Konka.

Després de gaudir amb la detallada observació de la Casa Singer, obra modernista de l'arquitecte Pavel Yulievich Suzo, continuem passejant per l'avinguda Nevski de Sant Petersburgh fins al Palau d'Hivern. Creuem el riu Neva pel pont del Palau que ens porta a l'illa Vasílievski, on viuen unes 200.000 persones. Aquesta illa acull bona part del centre històric de la ciutat, en els seus carrers hi ha els principals edificis de la Universitat Estatal de Sant Petersburgh. Abans d'apropar-nos a l'objectiu de l'entrada d'avui, ens aturem al Moll de les Esfinxs, un tram del moll de la Universitat conegut per les dues escultures d'esfinxs de l'antic Egipte que es van instal·lar al moll entre 1.832 i 1.834. Observar Sant Petersburg des del moll és un regal visual. El riu Neva, majestuós, i l'espatarrant cel ens recorden que som insignificants.

A la fotografia anterior podeu veure el Palau d'Hiver, que entre 1.732 i 1.917 va ser la residència oficial dels tsars de Rússia i que avui forma part del Museu de l'Ermitage. Endinsem-nos en l'interior de l'illa per apropar-nos a l'estació de metro Vasileostrovskaya on tenim una cita amb la història del transport rus...

A tocar de l'estació de metro, entre la 6 i la 7 Liniya Vasil'yevskogo Ostova, a pocs metres de la gran avinguda Sredniy Prospekt V.O. trobarem el monument al tramvia de cavalls Konka. Els tramvies impulsats per cavalls, coneguts com Konka, van recórrer els carrers de Sant Petersburgh a partir de 1.862. 

Utilitzant el zoom de la càmera podeu veure l'antiga fotografia en la que el Konka transporta una colla de peterburgesos.

El tramvia de cavalls circula per davant de l'antiga Borsa de Sant Petersburgh, un edifici neoclàssic construït entre 1.805 i 1.810 obra de Jean-François Thomas de Thomon, situat a l'illa Vasíliesvki per la que estem passejant.

Forçant el zoom podeu apreciar a la propera fotografia de detall als passatgers del pis superior del Konka, tots embarretats. La publicitat del tramvia de cavalls és de cotxets de nadó...

Però l'enginyer Fyodor Apollonovich Pirotsky, al 1.880. modificà un tramvia de cavalls de dos pisos per transformar-lo en elèctric. Al setembre d'aquell mateix any feia les primeres proves amb les que, evidentment, els propietaris dels Konka es veieren amenaçats. Alguns historiadors afirmen que aquest fou el primer tramvia elèctric del món. Però Pirotsky no tenia diners per continuar investigant i Carl Heinrich von Siemens s'interesà moltíssim per les propostes d'en Fyodor...

L'any 1.881 els germans Siemens van dissenyar el seu propi model de tramvia elèctric i obriren la primera línia permanent a Berlín. La primera línia de tramvia elèctric permanent a l'imperi rus trigà onze anys i començà a donar servei a Kiev l'any 1.892.
El primer tramvia elèctric de Sant Petersburgh s'inaugurà el 29 de setembre de 1.907. Un any després ja hi havia 9 tramvies i al 1.917 en circulaven 710 per 200 quilòmetres de vies. L'any 1.980 Sant Petersburgh tenia la xarxa de tramvies més gran del món, i al 1.990 per la ciutat es desplaçaven 2.200 tramvies per 700 quilòmetres de vies.

Actualment hi ha 29 línies que funcionen entre les sis del matí i la mitja nit. Un bitllet costa 28 rubles ( 0,36 € ) que cal pagar directament al conductor del tramvia. Melbourne, la segona ciutat d'Austràlia més poblada amb 3,6 milions d'habitants, .es avui la ciutat amb més tramvies, però Sant Petersburgh continua entre les més enamorades del tramvia.

