Mas de Melons, una joia a prop de Lleida ( 7 ).

A l'entrada anterior dedicada a la nostra Reserva Natural Parcial passejàrem al costat dels grans ramats de corders que fan nit a Mas de Matxerri. Avui visitarem la bassa dels Roquissos, a mig camí entre el Mas de Melons i el Mas de Matxerri.

En aquest espai estepari, l'aigua és fonamental. La bassa dels Roquissos és una cavitat excavada a terra i folrada amb pedra seca. Sobre la pedra seca destinada a estar en contacte amb l'aigua, hi ha una capa de calç per impermeabilitzar-la.

Sembla que la van construir a finals de segle XIX, principis del XX. Just al costat hi ha una pica de pedra, on posaven l'aigua de la bassa perquè el bestiar begués.

A la bassa antiga moltes vegades no hi ha ni una gota d'aigua, la sequera és en ocasions aclaparadora i només algunes plantes ens regalen una mica de color amb les seves flors diminutes.

Hi han una petita barana de protecció i unes peces de fusta al final de l'escala d'accés.És evident que l'antiga bassa ja no compleix la seva funció original i actualment és una mostra d'arquitectura popular.  Però ja fa uns anys es va construir una bassa nova com abeurador per a la fauna.

Una sèrie de conduccions canalitzen l'aigua de pluja cap a la bassa, aigua imprescindible perquè els animals salvatges puguin sobreviure a  Mas de Melons...

L'aigua sempre és vida, però en zones extremes com la Reserva Natural Parcial de Mas de Melons, a molt pocs quilòmetres de la nostra ciutat, encara més.
Atentament.
Senyor i

23-F, estimada ràdio.

Dels mitjans de comunicació que ens envolten, des de ja fa una colla d'anys , la ràdio  és el que més estimo. És difícil trobar una companya més fidel. Girar el dial ens porta a petites illes on el tresor és magnífic. Escoltar alguns programes de Catalunya Ràdio, Radio Euskadi, Radio 3,... és gaudir d'una feina molt ben feta. Algunes decisions no les puc entendre, com per exemple per què enguany perdem una de les dues hores del programa El Cafè de la República, magistralment dirigit per Joan Barril; per encabir un programa que, en la meva modesta opinió, no li arriba a la sola de la sabata...

Però em preguntareu per què titules l'entrada 23-F estimada ràdio? Aquí teniu l'explicació. Tots sabeu que, just avui fa 33 anys, la democràcia espanyola va penjar d'un fil durant uns dies. Del cop d'estat se'n va parlar molt fa tres anys perquè era el trentè aniversari , però des de feia molt temps cada vegada es recordava menys a tots els mitjans.

Sempre se m'escapa un somriure quan llegeixo o escolto les explicacions de personatges coneguts i anònims sobre que feien aquell 23 de febrer del 1.981.Tothom explica la seva història, però poques vegades es parla de la gent que el va patir en directe... Per l'atzar que suposa viure, a mi el 23 de febrer del 1.981, em va sorprendre fent la mili a València. Podeu endevinar fàcilment que estava de mig a mig al cop d'estat.

No explicaré batalletes, que encara no sóc prou vell, però sí vull dir-vos que una immensa sensació de por es va apoderar de milers de nois anònims atrapats en aquell moment històric. La por en estat pur...

Però aquells dies una gran companya ens va ajudar. Era emocionant veure nois de vint anys de procedències, cultures, interessos i desitjos molt diferents, escoltant en les senzilles i atrotinades ràdios, (que els comandaments militars de baixa graduació -que tampoc sabien el que estava passant-, no ens van prendre ) ,  que succeïa fora de la caserna...

Són moltes les fotografies d'aquell 23-F, les més conegudes han donat la volta al món: l'assalt al Congrés de Diputats, els tancs pels carrers de València,... Però la que més em va impressionar en el seu moment i actualment, crec que la va publicar un dels diaris més llegits de València " Las Provincias". Pensava que l'havia perdut, però vaig trobar-la entre les pàgines d'un llibre. Està una mica trencada, encara que li falta un trosset, captura magistralment el moment viscut.

