A la vall de l'Esgueva burgalès.

El riu Esgueva neix a La Peña Cervera, prop del Monasterio de Santo Domingo de Silos, i dóna les seves aigües al Pisuerga a la ciutat de Valladolid.  Els poblets del Valle del Esgueva pertanyen a tres províncies: Burgos, Palencia i Valladolid. L'art romànic de la part burgalesa és molt interessant i s'anomena Escuela del Esgueva. Però hi ha una part del patrimoni que, ja oblidada, aviat desapareixerà. 

Venint pel camí que passa al costat de l'ermita de Santa María de Villovela de Esgueva, un indicador em convida a girar a l'esquerra per anar al Convento de Nuestra señora de los Valles situat a dos quilòmetres. Entre rostolls i erms s'aixequen encara les restes del que fou un convent de l'ordre del Carmelitas Calzados de la antigua observancia. Al baixar del cotxe i apropar-me, les tanques metàl·liques i l'olor em fan sospitar qui ocupa actualment aquest espai atrotinat...

  

Confirmo la sospita al mirar darrere de la tanca, malgrat que estic una mica enlluernat pel sol, veig les ovelles que ràpidament venen desitjant poder sortir del tancat. Caldrà que esperin una mica perquè jo no sóc el pastor.

Fundat al segle XIII i reedificat al XIV per patronatge de don Diego González de Avellaneda el convent, gairebé enrunat, està a la llista vermella del patrimoni en perill feta per l'associació Hispania Nova, que té per objectiu la defensa del patrimoni. Deixo el ramat i continuo donant un cop d'ull al que queda del convent. Mireu quina esquerda hi ha a l'absis!

Abans de la seva fundació un col·lectiu d'eremites ocupaven unes coves que hi ha entre les calcàries de la vora de l'erm, al costat del naixement d'unes fonts; en el poblat que en aquells temps s'anomenava Aldea de los Valles. El convent ha perdut totalment el sostre i les voltes, només queden restes de murs que estan a punt de caure. Entro en aquest espai fantasmal, concretament a l'església d'estil gòtic que es va construir en tres fases. Inicialment només tenia una nau principal rectangular amb cor i torre. Posteriorment es va ampliar i construir el convent. Mirant cap a l'altar, l'aspecte de l'absis és el d'un gegant malferit preparat per caure...

Fernando IV al 1.293, amb només 10 anys, fou coronat rei de Castilla y León. El seu regnat s'allargà fins al 1.312. Va concedir privilegis i decrets reials a favor del convent l'any 1.302. Molts dels condes de Castrillo i els seus fills foren enterrats a la Capella Major de l'església, avui plena de runa i males herbes...

Mireu si era poderós aquest convent que los Carmelitas de Castilla es van proposar el repartiment de les rendes per afavorir als convents més pobres. L'any 1.810 el govern francès de José Bonaparte expulsà als monjos que hi tornaren l'any 1.815. L'exclaustració definitiva fou conseqüència de la Desamortización de Mendizábal ( 1.836 - 1.837 ).
Malgrat l'estat lamentable actual, encara es poden apreciar la bella senzillesa d'alguns capitells com el que podeu veure en la propera fotografia on un cérvol menja un pàmpol ( fulla de la vinya ). Penseu que l'economia d'aquesta vall, cada dia més deshabitada, es basa en els cereals, la vinya i les ovelles.

L'any 1.841 el retaule de la Virgen del Carmen i Santa Teresa van anar a la parròquia de Torresandino. Un any després el retaule de l'altar major es traslladà a la Colegiata de Roa de Duero. Per acabar, l'altar de San Miguel el van dur a Villovela de Esgueva.
El ramat trenca el silenci que m'ha acompanyat durant bona part de la visita. El pastor obre les tanques metàl·liques i el ramat el segueix aixecant un núvol de pols.

L'hivern del 2.008 el convent va patir un espoli molt important, en el que s'endugueren tres arcs. Actualment només queden les parets, algun arc de l'església i la sagristia, restes del refectori ( menjador dels monjos ), murs d'hortes i corrals. Dono un últim cop d'ull a les restes del convent que és de titularitat privada. La Asociación de Amigos de Torresandino està negociant la cessió pública per poder salvar el que queda.