En el proper vídeo de dos minuts podeu veure antigues imatges dels inicis del tramvia a Rússia, un disseny de l'enginyer Fyodor Apollonovich Pirotsky. També veureu fotografies del Konka i, si sabeu rus, podreu entendre les explicacions.
    Deixem l'illa Vasílievski per creuar altra vegada el pont del Palau i entrar al Museu de l'Ermitage que visitarem virtualment en quatre properes entrades.
Atentament.
Senyor i

Casa Singer ( i 2 ).

Entrem a la Casa Singer, obra de l'arquitecte Pavel Yulievich Suzo, amb escultures de l'estonià Amandus Heinrich Adamson, per visitar la llibreria més gran de Sant Petersburgh. La impressionant porta ens dóna la benvinguda.

A la Primera Guerra Mundial l'edifici fou, per un breu període, l'ambaixada americana. Recordeu que en aquell temps Sant Petesburg era la capital de Rússia, fou Lenin qui decidí traslladar la capitalitat russa a Moscou l'any 1.918. Però Moscou a finals del segle XV ja fou capital de Rússia per primera vegada fins que al 1.712 el tsar Pere I el Gran traslladà la capitalitat a Sant Petersburgh. Després de la Revolució d'Octubre del 1.919, basada en les idees de Karl Marx i liderada per Lenin i el partit bolxevic, la Casa Singer fou nacionalitzada i assignada a diverses editorials estatals.

La principal llibreria estatal de Sant Petersgurgh, Dom Knigi - la Casa del Llibre- va obrir les seves portes al 1.938. La primera reparació important, del 1.948, consistí en refer les ferides patides durant la Segona Guerra Mundial.

Entre els anys 2.004 i 2.006 l'edifici va ser restaurat. Actualment acull diversos establiments comercials, el més important és la gran llibreria que té a tocar el cafè Singer que us permet un petit recés en la vostra recerca lectora. Si sou afortunats i podeu seure en una de les taules que hi ha prop dels grans finestrals, l'espectacle de l'avinguda Nevvski us deixarà bocabadats.

La Casa del Llibre té  tres plantes plenes de literatura i , a més a més, mapes, postals, guies turístiques, llibres sobre la ciutat, pel·lícules en DVD. Un espai on podeu passar-hi molta estona observant a la colla de petersburgesos que visiten la gran llibreria.
L'espai que avui ocupa la Casa Singer havia estat l'escola d'equitació del Duc Ernst Johann van Biron, amant de l'emperadriu Anna de Rússia. Després de patir un incendi s'hi va construir un edifici residencial de tres pisos on, en la dècada del 1.850 Sergey Lvovich Levitskiy - el primer fotògraf de Sant Petersburgh- tingué el seu taller.

L'horari per visitar la llibreria és impressionat, podeu remenar i remenar llibres tots els dies de la setmana des de les nou del matí a les dotze de la nit...

L'any 1.902 Singer Manufacturing Company comprà la parcel·la per un milió de rubles. El globus de vidre que corona l'edifici tenia un anunci de la companyia de màquines de cosir Singer que a la nit s'il·luminava.
Si esteu enamorats dels llibres, Sant Petesburgh - capital cultural de Rússia- us ofereix una gran oferta de biblioteques i llibreries.

Durant el Setge de Leningrad, de gairebé nou-cents dies, la Casa de Llibre continuà funcionat fins i tot quan va caure una bomba a l'edifici del costat que trencà totes les finestres de la llibreria.
En alguns punts de la llibreria podeu observar a vista d'ocell la planta que hi ha sota de la que esteu com podeu veure a la propera fotografia.

Només l'hivern del 1.941, el primer any del setge,es tancà provisionalment perquè a l'edifici no hi havia li electricitat ni calefacció.
Deixem la Casa Singer i passegem per l'avinguda Nevski fins al Palau d'Hivern, que actualment forma part del Museu de l'Ermitage. Creuem el riu Neva pel pont del Palau i accedim a l'illa Vassilievski, on el la propera entrada descobrirem el Konka...
Atentament.
Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 40 c ).