Escoltar la ràdio mentre carregàvem els camions d'explosius, o intentàvem dormir amb la freda companyia del cetme  ( fusell d'assalt de l'exercit espanyol ) , és inoblidable.

Gràcies, estimada ràdio.

Atentament.

Senyor i

Poblet explicat per Lluís Domènech i Montaner.

Passejar els diumenges per la Rambla de Ferran, de nou a les dues de la tarda, ens permet remenar entre una colla d'objectes que exposen els brocanters. Alguna vegada podem trobar petites joies com la que avui vull comentar-vos.

Una de les parades de llibres sempre ofereix una tria molt interessant. La selecció de llibres , l'ordre i el bon gust,  la fa diferent.Fa uns dies vaig comprar un dels llibrets de la col·lecció "El Arte en España " Edición Thomas, editats a Barcelona les primeres dècades del passat segle XX.

Aquests llibrets es van editar "Bajo el patronato de la Comisaría Regia del Turismo y Cultura Artística" i el seu objectiu era  " la vulgarización del Arte nacional". El llibret número 12 de la col·lecció està dedicat al monestir de Poblet. És del 1.910 i costava 1,25 pessetes. El text el va escriure el gran arquitecte català Lluís Domènech i Montaner, que en aquell moment era el Director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

 El llibret té dues parts ben diferenciades: el text explicatiu i un recull fotogràfic que ens permet descobrir com era el monestir fa 100 anys... A les primeres 42 pàgines, Domènech i Montaner ens explica amb passió la història i arquitectura del monestir.

A les properes fotografies podeu veure un dels arcs de les tombes reials. L'antiga és la número 30 del llibret.

Podem llegir a la pàgina 13: " La destrucción de 1.835 y las depredaciones de los años de abandono se hicieron sentir sobre las tumbas reales; casi nada quedó de ellas: fragmentos triturados fueron recogidos, en parte, en el museo de Tarragona, otros se han reunido en las mismas ruinas, alguno se halla en el Museo del Louvre, algún otro en Madrid...; los más, dispersos  o perdidos. Quedan dibujos y grabados de las tumbas reales en obras del siglo XVIII. Del Viage de Laborde es el más conocido y copiado. Los restos de los cuerpos fueron trasladados a la Catedral de Tarragona".

El monestir que descriu Lluís Domènech i Montaner presentava un estat lamentable. El seu text acaba amb la frase següent: " Como gran cadáver de la institución del Cister en Cataluña quedó allí el edificio destrozado, caido, con las órbitas de sus ventanales , vacias, oscuras, dirigidas al cielo"

La fotografia número 3 del llibre de la portada de l'església  i l'actual estan separades per un segle.

A les de la Porta Reial també hi apreciareu una diferència evident. L'antiga és la número 4 de llibre.

I per acabar aquest petit cop d'ull a les fotografies del segon apartat del llibre, un recull 48 fotografies que ens mostren com estava el monestir fa cent anys , mireu la biblioteca antiga, foto 21 del llibret, i l'actual.

                                                                 

      

El llibret té el text de Lluís Domènech i Montaner en castellà, francès i anglès . Recordeu que estem parlant d'un llibret editat fa més de cent anys.

Atentament.

Senyor i

Tornar al Palau ... ( i 2 ).

Ja vaig comentar-vos que Alphonse Mucha considerava l'Epopeia Eslava com la seva obra més important. Fins al 31 de desembre d'enguany podeu admirar-la al Palau Veletrzní de Praha, on es va exposar per primera vegada fa 86 anys. L'Epopeia Eslava ( Slovanská Epopej ), és una sèrie de vint quadres monumentals, gairebé tots de 6 X 8 metres, que representen la història dels pobles eslaus. Mucha va dedicar la segona meitat de la seva carrera artística a crear aquesta obra concebuda com a monument a tots els pobles eslaus.

