Cases singulars de Lleida ( 41 ).

Després de visitar virtualment el soterrani del Palau de la Paeria, al que vaig dedicar tres entrades al final de l'estiu passat, recuperem la passejada que ens apropa a les cases singulars de Lleida.

Deixem el cor de la ciutat per anar a l'eixample. L'any 1.861 la Paeria de Lleida aconseguí l'autorització per enderrocar part de la muralla. Tres anys més tard, Josep Fontseré i Mestre, es comprometé amb l'ajuntament a dissenyar una proposta de pla d'eixample. No fou fins al 1.922, recuperant part del plantejament de Fontseré, que Albert Florensa i Ricard Giralt feren el gran pla d'eixample lleidatà.

A la fotografia a vista d'ocell  anterior podeu veure bona part del conjunt de cases construïdes entre 1.927 i 1.932 conegudes com les cases barates, que en aquell moment estaven als afores de la ciutat, cap al Camp de Mart. A la propera fotografia, a la dreta, l'eix vertebrador d'aquell grup de cases, el casal social, que actualment és l'escola pública Sant Josep de Calassanç.

Avui, gairebé fagocitades per edificis alts, aquestes casetes són les protagonistes dels carrers Nadal Meroles, Rejolar, Pau Claris, Humbert Torres, Comesssa Elvira, Pintor Benseny, Alfred Perenya, Amics de Lleida, Aribau i Plaça Social. Una magnífica illa de tranquil·litat al mig de Lleida.

Als anys 20 del segle passat Lleida havia crescut i calia fer més construccions. Entre Prat de la Riba, Alcalde Porqueres i Rovira Roure es varen edificar una cinquantena de xalets unifamiliars. La zona va créixer tant que el 20 de setembre de 1.984 s'inaugurà al carrer Pau Claris una altra escola on hi ha els alumnes de primària. De l'antiga casa social, en gaudeixen els nens i nenes d'educació infantil.

Deixem la Plaça Social i anem pel carrer Enric Granados. Després de creuar el Passeig de Ronda continuem passejant per l'avinguda alcalde Rovira Roure. A pocs metres trobem l'avinguda de Navarra, en la que podem gaudir d'una altra illa amb casetes.

Tornem a Rovira Roure i, de seguida, veiem el segon grup de construccions protagonistes de l'entrada d'avui: l'hospital de Santa Maria.

Abans d'entrar-hi és una bona idea observar atentament les ondulacions de maó vista que ens regala el mur que envolta tot el recinte hospitalari.

Els edificis noucentistes són obra dels arquitectes Joaquim Porqueres Bañeres i Jaume Mestres Fossas. El complex hospitalari s'edificà entre 1.922 i 1.928.

Només entrar al recinte hospitalari, a l'esquerra trobareu la Facultat de Medicina de Lleida, la més antiga de la Corona d'Aragó i la quarta de la península, creada pel rei Jaume II l'any 1.300...

Si quan entrem , en lloc d'anar a l'esquerra anem a la dreta, ens esperen uns jardins en els que oblidar-se de la velocitat amb la que vivim el dia a dia és fàcil.

Mentre passegeu i us relaxeu pels jardins trobareu un faristol que recorda a un dels il·lustre pacients que s'han recuperat de les seves habitacions.

Parlo del novel·lista, assagista, periodista i crític anglès Eric Arthur Blair ( 1.903 - 1.950 ), a qui coneixem pel seu pseudònim literari: George Orwel. Un escriptor que parla molt clar de la injustícia social, oposat radicalment al totalitarisme i compromès amb el socialisme democràtic. Fou milicià antifeixista i resultà ferir per un franctirador - al coll - durant la Guerra Civil al front d'Aragó. El mes de maig de 1.937 el va passar ingressat a l'hospital de Sant Maria per recuperar-se. La seva participació a la Guerra Civil el dugué a escriure "Homenatge a Catalunya". Aquest espai del complex hospitalari el coneixem com Jardins George Orwell.