Torno a la carretera principal de Villovela de Esgueva. El despoblament de la vall fa que l'espoli del patrimoni sigui relativament fàcil. Al sortir del poble encara es poden veure les velles construccions populars que servien per criar colomins i coloms conegudes amb el nom de palomares; testimonis d'altres estils de vida ja passats i que també comencen a esquerdar-se...

Oblidar el patrimoni és oblidar-nos una mica dels que ens han precedit en la fascinant aventura de viure.
Atentament.
Senyor i

Aizkolaris.

Basat en les activitats laborals del món rural, l'esport rural basc ( herri kirolak ), consisteix en una sèrie d'activitats esportives en les que l'objectiu és demostrar qui té major destresa. Les podeu veure als pobles d'Euskal Herria, que significa país de l'euskera. Aquest territori està repartit administrativament i políticament entre diferents països i comunitats i el formen : el País Basc, Nafarroa i Iparralde ( el País Basc francès ). Avui ens endinsem en aquest món rural, concretament al poblet d'Arratiz Orkin, a Nafarroa.

A vint-i-dos quilòmetres d'Iruña ( Pamplona ), trobem el valle de Ultzama, on viuen 1.668 persones en els 14 concejos que formen la vall. Només 199 d'aquests habitants viuen a Arraitz Orkin.

El llistat d'esports rurals bascos és llarg, avui donarem un cop d'ull als aizkolaris. Davant de l'església , a la plaça del poble, podeu veure l'arribada dels dos aizkolaris ( amb pantaló blanc ). Fixeu-vos que darrere seu es veu el frontó, on es practiquen les diferents especialitats de pilota basca.

A l'esport rural basc és dóna molta importància a les apostes encara que avui veurem una Aizkolarien Erakusketa, una exhibició d'aizkolaris, i per això no hi ha apostes. També és una característica d'aquests esports la gran força física i resistència que calen per practicar-los. Els dos aizkolaris són navarresos. Arder Erasun del poble d'Aurtitz i Aitor Senosiain d'Olague ens demostraran la seva gran tècnica. A la propera fotogradia podeu veure la caixa de destrals d'Arder. 

Arder i Aitor xerren una mica abans de començar l'exhibició. Primer faran l'escalfament que consisteix en tallar amb la destral el tronc petit una vegada per preparar el cos, penseu que els espera un gran esforç físic.

Ja estan preparats els troncs de fusta de faig verd, sense nusos visibles, als que els hi han tret  l'escorça. S'inicia l'escalfament i les estelles de fusta comencen a ocupar el terra de la plaça...

Tot a punt per començar, els aizkolaris ja estan preparats per tallar els troncs amb l'aizkola ( destral ). La paraula aizkolari significa persona que maneja o treballa amb una destral. Guanyarà el primer que talli vuit vegades els troncs de faig. Cada tronc el tallen dues vegades, quan acabin els quatre de la seva filera, canviaran i tornaran a tallar els altres quatre que abans ha tallat els seu company.

Els troncs de faig verd no tenen nusos visibles perquè trobar un nus suposa més dificultats per l'aizolari, ja que la fusta és més dura. El de la samarreta negra és l'Arder i el de la vermella l'Aitor.

L'origen d'aquest esport el trobem en l'explotació dels boscos per a l'obtenció de fusta. Les quadrilles de llenyataires es distribuïen la feina; els més joves i forts talaven els arbres i els altres treien les branques, les escorces i partien els trons a la mida que calia. La fusta s'utilitzava per la construcció i per produir carbó vegetal.

  

Hi havia molta competència per demostrar qui era el millor dominant la fusta amb la destral, amb força i habilitat. Aquesta competència generava apostes i a la plaça pública calia deixar molt clar qui ho feia més bé. A la propera fotografia podeu veure com els aizkolaris han canviat de filera de troncs  i comencen el segon tall.