El Sant Mont Athos, quadre número 17.Any 1.926.

L'any 1.899 estava treballant en el disseny de l'interior del pavelló de Bòsnia Hercegovina per a l'exposició de París del 1.900. Va viatjar molt pels Balcans per investigar la seva història i costums. També va observar la vida dels eslaus del sud en les regions que havien estat annexionades per Àustria-Hongria.

 

Detall de La Coronació del tsar serbi Stefan Dusan com emperador romà. Quadre número 6. Any 1.926.

D'aquesta experiència va sorgir la inspiració per crear el projecte que reflectís l'épica de tots els pobles eslaus.

 

El jurament de l'Omlandina sota el til·ler . Quadre número 18. Any 1,926. L'Omlandina era una organització nacionalista txeca creada a la dècada del 1.890.

Els grans quadres del projecte retraten les alegries i tristeses de la seva nació i de tots els pobles eslaus.

Detall de l'Abolició de la servitud a Rússia. Quadre 19. Any 1.914

Passejant entre aquests quadres gegants costa creure que Mucha no pogués entrar a l'Acadèmia d'Arts Plàstiques de Praha. Quan era jove per guanyar-se la vida pintava decorats teatrals. 

Els eslaus en la seva pàtria original . Quadre número 1. Any 1.912.

Però l'Epopeia Eslava és una obra polèmica i encara alguns experts discuteixen el seu valor artístic. El que està clar és que la gent que no som erudits quan estem davant dels impressionants llenços, no entenem aquests dubtes.

Detall del quadre número 1 Els eslaus en la seva pàtria original. Any 1.912.

L'any 1.912 va llogar una gran sala al Palau de Zbiroh on comença a pintar els primers quadres.Aprofiteu aquest any per descobrir el gran projecte d'Alphonse Mucha, i recordeu que fins al 31 de desembre podeu visitar l'exposició temporal al Palau Veletrzní de Praha.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull al Círculo de Bellas Artes ( 1 ).

El passat mes de novembre recomanava l'exposició "Català-Roca obras maestras". A l'entrada vaig explicar-vos que posteriorment descobriríem el Círculo de Bellas Artes de Madrid ( CBA), lloc que va acollir la mostra del fotògraf vallenc. Comencem, doncs, aquesta descoberta.

Fundat el mes d'abril del 1.880 per un petit grup d'artistes, avui aquesta entitat cultural privada és una peça fonamental de la cultura madrilenya. La seu actual, obra de l'arquitecte gallec Antonio Palacios Ramillo, és del 1.919. Aquest arquitecte és un dels que més ha influït en l'arquitectura de Madrid.

Penseu que els primers anys del segle XX, van passar per la directiva del CBA  Jacinto Benavente o Carlos Arniches; que Picasso anava com alumne a les classes de pintura, i que era fácil trobar pels seus salons a Ramón Maria del Valle-Inclán.

Quan arribeu a la Calle de Alcalá 42 us cridarà l'atenció la cafeteria-restaurant amb els seus grans finestrals. Un lloc perfecte per descansar i observar tranquil·lament una de les principals artèries de la ciutat .Diuen els madrilenys que, vist des de la Calle de Alcalá , aquest espai sembla una gran peixera...

Però el llenguatge castís dels madrilenys dóna  una explicació més subtil al nom d'aquest espai del CBA. Comenten que a la cafeteria "La Pecera" li van posar aquest nom perquè "era un lugar de reunión de peces gordos"...

Cal deixar molt clar que actualment els socis de l'entitat cultural permeten a tothom gaudir d'alguns dels seus espais, i pagant una entrada mínima podeu accedir a la cafeteria, el terrat o les sales d'exposicions.

Deixem "La Pecera" i ens preparem per xalar amb les vistes de la ciutat que ens regala el seu terrat.

Voleu pujar a l'ascensor i donar-hi un cop d'ull?

Atentament.

Senyor i

Mas de Melons, una joia a prop de Lleida ( 6 ).