El primer hospital de Santa Maria començat a construir l'any 1.454 i inaugurat al 1.519, unificà els set hospitals que hi havia a Lleida. Actualment aquesta joia del gòtic civil català és la seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.

Entre 1.714 i 1.854 fou hospital militar. Al 1.915 la Diputació de Lleida es va fer càrrec del vell hospital, però era evident que calia fer-ne un de nou. La Mancomunitat de Catalunya aprovà la seva construcció a l'entrada de la ciutat per la carretera d'Osca. Al 1.967 es construí l'edifici annex per assisstir als malalts mentals. Des de la dècada dels 80 del segle passat s'han anat fent ampliacions i remodelacions.

L'any 1.992 les competències sanitàries que encara tenien les diputacions provincials es traspassaren a la Gereralitat de Catalunya. L'empresa Gestió de Serveis Sanitaris ( GCC ) assumí totes les instal·lacions i treballadors. Al juliol del 2.015 va passar a ser hospital universitari.

Sortim del complex hospitalari per anar passejant tranquil·lament per l'avinguda alcalde Rovira Roure direcció a la Plaça Ricar Vinyes a la recerca de més cases singulars.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la catedral de Sant Isaac.

Després de mirar i admirar detalladament l'església del Salvador sobre la Sang Vessada, una de les joies de Sant Petersburg, passejarem tranquil·lament fins arribar a la catedral de Sant Isaac. A la propera fotografia podeu veure la seva cúpula des del riu Neva.

Gairebé tota la ciutat queda petita davant el gran riu, però la catedral de Sant Isaac s'aixeca orgullosa i sobresurt del perfil de Sant Petersburg. Penseu que és la tercera catedral més gran d'Europa per les seves dimensions després de la Basílica de Sant Pere de Roma, i la catedral de Sant Pau de Londres.

Té una llargària de 111 metres, 97 metres d'ample i 101,5 d'alçària. Un edifici del 10.767 metres quadrats construït entre 1.818 i 1.858. La consagració del temple es va fer el 30 de maig de 1.852, quaranta anys després de l'inici de les obres. La primera església de Sant Isaac era de fusta i fou consagrada l'any 1.707, quatre anys després de la fundació de Sant Petersburg. La petita església de fusta fou substituïda per una de pedra al segle XVIII, i a principis del XIX el tsar Alexandre I encomanà a l'arquitecte francès Auguste Ricard de  Monferrand la construcció de la catedral actual.

La catedral té planta de creu grega i quatre petites cúpules a cada cantonada. Les quatre façanes presumeixen d'una gran columnata rematada per un frontó amb escultures i relleus. A la fotografia anterior podeu veure el frontó dedicat a "La reunió d'Isaac de Dalmàcia amb l'emperador Teodosi I el Gran" i a la propera de detall el podeu apreciar millor.

L'arquitecte francès es trobà amb molts problemes per edificar la catedral. El terreny molt pantanós sobre el que s'edificà Sant Petersburg complicà la construcció. Als 11.000 pilons de pi enquitranat de la fonamentació anterior, hi afegí 13.000 més de 25 centímetres de diàmetre. Sobre aquests pilons es van col·locar les lloses de granit i sobre aquestes lloses les de pedra calcària.

La cúpula central està recoberta amb pa d'or i sostinguda per una columnata i una balustrada decorades amb vint-i-quatre estàtues d'àngels i arcàngels. Si compareu la fotografia anterior amb la propera de la catedral de Sant Pau de Londres tindreu molt clar en quin edifici "s'inspirà" l'arquitecte francès per fer la cúpula de la catedral de Sant Isaac.

Des de la plaça de Sant Isaac podeu observar la bellesa del frontó del pòrtic meridional amb el baix relleu de l'Adoració dels Reis. 

Al centre del frontó es representa a Maria asseguda al tron, amb el Nen Jesús a la falda, envoltada pels Reis de l'Orient. La propera fotografia de detall permet apreciar la feina feta per l'escultor Giovanni Vitali.