En una competició als aizkolaris els ajuden el botiller encarregat de canviar la destral, donar aigua i tovalloles; i l'ensenyador que marca el ritme dels cops de destral, assenyala on clavar-la i retira amb un bastó les estelles de fusta. Avui com que no és una competició, a les fotografies podeu veure als botillers. Acabada l'exhibició la fatiga és evident i el primer que fan els aizkolaris és hidratar-se i eixugar-se la suor amb la tovallola.

  

Tot queda ple d'estelles de faig i d'una magnífica olor a fusta. L'esforç ha estat molt dur i la gran habilitat dels dos aizkolaris ha omplert de sensacions la plaça d'aquest poble del Valle de Ultzama.

Els nens tornen a jugar al parc infantil i les senyores del poble continuen assegudes al banc de La Casa del Cura -Apezetxea-, una de les magnífiques mostres d'arquitectura popular d'Arraitz Okin. 

Sembla que els hi ha agradat força l'Aizkolariem Erakusketa que aquesta tarda de festa major ens ha emocionat a la plaça del poble.

Atentament.

Senyor i

Fins al quatre de desembre...

Avui la meva entrada serà una mica telegràfica, perquè més endavant en dedicaré tres per explicar detalladament el contingut de l'exposició que us proposo visitar a l'Arxiu Capitular de Lleida. Inaugurada el passat diumenge, Musicalitza't ens mostra una colla de Manuscrits Musicals de la Catedral de Lleida.

Passegeu fins al carrer Almodí Vell, al costat de la Catedral Nova veureu la porta de l'Arxiu Capitular, pugeu i descobrireu els orígens de l'anotació musical a partir dels textos litúrgics que hi ha a l'arxiu. Podeu visitar l'exposició de dilluns a divendres des de les deu a les dues. Si voleu concertar visites per a grups truqueu al 973275177. Les properes fotografies són un tastet d'alguns dels tresors que esperen la vostra visita... 

A l'exposició podreu contemplar manuscrits i llibres cantorals des del segle XII, i si obriu molt bé els ulls veureu que malgrat la feina molt polida dels copistes, també hi ha algun detall que ens fa somriure...

Una part important del patrimoni del que podreu gaudir visitant l'exposició estava a la Seu Vella quan era la Catedral de Lleida.

Atentament.

Senyor i

La biblioteca de Jorge Oteiza.

Si amb les entrades Al costat d'Iruña  hem descobert virtualment Oteiza Museoa, avui tornem a Alzuza per donar un cop d'ull a la biblioteca personal d'un dels pilars de l'Escola Basca d'Escultura.

Entrar en aquest espai que acull part de la seva biblioteca personal és tot un luxe. Sobre les taules de la biblioteca una colla d'escultures ens regalen una combinació perfecta d'art i dels llibres de l'artista guipuscoà.

Contemplar la biblioteca entre els espais buits de les escultures em fa recordar la seva passió investigant la desocupació de l'espai.

Als prestatges hi ha 6.000 llibres i 5.500 publicacions diverses com fulletons, revistes, cartells... La trobem a l'última sala del recorregut museogràfic. En la fotografia que tenim al costat dels llibres podem veure a Jorge Oteiza escrivint anotacions en el llibre que llegia.

Molts dels llibres estan subratllats i tenen anotacions manuscrites als marges, fet que ens permet saber la seva opinió sobre el que llegia. La biblioteca és molt variada però evidentment destaquen els llibres d'art i poesia.

També tenen un paper molt important els llibres d'antropologia, narrativa, filosofia, història i etnologia del País Basc. A la fotografia anterior podeu veure llibres escrits per Elías Amézaga després de vint-i-cinc anys d'investigació titulats Autores Vascos.

Als prestatges trobem els volums de la Biblioteca de la Gran Enciclopedia Vasca RIEV ( Revista Internacional de los Estudios Vascos), la Gran Enciclopedia Vasca, els cinc volums del Diccionario de Pintores Vascos i, evidentment, les obres complertes de José Miguel de Barandiarán...

El capellà, lingüista i científic basc, va investigar en els camps de l'antropologia, arqueologia i etnologia. José Miguel de Barandiarán està considerat com el patriarca de la cultura basca.