A l'entrada anterior dedicada a Mas de Melons vaig comentar-vos que a Mas de Matxerri podíeu coincidir amb els pastors i els seus grans ramats de corders. Avui ens hi atansem per veure aquest atrotinat mas, compartir una estona amb els ramats que pasturen per la Reserva Natural Parcial, i tastar per uns instants, un ofici que desapareix...

Les dues masies més importants del terme són Mas de Melons i Mas de Matxerri, però les diferències entre les dues estan molt clares. La rehabilitació i adequació de Mas de Melons duta a terme per l'arquitecte Josep Bunyesc i Palacin i el seu equip, ha transformat l'edifici de la masia i els magatzems en un espai amb oficines, sales d'exposicions, sales d'actes,... Mas de Matxerri no ha tingut tanta sort i l'edifici presenta moltes deficiències.

La seva funció actual és la de guardar els grans ramats, més de set-cents corders, que cada dia els pastors porten a pasturar des del migdia fins que s'acaba la llum solar.

  

Veure els grans ramats és impressionant. El silenci d'aquest espai es trenca amb la música de les esquelles i els bels dels corders. Si no fos per aquests sons i per la polseguera que aixeca el ramat al desplaçar-se, gairebé serien invisibles, ja que es confonen amb la terra i les roques de la zona.

A la vora del mas hi ha una bassa, que amb la de Mas de Melons, són les dos més importants de la Reserva Natural Parcial. Les dues estan al costat de les masies i dels tancats on es guarda el ramat. La fauna salvatge utilitza aquesta bassa per beure. Segons l'època de l'any pot estar buida.

Actualment s'omple pel fons de la vall, però abans hi havia unes conduccions que la canalitzaven fins a un pou de decantació per on entrava a la bassa. Al centre de la fotografia anterior, darrere de la bassa podeu veure restes d'aquestes infraestructures.

Els xiulets del pastor fan que el ramat comenci a desplaçar-se fins al mas de Matxerri on passaran la nit. Els bels, les esquelles i la pols són els protagonistes. Els grocs del final del dia s'apaguen i ja ens queda poca estona de llum natural.

Ordenadament entren als tancats. El pastor, amb el que és difícil comunicar-se perquè no coneix gaire ni el català ni el castellà, no té problemes per xerrar i xerrar pel mòbil, el seu gran aliat contra la solitud..

Dono la mà al pastor que , malgrat la dificultat per comunicar-nos , m'ha deixat passejar una bona estona amb el gran ramat. M'allunyo i enfilo el camí per arribar a la carretera d'Aspa...

A poc a poc el silenci torna a manar en aquest espai màgic.
Atentament.
Senyor i

Memòries a quatre mans.

Esther Tusquets era una dona fascinant. Al blog he recomanat la lectura dels seus llibres de memòries en un parell d'entrades. L'any 2.008 us proposava la lectura de "Habíamos ganado la guerra", un retrat de la burgesia franquista a la Barcelona dels quaranta i cinquanta del segle passat. Al 2.010 a l'entrada "Confessions", les recomanacions eren dues. "Confesiones de una vieja dama indigna", continuació de "Habíamos ganado la guerra"és un relat sense embuts de la seva vida, des de la creació de la imprescindible Editorial Lumen. El segon llibre de memòries del que parlava a "Confessions", era " Confesiones de una editora poco mentirosa" editat l'any 2.005 per RqueR, en el que escriu sense pietat sobre la feina d'editora.

La fundadora i directora d'Editorial Lumen durant 40 anys, va morir a Barcelona al juliol del 2.012. Pocs mesos abans, al febrer, Bruguera publicava un nou llibre de memòries, "Tiempos que fueron".

Però aquestes memòries estan escrites a quatre mans. Dels mateixos fets, escriuen i en alguns moments es contradiuen, Esther Tusquets i el seu germà Oscar Tusquets, arquitecte, dissenyador i pintor. Dos persones molt intel·ligents i de gran caràcter és lògic que discrepin en alguns aspectes. Tot un plaer per als que no ens agrada el pensament únic.El text escrit per l' Esther està imprès en tinta blava i el de l'Oscar, en tinta negra. A la meitat del llibre hi ha un petit embolic amb els colors, però  podreu   seguir les opinions dels dos germans perfectament. 

