La estación fantasma ( 1 ).

A les entrades dedicades al Círculo de Bellas Artes (CBA), quedava clara la importància del seu arquitecte, Antonio Palacios Ramillo,  per a la ciutat de Madrid. Altres edificis emblemàtics de la Villa y Corte, com l'Edificio de Correos ( Palacio de Comunicaciones ) del 1.909, o el Banco Español del Rio de la Plata ( Edificio de las Cariátides), del 1.918 seu de l'Instituto Cervantes, en són exemples clars.

Antonio Palacios també va ser el responsable del disseny de la primera línia de metro de Madrid. Aquesta primera línia , inaugurada l'any 1.919, tenia vuit estacions; entre parèntesi, el nom actual de l'estació: Cuatro Caminos, Ríos Rosas, Martínez Campos ( Iglesia), Chamberí, Glorieta de Bilbao ( Bilbao), Hospicio ( Tribunal), Red de San Luis ( Gran Vía) i Puerta del Sol ( Vodafone Sol, sí heu llegit bé , vodafone Sol...). 

Als anys 60 del segle passat, la Compañía Metropolitano, va decidir que els seus metros portarien més vagons. L'estació de Chamberí no es podia allargar i per aquest motiu, el 22 de maig del 1.966 es va clausurar. Ja fa 47 anys que no s'atura cap metro en aquesta estació.

Andén 0, és un centre d'interpretació del metro de Madrid. La visita a una de les seves seus ens permet  veure l'antiga estació utilitzant el nou accés de la Plaza de Chamberí. Aquest projecte de restauració - penseu que l'estació estava molt malmesa- i el nou accés és obra dels arquitectes Pau Soler i Miguel Rodríguez.

Parlem d'una estació que va funcionar del 1.919 al 1.966 i que del 2.006 al 2.008 va ser rehabilitada i restaurada. Gairebé durant mig segle, els usuaris de la línia 1 del metro podien veure durant uns segons una estació fantasma...

Ara, el que veuen els usuaris del metro, és una estació aturada en el temps, concretament al 1.966. Aquella estació totalment degradada ja no existeix.

Un gran esforç ha permès recuperar i netejar el recobriment ceràmic d'aquest espai misteriós. Actualment podeu visitar l'estació i veure com era el metro als anys 60. La visita pot ser lliure o guiada.

  

Un cartell al costat de la finestreta on es compraven el bitllets, ens parla d'unes magnífiques rebaixes:

 " Compañía Metropolitano Alfonso XIII. Rebaja de Tarifas. Trozo Cuatro Caminos-Sol". Segons la direcció i l'hora, el bitllet només costava 10 cèntims de pesseta...

Baixem a les andanes, admirant  la volta de rajola blanca bisellada. Al final de les escales, els enamorats de la publicitat enrajolada  tindreu una gran sorpresa...

Si a les andanes del metro podem veure pantalles amb anuncis o informació, que veien els usuaris l'any 1.966 ?

Molt aviat ho descobrireu al blog.

Atentament.

Senyor i.

Pugeu al campanar ( 1 ).

El campanar de la Seu Vella és el far dels lleidatans. Construït entre el segon terç del segle XIV i el primer del XV, té 60 metres d'alçada i una escala de cargol amb 238 graons. La seva construcció va suposar un gran esforç econòmic i tècnic. Visitant la malmesa catedral vella, encara veureu pedres ferides pel mal ús evident que va patir durant segles. Poques ciutats han estat castigades amb tanta contundència després de perdre una guerra. 

Recordeu l'entrada Al qirkat en la que vam descobrir aquest joc medieval en els finestrals oberts a la ciutat que ens regalen un excel·lent mirador . A la dreta d'aquests finestrals teniu l'accés al campanar.

Pujant lentament per l'escala observareu les marques que els picapedrers feien a les seves pedres. Aquests artesans treballen les pedres donant la mida i forma exacta a cadascuna segons els requeriments dels constructors. Veureu força senyals diferents perquè eren necessaris una colla de picapedrers per fer obres d'aquesta magnitud.

 Si coincideix la vostra escalada amb el toc de les hores en una festa assenyalada del nostre calendari no oblidareu la potència de les nostres campanes: Silvestra, Mónica, Bàrbara, Crist, Marieta, Meuca i Puríssima. Mireu el rellotge i , si no han de tocar, aquest és un bon espai per descansar una miqueta.

