la Catedral de València.

En unes obres de restauració del recinte de la Seu Vella fetes l'any 1.947, van descobrir aquestes pintures murals. Les dugueren a Barcelona per restaurar-les i durant uns anys es dipositaren tempotalment al Museu d'Art de Catalunya. L'any 1.975 van tornar a Lleida.

El passat mes de febrer amb el títol "Patrimoni i caritat a la Seu Vella. Un sopar un gest" es van organitzar quatre sopars a la Canonja. El sopar reproduïa el que es menjava al 1.338. Una part es va fer en silenci, com ho feien els comensals de la Pia Almoina.

Els encarregats de cuinar a l'estil del segle XIV, foren els alumnes de l'Escola d'Hoteleria i Turisme de Lleida. Una part dels 25 € del menú es destinà a la tasca de Càritas Diocesana de Lleida.

Alguna cosa fem molt malament si, gairebé set segles després els menjadors socials estan plens...

Atentament.

Senyor i