Abans d'entrar a la catedral donem un cop d'ull al coronament del Palau Mariinski, construït entre 1.839 i 1.844, que fou l'últim palau imperial rus d'estil neoclàssic edificat a Sant Petersburg. Actualment acull l'Assembles Legislativa. A la fotografia següent hi podeu veure onejar les banderes de Rússia ( esquerra ) i Sant Petersburg ( dreta ).

Entrar a la catedral implica quedar bocabadat per les seves dimensions ( hi caben 14.000 persones ), i pels materials emprats: malaquita, lapislàtzuli, marbres de catorze colors, 103 pintures al fresc, 350 escultures, 52 mosaics gegantins que cobreixen 500 metres quadrats de superfície...

Al centre de la fotografia anterior podeu veure les Portes Sagrades i darrere seu el vitrall de l'altar major fet entre 1.841 i 1.843 que representa la Resurrecció de Crist. A la catedral hi ha tres altars. L'altar major està dedicat a Sant Isaac de Dalmàcia, considerat el sant patró de la dinastia Romànov.

L'any 1.928 la catedral es transformà en museu que s'inaugurà amb una exposició dedicada a la història de la construcció de l'edifici. Al 1.931 es tornà a inaugurar com Museu Estatal Antireligiós i al 1.963 va ser una de les seus del Museu de la Història de Leningrad.

Sortim de la catedral de Sant Isaac, un dels monuments més visitats de Sant Petersburg amb gairebé un milió de turistes anuals, per  passejant a poc a poc creuar el riu Neva pel pont de l'Anunciació conegut popularment com el pont del tinent Schmidt que connecta el centre històric amb l'illa Vasilievsky. Un cop a l'illa ja veureu, a l'esquerra, el nostre proper objectiu molt menys conegut que la famosa catedral on no trobareu gairebé cap turista. Parlo del Temple de l'Assumpció que visitarem virtualment a la propera entrada dedicada a Sant Petersburg.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la planoteca ( 10 a ).

A l'entrada d'avui i a la propera dedicada a la planoteca observarem detalladament els dos últims classificadors de l'Arxiu Morera custodiats al calaix H del moble arxivador horitzontal de la biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida. Els dos classificadors estan dedicats a la casa, projectada l'any 1.931 per Francesc de Paula Morera i Gatell, que mira permanentment al mar des del Balcó del Mediterrani...

A l'etiqueta del classificador podem llegir: " Arxiu Morera 26/48 Rosell Fortuny, Antoni. Projecte de casa Tarragona. Rambla sant Joan 2. 1 plànol a la planoteca".

Morera i Gatell, responsable de la majoria dels edificis modernistes de la ciutat de Lleida - de la que fou arquitecte municipal durant trenta-cinc anys- va néixer a Tarragona l'any 1.869. Al número dos de la Rambla Nova de Tarragona s'alça  majestuosa  la Casa Rosell, un monumental edifici noucentista catalogat com Bé Culrural d'Interès Local des del 2.013.
Protagonista de l'inici de la Rambla Nova, l'eix central de l'Eixample tarragoní, observa majestuosa el Mediterrani. A la dreta podeu veure el monument a Roger de Llúria de l'escultor Feliu Ferrer Galzeran i l'arquitecte Ramon Salas Ricomà. La primera pedra es col·locà l'agost de 1.889.

A la part superior esquerra del plànol podem veure que l'arquitecte encara no havia escrit el nom de l'edifici que li encarregà Antoni Rosell Fortuny.

L'edifici amb planta baixa, tres pisos i una torre cilíndrica coronada amb una cúpula brunellescciana recoberta ceràmica vidrada de color pissarra amb amplis nervis de pedra, ens regala dues façanes orientades a la Rambla Nova i a la Baixada del Toro amb magnífiques tribunes i balconades. La torre cilíndrica cantonera observa atentament en tot moment l'horitzó del Mare Nostrum.

A la propera fotografia de detall podeu veure la torre cilíndrica cantonera amb la seva cúpula i mirador que domina el Balcó del Mediterrani. 

La pedra, les grans balustrades del primer pis i del coronament i el treball de ferro forjat dels balcons són els protagonistes de les façanes de la Casa Rosell.