Els documents antics ens expliquen que al nostre estimat campanar les campanes encarregades d'anunciar els dies de festa i de dol, van ser onze. Només queden dues: la Silvestra i la Mònica. La Silvestra, fosa l'any 1.418 amb una nota greu , que pesa 4.632 quilos i és l'encarregada de tocar les hores. La que toca els quarts és la Mònica, fosa l'any 1.486, amb una nota de sol i que només pesa 408 quilos. Les altres cinc: Bàrbara, Crist, Marieta, Meuca i Puríssima es van fondre a mitjans del segle passat; i només acompanyen a la Silvestra i la Mònica en dies molt concerts del nostre calendari festiu.

Ja falta poc per arribar al cim. Si sou una mica alts vigileu al sortir, sinó el vostre cap tindrà una sorpresa desagradable.Només deixar l'escala, al centre del petit espai, trobem un Vértice Geodésico del Instituto Geográfico y Cadastral.

Un vèrtex geodèsic és un senyal que indica una posició geogràfica exacta i que forma part d'una xarxa de triangles formats amb altres vèrtex geodèsics. Normalment estan en llocs alts i , per regla general, amb bones panoràmiques. El de la nostra ciutat no pot estar en un lloc més alt.

Descanseu, que pujar fins aquí ha estat dur. Aviat al blog veurem la ciutat a vista d'ocell...

Atentament.

Senyor i 

A Santa María de Valbuena ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada al monestir val·lisoletà, vaig explicar-vos que actualment és la seu de la Fundación las Edades del Hombre. L'any 2.012 la magnífica exposició anual organitzada per la Fundación, es va celebrar al Monasterio de San Salvador de Oña ( Burgos) i al seu claustre es podia veure una mostra del fotògraf José Ortiz Echagüe ( 1.886 - 1.980 ), amb fotografies de monjos i monestirs. Aquestes reproduccions digitals en gran format, a partir dels originals en carbó directe sobre paper Fresson es podien admirar aquest estiu al Monasterio de Santa María de Valbuena.

 Hermano barbón cartujo. 1945

L'any 1.935 la revista American Photography va considerar a José Ortiz Echagüe un dels tres millors fotògrafs del món. Estava especialitzat en capturar moments que parlaven de costums, llocs i vestits tradicionals. Ell treballava d'enginyer i la fotografia era una afició a la que es dedicava els caps de  setmana o en els seus viatges. Quan va morir els seus hereus van donar el fons fotogràfic amb més de 20.000 negatius i 1.000 composicions amb la tècnica del paper Fresson a la Universitat de Navarra.

Refectorio cartujo 3 ( detall ) 1.945

L'any 1.898 li van regalar la primera càmera de fotos i, durant 75 anys, va fer milers de fotografies. Quan era jove la tècnica de positivat al carbó sobre paper Fresson estava de moda. Aviat va deixar d'utilitzar-se, però José Ortiz sempre va treballar d'aquesta manera artesanal.

Refectorio cartujo 4 ( detall ). 1.948

Aquesta tècnica requeria molta paciència i habilitat. Calia cobrir el paper amb una fina capa de gelatina a la que s'afegia un pigment negre i es feia fotosensible. Les còpies s'obtenien per contacte. En els llocs que rebien menys llum la gelatina quedava més tova  i blanca. En canvi a les zones amb més llum la gelatina s'enduria i quedava més fosca. 

Bernardos en el coro. ( Sense data coneguda).

El pas següent era rentar la còpia amb aigua i serradures, per fregar el paper i eliminar la gelatina tova que generava zones blanques, mentre que la gelatina dura resistia  i creava zones negres.

Cartujo en la celda. 1.950

Quan el paper encara estava humit, podia retocar-se la fotografia amb pinzells, raspadors o amb  monyeques ( manyoc petit de roba que no desprengui fils - de cotó o lli-  farcit  de cotó).

Descobrir aquest antropòleg-fotògraf artesà, és tot un plaer. 

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull al Círculo de Bellas Artes ( i 3 ).

Ja vaig comentar-vos a l'entrada anterior dedicada al Círculo de Bellas Artes ( CBA) , que el terrat a més a més dels regals visuals sobre la ciutat de Madrid, té algun secret per descobrir...En aquest espai s'organitzen concerts als que hi poden assistir 500 persones.

Dos elements hi destaquen: el torreón i la estatua de Minerva.

El torreón afegeix dues plantes més a l'edifici. Actualment no hi podem accedir, però si admirar la seva escala de forja i els detalls ceràmics que el decoren.

Sembla que aquesta part de l'edifici s'esforci per apropar-nos al cel... Ja fa una colla d'anys hi havia els tallers de dibuix del CBA. Penseu la llum que tenien els alumnes per treballar.