Acabo avui la trilogia d'entrades dedicades al palau construït a principis del segle XIII  pels senyors de Sanaüja i que ,després de vendre'l per 450 sous als paers de Lleida, és des de 1.387 la seu de l'Ajuntament. Continuem recorrent el soterrani que acull el museu de la Paeria, tota una lliçó d'història i arqueologia.

Deixem la passarel·la i anem a la part més baixa del soterrani per accedir després a l'espai que més ens inquieta als lleidatans quan visitem per primera vegada el museu quan som infants. Però abans ens aturem per observar l'escala que condueix a la zona d'excavacions arqueològiques, perfectament emmarcada per una magnífica arcada medieval del segle XIII, que podeu veure a la propera fotografia.

Les restes trobades en les diferents intervencions arqueològiques fetes al soterrani ens deixen molt clar que el palau dels Sanaüja s'edifica sobre construccions antigues.

Quan ens apropem al nostre objectiu d'avui, la morra, fem una segona aturada per observar atentament el pou medieval del segle XIII que abastia d'aigua el palau. Mitjançant aquest pou s'accedia a l'aigua que està sota de la llera del riu Segre. Aquestes aigües tenen el nom de subàlvies.

Ara ens cal enfilar la costeruda escala que ens durà a la morra, un espai que demostra la poca racionalitat dels humans. Era el calabós dels condemnats a mort...

Els desgastats graons i la insegura barana fan l'ascens al compartiment menys humà del soterrani del palau de la Paeria.

Des de 1.486 fins al 1.816 la Paeria va cedir el soterrani per emprar-lo de presó en la que hi havia compartiments separats per homes i dones i la terrible morra en la que els presos esperaven ser executats.

Quan el soterrani deixà de ser presó, aquesta es traslladà a l'església romànica de Sant Martí. Ara que estem a la morra obriu bé els ulls i quedareu bocabadats amb els baix relleus que els condemnats a mort van fer als carreus de pedra.

Davant la certesa de la mort els presos representaven crucifixos i creus, símbols clars de patiment mentre esperaven la salvació espiritual...

Però, a més a més de la salvació espiritual, als carreus podeu veure que encara confiaven en la salvació material. A l'esquerra del primer baix relleu i flanquejant crucifix de la propera fotografia hi ha representat l'objecte que els salvarà de la mort...

La salvació material és la desitjada clau que obri la porta de la morra i els permeti fugir de la presó. La datació d'aquests baixos relleus no està clara però els experts pensen que cal situar-la cap als segles XVI i XVII. A la següent fotografia de detall podeu apreciar clarament la desitjada clau de la morra...

Una mica angoixat deixo enrere la morra i baixo les escales pensant en la brutalitat que demostrem els humans al llarg de la història.

A l'entrada "Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 11 )" vàrem visitar virtualment l'espai on hi havia el carrer del Botxí, entre el carrer Paer Rufes - a tocar de l'església de Sant Joan- i el carrer Nolius; a pocs minuts caminant des del palau de la Paeria...

Surto del palau i del museu de la Paeria recordant que a l'època medieval el botxí tenia el nom de mestre de sentències i que s'encarregava d'executar les sentències dictades pel Tribunal de Coltellades de la Paeria. A principis del segle XVII el botxí de Lleida era Guerau de Menetichs. El 18 de gener de 1.643 el Consell de la Paeria augmentà el sou anual del botxí fins a les 40 lliures. Un mestre de l'escola municipal en cobrava 36 ...

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a la planoteca ( 5 ).

Avui del moble arxivador horitzontal, un autèntic cofre del tresor, que acull els documents de la planoteca de la biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida agafo el projecte d'un edifici desconegut per a la majoria dels lleidatans...

A l'etiqueta del classificador hi podem llegir: " Arxiu Morera. 0/6 Frontón. Projecte de frontó a Lleida. 1 plànol a la planoteca. Caixa 49". El plànol, d'escala 1 : 50, és de la façana de Prat de la Riba. Com podeu veure a la fotografia anterior, el projecte està datat el 25 de novembre de 1.935. El propietari d'aquest edifici esportiu era "Deportes Catalanes S.A".