Les revistes també tenen un paper important a la biblioteca. A la propera fotografia podeu veure classificades la "Revista Nacional de Arquitectura" i "Arquitectura".

Els fons de la biblioteca i del centre d'estudis ens permeten comprendre el pensament i conèixer millor l'obra de Jorge Oteiza com escultor i escriptor.

Atentament.

Senyor i

De Monreale a Cefalú.

Amb l'entrada d'avui tancaré les visites virtuals per les mostres espectaculars d'art bizantí que predominà a la Sicília del segle XII. Recordeu que amb " Al cor de Palerm " ens endinsaren en La Cappella Palatina, que era la capella dels reis normands de Sicília. Si els seus mosaics i Pantocràtor ens deixaren bocabadats, els de la Catedral de Monreale, a vuit quilòmetres de Palerm, eren fascinants. Tanco la trilogia siciliana desplaçant-me a Cefalú, on la seva catedral ens mostra la tercera gran joia del tresor àrab-normand de Sicília.

Majestuosa, de pedra gairebé daurada i amb el penya-segat de la Roca  de fons, aquesta catedral de l'era normanda serà la protagonista de l'entrada d'avui. El passat mes de juliol va entrar al prestigiós llistat del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, conjuntament amb la catedral de Monreale i els Edificis de Palerm. Pugem les escales i preparem-nos per entrar-hi.

    

La llegenda explica que el rei normand Roger II de Sicília va prometre edificar la catedral quan estava a punt de naufragar com a conseqüència d'una violenta tempesta... Però sembla que la realitat ens parta d'una tempesta diferent, la del rei amb l'arquebisbat palermità. Amb intenció de frenar la creixent influència del Papa a Sicília, aixecà aquesta catedral lluny de Palerm, una catedral que té aspecte de fortalesa.

Només entrar a la catedral de planta de creu llatina amb tres naus dividides per setze columnes de granet i base de marbre "cipollino", els ulls van directament a l'absis on ens observa un immens Crist Pantocrator fet amb milers de tessel·les sobre fons daurat.

Els treballs de construcció van durar més d'un segle, del 1.131 al 1.240. A la nau de la dreta trobem una pica baptismal del segle XII amb quatre lleons.

Els mosaics fets sobre fons daurat són independents i tenen un títol en grec o llatí. A més a més del Crist Pantocràtor que és el més important, trobem la Verge, arcàngels, apòstols, evangelistes, àngels, querubins i serafins, profetes...

Surto de la catedral i aprofito per gaudir de la bellesa de les platges d'aquesta ciutat medieval, seure en una terrassa i menjar-me un gelat italià al costat de la Mar Tirrena.

Si sou uns enamorats del cinema aquesta platja és una de les localitzacions de la pel·lícula Cinema Paradiso; dirigida per Giuseppe Tornatore, amb fotografia de Blasco Giurato i música d'Ennio Morricone. Recordeu quan projecten una pel·lícula a la platja i comença a ploure? És la platja de Cefalú. La plaça on estava el Cinema Paradiso és al petit poble de Palazzo Adriano , que com Cefalù pertanyen a la província di Palermo.
Atentament.
Senyor i

El camí de l'aigua...

Passejar per Segovia és un plaer. Poques ciutats poden presumir d'un patrimoni tan important, per aquest motiu l'any 1.985 el casc històric de la ciutat i el seu aqüeducte van ser nomenats Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO. La imatge de l'aqüeducte vist des de la Plaza del Azoguejo és conegudíssima , però penseu que només ens mostra una petita part d'aquesta construcció de 813 metres... 

On es troben la Avenida del Padre Claret amb la Calle de los Cañuelos, podem veure on comença el traçat visible d'aquesta gran obra d'enginyeria civil romana.

L'aigua que fins fa pocs anys portava, venia del manantial de Fuentefria en un paratge anomenat La Acebeda, a 15 quilòmetres de Segovia. L'aigua es recollia en una cisterna coneguda com El Caserón i mitjançant un canal de carreus arribava a la ciutat. Com que en aquest punt hi ha poca alçària puc fer la fotografia del petit canal conductor de l'aigua.