La propera fotografia de detall  us permetrà comparar la fotografia anterior, també de detall, del plànol  de Francesc de Paula Morera i Gatell amb l'edifici.

El zoom de la càmera fotogràfica ens permet gaudir del perfecte treball arquitectònic del cos cilíndric de la cantonada de la Baixada del Toro i la Rambla Nova.

Per salvar el desnivell de la Baixada del Toro la façana d'aquest carrer té tres cossos amb sotobanc, baixos, entreplanta i quatre pisos - com podeu veure a la propera fotografia de detall-. Aquesta façana és més llarga que la de la Rambla Nova que només té un cos.

Curiosament al buscar informació sobre la Casa Rosell he trobat que es tracta d'un projecte del 1.929 acabat al 1.930 però sembla el plànol no confirma aquestes dades. A la fotografia següent de detall de la part baixa del xamfrà on es veuen els primers trams d'escala de la Baixada del Toro podem llegir: "Francisco de P. Morera- Arqto. 1.931"

És indiscutible que l'edifici noucentista monumentalista de l'arquitecte nascut a Tarragona però profundament lleidatà és un element esencial del Balcó del Mediterrani.

La fotografia anterior de detall del plànol és de la façana de la Baixada del Toro, façana que podeu veure a la fotografia següent.

Deixem el classificador de l'Arxiu Morera 26/48 per agafar el que duu l'etiqueta Arxiu Morera 0/0 amb el plànol de la façana de la Rambla Nova que observarem detalladament a la propera entrada dedicada a la planoteca.

Atentament.

Senyor i

Al cor de Solsona ( 1 ).

Després d'enfilar e carrer Vall Fred entrem al nucli antic de Solsona pel Portal del Castell, un dels dos portals que queden dels nou que tingué l'antiga muralla. A l'altre costat del portal de vuit metres de llargària construït al segle XIV i reconstruït al 1.740, comença el carrer del Castell pel que passejarem tranquil·lament gaudint de la colla d'edificis singulars que ens regala un dels carrers més bells de la capital del Solsonès. Un carrer que va del portal del Castell a la Plaça Major i del que el conjunt de les seves façanes formen part del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de Solsona amb una catalogació de Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ).

Començarem amb Cal Roset, al número 42 del carrer del Castell, gairebé a tocar de l'antic portal del Castell. Gràcies a la gentilesa de Jaume Tarrés Pujol, historiador, cartòfil i investigador solsoní, puc explicar-vos l’agitada història d’aquest edifici. Cal Roset era la casa del metge Joan Santmiquel i després, fins al 1.880, del seu fill Joan Santmiquel Capella. A partir del desembre de 1.883 s’escripturà en part a nom d’Eulàlia Santmiquel, mare de Joan Ros Santmiquel, que al 1.896 ja era propietari de Cal Roset. Joan Ros Santmiquel fou el primer a establir un estudi fotogràfic a Solsona  l’any 1.884. En Joan va refer la casa pairal construint finestrals per aprofitar al màxim la llum del sol. A l’interior de l’estudi de pintor va condicionar una galeria fotogràfica. Amb el canvi de segle col·locà l’escultura de Sant Miquel que podeu veure a la fornícula de la cantonada. L'escultura de sant Miquel  no està signada però podria ser de Josep Colell, escultor solsoní amic de Santmiquel. Sembla que la fornícula és obra d'un altre escultor. Al 1.905 Joan Ros Santmiquel ja havia marxat amb la seva familia a Navarra, concretament a Lizarra ( Estella ) i al 1.918 s’establí a Bilbao on va morir al febrer de 1.930. Un mes abans la seva casa s’havia escripturat a nom de Josep M. Roure Torres que ants després la llegà al seu nebot. Roset era el pare dels actuals propietaris. No està clar perquè li deien Roset i no Roure. M’explica el Jaume Tarrés que quan ell era petit el nom de la casa era la Rourera perquè era el nom que el Roset havia posat al bar instal·lat als baixos de la casa. A l’antic bar la filla del Roset hi té una òptica.