Els dos germans es despullen i retraten les històries familiars, el període de la postguerra, la Segona Guerra Mundial, els anys de la transició,...

Si us agraden els llibres de memòries, cal llegir "Tiempos que fueron".. 

Atentament.

Senyor i

Antoni Benaiges no va poder ensenyar el mar als seus alumnes... ( i 5 ).

A les entrades anteriors dedicades a l'Antoni Benaiges descobrírem l'emocionant història d'aquest mestre català que va prometre el mar als seus alumnes del petit poblet de Bañuelos de Bureba al nord-est de Burgos, on va treballar del 1.934 al 1.936. El jove fotògraf Sergi Bernal és l'ànima del projecte Desenterrant el silenci l'objectiu principal del qual és no oblidar el passat. No es tracta d'obrir ferides com diuen alguns, sinó de ser justos. El projecte d'investigació ens arriba en tres formats: l'exposició "Desenterrant el silenci" , el llibre editat l'any 2.012 per Blume-Mirmalda-Ventall " [ Desenterrant el silenci ] Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar", i el documental "El Retratista".

La idea original i les investigacions en que es basa el documental que tanca aquesta descoberta són de Sergi Bernal. S'encarrega de la direcció, fotografia i muntatge l'Alberto Bougleux. Produït l'any 2.013 i realitzat amb l'aportació de 184 micromecenes  més el recolzament dels Ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet, Mataró i Mont-roig del Camp, Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya i Zalab  ( Video Partecipativo e Documentari). Cinquanta-dos minuts molt especials i amb moments plens d'emocions dels que destaco les intervencions d'alguns dels alumnes de l'Antoni. 

El documental es va estrenar el 27 de novembre i actualment està programat a Barcelona als cinemes Girona ( carrer Girona nº 175), especialitzats en cinema de qualitat i  films europeus. Els propers dimecres 5 i 12 de febrer a les 20:00 hores està programada la projecció i el col·loqui amb els protagonistes.

En Sergi Bernal està intentant que l'exposició i el documental arribin a Lleida . Mentrestant m'ha enviat gentilment el full de sala:

EL RETRATISTA

Una escola rural republicana dels anys '30. Un món perdut vist amb els ulls de nens que aprenen a escriure. La utopia d'un mestre truncada per la guerra i la dictadura. Un documental i un repte col·lectiu en memòria de les víctimes del repressió franquista

Sinopsi

Curs escolar 1934-35. Se li assigna al jove mestre català Antoni Benaiges l’escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit llogarret de la província de Burgos. L’Antoni té un projecte senzill a desenvolupar: ensenyar als nens a llegir, a escriure i amb això que els nens siguin lliures. També té un mètode senzill per fer-ho: la tècnica Freinet i la impremta escolar, que el mestre Antoni decideix posar a disposició de la lliure fantasia dels nens del poble. L’entusiasme és gran, i els resultats són sorprenents. Sota la supervisió del mestre els nens arriben a imprimir uns quaderns únics, que són el mirall de la visió infantil de la vida d’un poble rural de la dècada dels anys 30. El mestre a més a més activa un intens intercanvi de quaderns escolars entre altres escoles que utilitzen la mateixa tècnica, els quaderns escolars del poble de Bañuelos arriben a escoles de la resta de l’estat, de França i inclús d’Amèrica. Però el somni dura poc: el juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, Antoni Benaiges serà afusellat i enterrat a una fossa comuna. La seva història perduda i el seu llegat pedagògic reapareixerà de manera inesperada 75 anys després més enllà de l’Oceà Atlàntic...

Aquí teniu un petit tastet del documental...
El Retratista - trailer from alberto bougleux on Vimeo.
Gràcies Sergi per desenterrar el silenci.
Atentament.
Senyor i