Seguim per la calle de los Cañuelos per on comença el camí de l'aigua construït fa gairebé dos mil·lennis. Aquest carrer és el protagonista dels primers metres del recorregut d'aquesta joia sobre la la qual hi ha diferents hipòtesis per datar-la. Uns diuen que és del segle I dC en època de la dinastia Flàvia, fundada per Vespasià i que va durar dels anys 69 a 96. Altres la daten l'aqüeducte a principis del segle II dC en l'època en que Trajà fou l'emperador durant 19 anys, del 98 al 117 dC.

L'aigua entra al desarenador conegut com Casa de Aguas, que tenia la funció de netejar l'aigua de totes les impureses; era una mena de depuradora. La casa que veiem avui és una reconstrucció feta el segle XVIII, però penseu que el desarenador original tenia gairebé dos mil·lennis.  

A pocs metres de la Casa de Aguas, desapareix el mur i comencem els carreus de granit com podeu veure a l'esquerra de la fotografia anterior. Penseu que tots els arcs que formen l'aqüeducte són una obra de pedra seca, això vol dir que cap argamassa uneix els carreus...

Al deixar la Calle de los Cañuelos per continuar per la Calle Almira, els arcs de l'aqüeducte comencen a guanyar alçària. Els 167 arcs de granit del Guadarrama s'alcen majestuosos, només l'any 1.072 quan Segovia va ser atacada per Yahya ibn Ismail al-Mamun que fou rei de la Taifa de Toledo entre els anys 1.043 i 1.075,  36 arcs van quedar malmesos. Aquests arcs es van restaurar al segle XV.

Veure l'aqüeducte a la Plaza de Díaz Sanz és al·lucinant. Mireu a la propera fotografia, fixeu-vos com gira aquesta meravella construïda pels romans. Des de la Casa de Aguas fins aquesta plaça hi ha 75 arcs senzills i a continuació 44 arcades d'ordre doble, és a dir 88 arcs.

Després de girar bruscament, comencem a baixar per la Calle Teodosio el Grande per arribar a la Plaza del Azoguejo, on l'aqüeducte presenta la màxima alçària de 28 metres i mig. En aquesta part principal i més coneguda penseu que els fonaments tenen sis metres. Contemplar-lo alçant la mirada ens recorda com els romans dominaven l'enginyeria i l'estètica...

Pugem per les escales de la Calle San Juan, a la dreta de l'Oficina de Turisme, fins al Postigo del Consuelo. Aturem-nos a contemplar la bellesa de l'aqüeducte ja que aquest punt ofereix unes vistes espectaculars. A la part superior de la propera fotografia podeu veure com gira a l'esquerra, és la Plaza de Díaz Sanz.

A través del Postigo del Consuelo o de Santa Columba s'accedia a la part noble de la ciutat. En aquest punt els arcs tornen a desaparèixer, però els canals soterrats continuen per la zona alta de la ciutat fins arribar a l'Alcázar. Quan passegeu per la Plaza Mayor i visiteu la Catedral, primer gaudiu de l'arquitectura que ens regala aquesta part de la ciutat i ....

... i després mireu bé el terra, perquè si esteu atents segur que trobareu alguna de les 24 plaques de bronze de 10 X 15 centímetres amb l'anagrama de l'aqüeducte inserides al paviment. Aquestes plaques ens indiquen exactament que sota d'elles hi ha el canal principal de l'aqüeducte. 

El traçat soterrat, conegut com el Canal Madre, distribuïa l'aigua per tota la ciutat i arribava fins a l'Alcàzar, on les restes més antigues trobades són carreus de granit similars als de l'aqüeducte. Per això suposen els investigadors que quan els romans dominaven la ciutat, ja hi havia un castro o fortificació.

Per acabar l'entrada d'avui us proposo fer un recorregut virtual per l'aqüeducte. Amb la rodeta del ratolí feu la imatge més gran o més petita. Si cliqueu sobre els cercles que tenen una lletra i podreu veure la canalització de l'aigua. Les circumferències concèntriques us porten a diferents espais de la ciutat i la fletxa blanca és per canviar de pantalla. Preparats? Cliqueu aquí. 

Atentament.

Senyor i