Altres detalls ceràmics els podem veure a les xemeneies d'aquest edifici dissenyat l'any 1.919 per l'arquitecte Antonio Palacios Ramillo.

El segon element més destacat de la azotea del CBA, és l'estàtua de Minerva, una escultura amb una història accidentada. La deessa més popular de la mitologia romana ja formava part del projecte inicial d'Antonio Palacios però, per problemes econòmics, no es va poder fer en aquell moment i el CBA va estar gairebé 50 anys sense la seva estàtua del terrat.

Minerva és obra del gadità Juan Luis Vasallo Parodi. Aquest escultor va anar molt jovenet a estudiar a Madrid després de guanyar una beca per assistir a les classes de dibuix del natural al CBA. Poc podia imaginar-se que anys després, guanyaria el Concurso Nacional de Escultura convocat l'any 1.964 pel CBA; en el que calia presentar una estàtua de la deessa de les arts.

L'escultura pesa 3.000 quilograms i fa més de sis metres i mig d'altura. La van pujar al terrat ajudats per  tres grues, l'any 1,966.

Minerva era la deessa de la saviesa, les tècniques de guerra i les arts. Protectora de Roma. Filla de Júpiter, déu superior dels romans. Júpiter es va empassar a Metis, deessa de la prudència, però immediatament va notar un dolor molt intens al cap, i per això anà a veure a Vulcà, dèu del foc i de la forja.Vulcà decidí obrir-li el cap d'un cop de destral, i en obri-lo va aparèixer Minerva.

Minerva està acompanyada d'un mussol, animal consagrat a la deessa.

Per acabar un petit regal visual, la magnífica fotografia feta des de el torreón pel fotògraf madrileny Fernando Manso, ens mostra a Minerva dominant el cel de la ciutat...

Font fotografia: Fernando Manso

Si visiteu Madrid, no oblideu aquest centre cultural situat a la Calle de Alcalá número 42.

Atentament.

Senyor i

A Santa María de Valbuena ( 1 ).

El 31 de juliol passat amb l'entrada Converses minerals, s'iniciava la descoberta del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i dels seus arxius i biblioteca. Aquesta descoberta la vam poder seguir periòdicament al blog fins al 19 de gener. Però quina relació hi ha entre el Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i el Monasterio de Santa María de Valbuena a prop de Valladolid? 

El monestir català fou fundat l'any 1.166 per Ermengol VII , comte d'Urgell del 1.154 al 1.184. La fundació del monestir castellà es remunta al 15 de febrer del 1.143 i Estefania Ermengol , filla d'Ermengol V, comte d'Urgell del 1.092 al 1.102, en va ser la responsable. Ermengol V era l'avi d'Ermengol VII, i la fundadora del monestir , era la seva tieta. Estefania d'Armengol va morir als 43 anys, el mateix any de fundació del monestir val·lisoletà.

El pare del fundador del Monestir de les Avellanes fou Ermengol VI, comte d'Urgell del 1.102 al 1.154, i germà de la fundadora de Santa María de Valbuena. L'avi d'Ermengol VII, Ermengol V, va passar bona part de la seva vida a Castella on, l'any 1.093 es va casar amb María Pérez , filla de Pedro Ansúrez, Señor de Valladolid.

Estefania Ermengol va donar unes terres al costat del riu Duero per erigir-hi un monestir de clausura. Va néixer com monestir benedictí i es va adscriure al Cister l'any 1.151.  

Els segle XII i XIII van ser els de màxim esplendor, en canvi el segle XIV va suposar una gran crisi deguda a les guerres i la pesta. Fins al segle XV, amb el reformador fray Martín de Vargas, el monestir no té  un renaixement econòmic i artístic. Posteriorment va tornar a patir un declivi, fins al desastre de la desamortització.

La Fundación Las Edades del Hombre  , té la seu en aquest monestir i es dedica a la promoció de la cultura mitjançant la conservació, desenvolupament, protecció i difusió del patrimoni de les onze diòcesis de Castella-Lleó.Ja fa divuit anys que organitzen una impressionant exposició anual . La propera, la dinovena, la podrem gaudir a Aranda de Duero. De maig a novembre les esglésies de Santa María i de San Juan acolliran Eucharistia, que segur ens deixarà bocabadats.
Però el que no m'esperava del passeig tranquil pel claustre de Valbuena. era trobar-me amb la gran lliçó de fotografia que es va poder viure i veure a Oña ( Burgos) en l'exposició de Las Edades del Hombre  l'any 2.012, Monacatus.
La voleu veure?
Atentament.
Senyor i

Al qirkat.