L'escultura, catalogada com BIPCC, durant la Guerra Civil la tragueren de la façana i l'amagaren en un hort. Posteriorment, ja al 1.976, la van retornar al seu lloc original, però el cap del dimoni es va trencar. Manel Casserras i Boix, pare del Manelet, va fer-li un nou cap..
En Jaume Tarrés m'adjuntà en un correu electrònic la targeta postal de Solsona número 52 de la casa Zerkowitz editada l'any 1.956 en la que podeu constatar que l'escultura de Sant Miquel no hi és, i els finestrals de la segona  planta ( a la dreta de la fornícula ) encara no estaven construïts.

En un espai molt petit trobarem al número vint l'Ajuntament, edifici del segle XVI conegut com Cal Puigdepons, i al número dinou la Casa Morató- Cal Molins- on Carles Morató establí el seu taller i fou la casa de la nissaga d'escultors del segle XVIII, Actualment l'edifici és la Biblioteca Pública Carles Morató. Al número setze hi ha Cal Santantoni casa natal del pintor Francesc Ribalta precursor del tremendisme barroc i també al número setze la Torre de les Hores, datada abans del 1.500. Una mica atrotinat però encara elegant Cal Metge Solé ( número quinze ) amb els seus esgrafiats barrocs es resisteix a la decadència. És un edifici del segle XV reformat posteriorment i en el que es cru que hi havia als baixos la Farmàcia Pallarés.

Però anem a poc a poc perquè, mentre avancem tranquil·lament per aquest impressionant carrer, la Torre de les Hores ens observa atentament. A la part superior esquerra de la propera fotografia podeu veure l'escultura de Sant Miquel.

Quan trobem el carrer de sant Pau, el carrer del Castell guanya una mica d'amplària i ens permet gaudir millor de dos edificis espectaculars: la Casa Morató ( a la dreta de la Torre de les Hores ) i  la Casa de la Ciutat ( a l'esquerra ).

L'edifici de Cal Morató, avui biblioteca  pública, el comprà Carles Morató a Maria Àngels Fórnols i Claret. La gran casa de dues plantes fou ampliada dos anys després amb una nova planta i unes golfes. La combinació de pedra tallada dels baixos i de maó fosc és  únic a Solsona.

Des de que es va fer aquesta ampliació al 1.756, els caps de biga, com el que podeu veure a la propera fotografia, observen atentament a la gent que passa pels carrers del Castell i  de Mirabalda...

La Casa de la Ciutat forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. És un edifici de pedra picada del primer quart del segle XVI amb baixos i tres plantes. Construïda pel mercader "misser" Puigdepons, els baixos eren el magatzem de mercaderies. Al 1.528 la va vendre a un altre mercader, Joan Comes, i l'any 1.677 es transformà en Casa de la Ciutat quan la compraren en subhasta pública.

El gran edifici té tres façanes orientades als carrers del Castell ( la principal ), de sant Pau i de la Regata. Abans de continuar la passejada solsonina traiem el nas als baixos de la Casa de la Ciutat, l'antic magatzem del mercader Puigdepons...

Només girar a l'esquerra per baixar pel carrer de la Regata, darrere d'una porta de l'Ajuntament ens miren sense perdre detall tres gegantons idèntics al gegant vell...

A pocs metres d'aquesta curiosa porta, concretament al número dos del carrer de la Regata trobem un element arquitectònic molt curiós situat una mica per sobre de la petita finestra que hi ha damunt de la porta, gairebé a tocar dels cables.

És un curiós escopidor de pedra tallada que està catalogat com Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ). Continuo baixant pel carrer de la Regata fins arribar a la plaça de sant Joan. Quan hi arribo al girar-me puc veure el desnivell  entre el carrer del Castell i la plaça. A la propera fotografia podeu observar la Biblioteca Carles Morató al fons.

A la propera entrada dedicada a Solsona gaudirem de la tranquil·litat i els edificis singulars de la plaça sant Joan per tornar posteriorment al carrer del Castell.
Atentament.
Senyor i