Malauradament la part esquerra del projecte, la més baixa, ja no existeix com podeu constatar a la propera fotografia. L'espai esta ocupat per un bloc de pisos.

Al número vuitanta-tres de l'avinguda Prat de la Riba avui trobem el supermercat de proximitat CondisLife però l'edifici projectat per Francesc de Paula Morera i Gatell fou un dels millors frontons d'Espanya. Abans de la rehabilitació feta per la cadena Condis la façana estava bastant atrotinada com podeu veure a la propera fotografia. En aquell moment era una Oulet del Moble...

El frontó de Lleida era un edifici polivalent, sota la pista per jugar a frontó hi havia un cinema, i a la terrassa un altre. També disposava de restaurant i sala de ball. L'any 1.961 es transformà en una botiga de mobles.

La instal·lació esportiva per jugar a pilota basca tenia 56 metres de llarg i 10 d'alt. El públic podia seure en 615 butaques i a les 24 llotges. Sempre s'hi jugà a cesta-punta. A la propera fotografia, que vaig fer al frontó municipal d'Hondarribia, podeu veure un partit de cesta-punta.

La cesta-punta, també anomenada en basc jai alai ( festa alegre ), és una modalitat de pilota basca que es practica amb una cistella-guant de vímet que pesa entre 200 i 600 grams.

Els seguidors del blog sabeu que gairebé totes les fotografies que penjo són meves, i quan no ho són evidentment cito la font. De les quatre fotografies antigues de l'entrada d'avui només tinc una font que podreu llegir sota la fotografia, les altres tres les vaig trobar a la xarxa d'internet. No vaig saber veure la font, potser no estava escrita. Si algú les coneix li agrairé que em comentí la font, per escriure-la. A la propera fotografia al costat d'un anunci de Coñac Mont·Rey podeu veure l'antic frontó de Lleida i llegir el text: "Cancha, graderia de butacas y palcos".

Els lleidatans que assitien al frontó podien gaudir de partits de cesta-punta, vetllades de boxa i competicions d'halterofília. La fotografia següent ens mostra les dues façanes del frontó, la de Prat de la Riba ( de la que estem veient el plànol d'alçada ) i la del carrer Pi i Margall ( que fou enderrocada ).

El Frontón Cinema, obert entre 1.944 i 1.955, fou un dels cines més populars de la postguerra. Tenia un aforament de 500 espectadors a la sala situada sota la pista del frontó. Quan feia bon temps les sessions de cinema es feien a la terrassa. S'inaugurà el 7 de juny de 1.944 a la terrassa i la sala coberta- sota el frontó- al setembre del mateix any. Al 1.952 es va tancar la sala coberta i es transformà en bowling. Fins al 1.955 només hi havia les sessions a la terrassa que només es feien a l'estiu.

A la propera fotografia de Josep Porta Mesalles, del 1.947, podeu veure l'anunci de la pel·lícula de Walt Disney " Los tres Cavalleros". 

Font fotografia: Josep Porta Mesalles. Servei d'Audiovisual de l'I.E.I.

La fotografia següent, del vestíbul del Frontón de Lérida, com les altres tres de les que no tinc la font és d'una revista de l'època i va acompanyada d'un anunci de conyac.

Deixem les antigues imatges de l'edifici de Francesc de Paula Morera i Gatell per tornar al plànol de la façana. A la fotografia de detall podeu veure en cos central de l'edifici que correspon a la part que encara es conserva. Si la compareu amb la tercera fotografia de l'entrada d'avui veureu que els baixos estan modificats per accedir al supermercat i a l'aparcament, i que la primera fila de finestres ha desaparegut. A l'esquerra, el bloc de pisos edificat després d'enderrocar part de l'edifici.

La part del projecte que feia xamfrà entre l'avinguda Prat de la Riba i el carrer Pi i Margall, on hi havia l'entrada al frontó, la podeu veure a la propera fotografia de detall del plànol d'alçada de la façana. Avui no en podem gaudir...

Del projecte de Morera i Gatell es conserven com les dissenyà l'arquitecte tarragoní, les finestres de la part superior del cos central de l'edifici que podeu veure a continuació dibuixades al plànol.