Sempre és una bona idea passejar tranquil·lament fins al turó de la Seu Vella. La visita a la nostra antiga catedral ens regalarà descobertes sorprenents com la que us explico avui.

El claustre de la Seu Vella té dimensions espectaculars i és un dels claustres gòtics més grans d'Europa. Dotze finestrals envolten el pati central i altres cinc estan oberts a la ciutat de Lleida. La curiosa disposició fa que la galeria sud-oest sigui un impressionant mirador de la ciutat. 

Si investigueu a fons els finestrals d'aquest mirador, un misteriós dibuix us deixarà bocabadats. Obriu molt bé els ulls i aneu al finestral més proper a la porta d'accés al campanar, el que està més a la dreta...

Les vistes de Lleida segur que us agraden, però ara cal ser molt prudent i pujar al finestral. Entre les bases de dues columnes trobareu un dibuix geomètric estrany...

Si us apropeu, veureu un alquerc, paraula que ve de l'àrab al qirkat . És un joc àrab d'estratègia amb cinc línies paral·leles, cinc perpendiculars i algunes diagonals; en el que cal menjar-se les peces del company de joc, saltant-les. Es juga amb 24 peces, 12 d'un color i 12 d'un altre. La posició de sortida està explicada al proper dibuix de la Wikipedia:

Els experts pensen que el joc va néixer a l'Antic Egipte i els àrabs el van portar a la Península Ibèrica. Es pot trobar gravat en les pedres d'alguns temples antics, com és el cas de la Seu Vella de Lleida.

Al joc cal moure una de les peces a un espai buit adjacent. Les dos posicions han d'estar unides per una recta. Per menjar-se una peça ho fem com al joc de les dames. El guanyador és el que es menja totes les peces del company o li impedeix moure-les.

Penseu que fa segles, just on esteu vosaltres, dues persones es trencaven la closca pensant com guanyar.El tauler gravat a la pedra fa molts anys que espera nous jugadors...

A l'anterior il·lustració podeu veure com dos cavallers acompanyats pels seus arquers, juguen a l'alquerc. És del "Libro de los juegos de Alfonso X", fet a la corte de Sevilla l'any 1.283. ( Font: "Juegos de todo el Mundo" de Frederic V. Grunfeld, editat per a l' UNICEF l'any 1.978 per Edilán)

L'alquerc va passar de la Península Ibèrica a Occitània, on barrejat  amb els escacs va donat lloc a un nou joc, les dames.

En castellà es diu alquerque. Va ser un joc amb molts seguidors a l'Edat Mitjana. Si aneu a la ciutat de Burgos, al monasterio de la Huelgas a l'atri d'accés al temple, anomenat pórtico de los Caballeros, en veureu una colla gravats a les pedres.

El turó de la Seu Vella, molt per descobrir.

Atentament.

Senyor i

Guitarrería.

Passejar pel cor de Madrid ens permet descobrir petits tresors. Molt a prop del Teatro Real, caminar lentament pels carrers del Madrid de los Austrias , és tot un plaer. A la cantonada de la Calle del Espejo amb la Calle de la Amnistía, un petit taller ens crida l'atenció. Al cartell de lectura vertical podem llegir Guitarrería, i als de lectura horitzontal descobrim una mica la historia d'aquest lutier.

El Diccionario de la Real Academia explica que una guitarrería és un taller donde se fabrican guitarras, bandurrias, bandolines y laúdes. Estem davant del taller de Mariano Conde. Antigua Casa Conde Hermanos Sobrinos de Esteso. Constructor de guitarras. Aquesta nissaga de guitarrers fan artesanalment guitarres des de 1.915.

Només entrar al taller vaig adonar-me que Mariano Conde és un home molt tranquil. Després d'explicar-li qui era i que volia, em va autoritzar amablement a fotografiar tots els racons del seu taller mentre ell acaronava una de les seves estimades guitarres...

Mariano Conde pare ( tercera generació) i el seu fill Mariano ( quarta generació) creen artesanalment les guitarres com ho feien els seus avantpassats fa gairebé cent anys. Les guitarres espanyoles, flamenques i clàssiques construïdes en aquest taller són objectes únics, de fabricació exclusivament artesanal.

Totes les guitarres tenen un nom, número de sèrie, any de construcció, van signades, i al seu interior podem llegir un petit poema... Grans mestres de la guitarra tenen una Conde i es passegen pel taller: Paco de Lucia, Leonard Cohen, Raimundo Amador, Roberto Morónn, Antón Jiménez, Adolfo Peralaes, Davis y Carlos de Jacoba, Juan Antonio Muñoz, el joveníssim Amós Lara,...

 

Al taller de la Calle Amnistía encara construeixen lentament i artesanalment guitarres amb ànima. Molt detallistes i pacients, aquests lutiers no es deixen seduir per la pressa que domina gairebé a tothom .El resultat és evident ...

Mariano ( tercera generació) explica que la guitarra de Leonard Cohen, la va fer el seu pare Faustino Conde ( segona generació), amb fusta de xiprer; la fusta més lleugera i olorosa segons el lutier. 

Al proper vídeo podeu veure als Conde , pare i fill, treballant, amb molta cura i estima, al seu taller. 

En el discurs d'agraïment de Leonard Cohen  quan va recollir el Premio Príncipe de Asturias de las Letras del 2.011, el músic-poeta parlava amb amor de la seva guitarra Conde. El taller estava abans al carrer Gravina, i allà la va comprar el poeta, novel·lista i cantautor canadenc ...
..." Tinc una guitarra Conde, feta a Espanya al taller del número 7 del carrer Gravina : un bell instrument  que vaig aconseguir fa més de quaranta anys. La  vaig treure del seu estoig , la vaig sostenir a les mans, semblava estar feta d'heli, tan lleugera era...
La vaig aixecar encara més, vaig acostar la meva cara a la seva boca de bell disseny i vaig respirar la fragància de la fusta viva - la fusta mai mor-.Vaig respirar el perfum del cedre, tan fresc com el primer dia i una veu semblava que em deia:
Ja ets un home vell i no has donat les gràcies, no has portat el teu agraïment a la terra que va nodrir aquesta fragància.
Aquesta nit estic aquí per agrair a la terra i a l'ànima d'aquesta gent que tant m'ha donat".... 

Mariano Conde guitarrrero, guitarras con solera.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull al Círculo de Bellas Artes ( 2 ).

Sortim de la cafeteria "La Pecera" i mentre esperem que obrin l'accés al terrat , que els caps de setmana és de les onze, aprofitem per veure l'escala de marbre. Aquesta sumptuosa escala, va patir aviat  problemes pressupostaris i com que cada cop hi havia menys diners, veureu que les peces de marbre que a la part baixa són molt grans, conforme anem pujant, cada vegada esdevenen més petites...

Si pujar i baixar per l'escala ens fa pensar en altres moments històrics, mirar amb atenció els detalls dels vitralls que decoren discretament els grans finestrals, ens confirma la feina ben feta dels artesans que treballen el vidre.

A la primera planta trobem la Sala Picasso on hi havia l'exposició de Català-Roca. La segona planta està ocupada pel famós Salón de baile i el teatro Fernando de Rojas. La Biblioteca ( amb més de 4.000 llibres), i  la Sala de Juntas ocupen la tercera planta. A la quarta planta hi ha la Sala de Billares, Salón de Columnas, Sala Antonio Palacios ( l'arquitecte que va fer l'edifici), i Fuentecilla . Quatre sales més a la cinquena planta: Nueva, Valle Inclán, Maria Zambrano i Ramón Gómez de la Serna. Els tallers de litografia, pintura, dibuix i dansa estan a la sisena; i el terrat és el cim d'aquest edifici de 56 metres d'altura construït l'any 1,919.

Però agafem ja l'ascensor i sortim al terrat, el regal visual és impressionant. Si passegeu pel seu perímetre el regal visual no l'oblidareu fàcilment.

Les teulades que veieu són del Banco de España. Al darrere tenim l'antic Edificio de Correos (Palacio de Comunicaciones ) de l'any 1.919 dissenyat també per Antonio Palacios, i que actualment és la seu de l'ajuntament de Madrid. Al centre de la fotografia la coneguda Plaza de Cibeles.
Gaudiu també d'un altre dels edificis d'Antonio Palacios, aquest del 1.918, El Banco Español del Rio de la Plata ( Edificio de las Cariátides ) i avui seu de l' Isntituto Cervantes.

Dissenyat pels arquitectes francesos Jules i Raymond Févries per a la companyia d'assegurances La Unión y el Fénix, i executat per l'arquitecte espanyol Luis Esteve Fernández-Caballero, l' Edificio Metrópolis  del 1.910  és impactant...

Però, a més a més del regal visual, el terrat del Círculo de Bellas Artes amaga altres secrets que descobrirem molt aviat....
Atentament.
Senyor i