Només cal comparar la propera fotografia de detall de les mateixes finestres amb les que dibuixà l'arquitecte per comprovar la fidelitat a l'hora de construir el frontó.

Guardo el plànol al classificador, el deixo a la planoteca, i agafo un altre projecte de l'incansable Francesc de Paula Morera i Gatell. Un projecte que ens recorda un dels pitjors moments viscuts per la Lleida del segle XX. Parlo del Liceu Escolar...

Atentament.

Senyor i

Casa Singer ( 1 ).

Les grans ciutats tenen petits racons, una mica amagats, que quan els descobreixes quedes bocabadat. Però també es pot passejar per grans avingudes en les que pots passar-hi hores i hores gaudint del comerç, el patrimoni, observant a la gent,... En la nostra visita virtual a Edingurgh vàrem xalar caminant lentament per The Royal Mile, el carrer més famós de la capital d'Escòcia de 1.814,2 metres de longitud ( distància que és una unitat de mesura - la milla escocesa- ). Comunica el Castell d'Edinburgh amb el palau d'Holyroodhouse...

Avui tornem a Sant Petersburg, concretament a l'avinguda Nevski, la principal avinguda de la bellíssima ciutat russa. Quatre quilòmetres plens d'història i contrastos.

Són moltes les joies que trobareu en aquesta llarga passejada, però avui ens aturarem on es creuen l'avinguda Nevski amb el canal Griboyédova per mirar i admirar la Casa Singer, coneguda també com Casa del Llibre. A la plaça des de la que vaig fer l'anterior fotografia hi ha els monuments dedicats al mariscal Mijail Bogdónovich de Toll - ministre de Guerra durant la invasió de Napoleó del 1.812-, i al general Kutuzov que també lluità contra Napoleó. Tot el parc " es observat" atentament per la Catedral de Kazan.

Estem davant d'un dels edificis més emblemàtics de l'arquitectura modernista de Sant Petersburgh que acull la llibreria més gran de la ciutat.

L'any 1.920 la companyia nord-americana de màquines de consir Singer, comprà una propietat a l'avinguda Nevski per construir-hi l'oficina principal a Rússia.

Els americans volien construir un gratacel similar al Singer Building de New York de quaranta-set pisos, del que podeu veure un gravat a la propera fotografia. Entre 1.908 i 1.909 fou l'edifici més alt del món. Va ser enderrocat al 1.968.

Font fotografia: Biblioteca del Congrés, gravats i fotografies NY, 31-NEYO 71-20.

 

Però les lleis de Sant Petersburgh no permetien construir edificis  amb una alçària superior als 23,5 metres. Cap edifici podia ser més alt que el Palau d'Hivern, que entre 1.732 i 1.917 fou la residència oficial dels tsars de Rússia.

L'arquitecte rus Pavel Yulievich Suzor ( 1.844 - 1.919 ), malgrat la restricció d'alçària, dissenyà un edifici de sis plantes coronades per una cúpula de bronze i vidre coronada per una gran bola de vidre de 2,8 metres de diàmetre. Les escultures, algunes de les quals podeu veure a la fotografia anterior de detall, són de l'estonià Amandus Heinrich Adamson ( 1.855 - 1.929 ).

La Casa Singer va ser el primer edifici de Sant  Petersburgh construït amb estructura metàl·lica que li permeté la instal·lació d'amples finestrals a la planta baixa. Fou un edifici innovador ja que tenia els models més avançats d'ascensors, calefacció, aire condicionat i un sistema automàtic per netejar la neu de la taulada.

Els motius inspirats en la natura, característics del modernisme, decoren de forma  espectacular la porta d'entrada a la Casa Singer com podeu constatar a la fotografia anterior i a la propera de detall.

Abans d'entrar observem atentament la magnífica decoració de la gran porta d'entrada a la llibreria més gran de Sant Petersburgh.

Deixem d'admirar aquesta joia modernista i ens preparem per entrar la gran llibreria que acull, plena de llibres i de lectors.
Atentament.
Senyor i