El Museu Nacional d'Escòcia ( i 3 ).

Després de gaudir virtualment de la proposta museística del Royal Museum, entrem al Museu d'Escòcia. La unió d'aquests dos museus és el National Museum of Scotland. Dos edificis amb propostes arquitectòniques molt diferents. El primer, un edifici victorià inaugural l'any 1.861; i el que avui visitarem- obra dels arquitectes Benson & Forsyth- s'inaugurà l'any 1.998.

Passejant-hi gaudirem de la seva arquitectura amb formes geomètriques inspirades en Le Corbusier. L'edifici està revestit de gres daurat de Moray, un homenatge a la geologia del nord d'Escòcia. El museu acull les col·lecciona del Museu Nacional d'Antiguitats d'Escòcia i els objectes escocesos que hi havia al Royal Museum. A l'esquerra del gran vestíbul comença la proposta expositiva, començarem aquí el viatge al Regne dels escocesos.

Per les diferents sales podem conèixer Escòcia des de l'època paleolítica fins als nostres dies. Les sis plantes us permetran descobrir el camí recorregut per Escòcia fins a convertir-se en una gran nació. Observant les vitrines et preguntes com podien moure amb agilitat les grans espases...

En una de les sales que ens expliquen la formació del Regne d'Escòcia trobareu una rèplica del monument funerari de Maria I d'Escòcia, coneguda com Maria Stuart, que també fou reina d'Anglaterra, d'Irlanda i reina consort de França. Fou coronada reina d'Escòcia quan només tenia nou mesos...

Reina amb una tràgica i curta vida plena de canvis polítics, socials i religiosos. Enviduà tres vegades, passà divuit anys presonera i morí decapitada per ordre d'Isabel I d'Anglaterra.

El monument funerari original està a l'Abadia de Westminster i és una obra inacabada de l'escultor anglès Cornelius Cure. El seu fill William finalitza la delicada escultura.

Deixem a la reina i ens apropem a la vitrina on podem gaudir d'una arpa celta, clàrsach en gaèlic-escocès- coneguda com Lamont Harp i datada al segle XV. Aquestes arpes triangulars eren tradicionals a Bretanys, Irlanda, Escòcia i Gal·les.

L'arpa Lamont va ser lliurada a la família Robertson com part d'un dot matrimonial. De 95 centímetres d'alçària i 45,5 centímetres d'amplària està poc decorada si la comparem amb les altres dues arpes cèltiques medievals que es conserven.

Les altres dues arpes són la Queen Mary Arp, també exposada al Museu Nacional d'Escòcia, i l'arpa de Brian Boru, que diuen que pertanyia al Ard Rí ( gran rei ) Brian Boru que regna entre els anys 1.002 i 1.014. Això és impossible perquè l'arpa és de finals del segle XIV, però respectem les tradicions dels irlandesos que afirmen que era del seu rei. La podeu veure al Trinity College de Dublín com vàrem fer al blog amb l'entrada " The Long Room".

Hi ha moltíssimes més peces que ens ajuden a endinsar-nos en la història d'Escòcia, però per tancat la visita al museu ens aturarem en uns objectes molt curiosos dels que presumien els propietaris dels castells i grans mansions escoceses. Malgrat la seva arquitectura defensiva, aquestes edificacions tenien uns jardins molt ben planificats en els que hi havia uns fantàstics rellotges de sol esculpits en pedra. Eren molt populars i senyalaven el temps local i el d'altres ciutats del món.

A la fotografia anterior i a la següent podeu observar el de Cantray al comtat d'Inverness-shire, el més gran  però el menys poblat d'Escòcia. Té tretze rellotges que ens mostren l'hora de tretze ciutats del món. A la fotografia anterior podeu veure els que marquen l'hora de Nàpols, Siracusa, Bengala i París. A la part esquerra de la propera fotografia podeu veure el d'Esmirna. És un rellotge del segle XVI donat per EM. Davidson de Cantray.

 

Les dues properes fotografies són del de la casa Carberry del consell de Midiothian, un rellotge del segle XVI que també conté tretze rellotges diferents. A la propera fotografia podeu veure set gnòmons que corresponen a set dels rellotges. Recordeu que en els rellotges de sol l'ombra del gnòmon ens marca l'hora.

Una mena de capitell amb dues cares femenines suporta  la majoria dels rellotges, però com podeu comprovar a la fotografia següent, altres rellotges estan al mateix "capitell" a esquerra i dreta de les cares.

Per acabar dues fotografies d'un fascinant rellotge de sol amb base octogonal. A la primera, en el que es veu frontalment, podeu veure deu rellotges...

Si l'observem lateralment encara descobrirem tres rellotges més. I encara falten els de la dreta i del darrere. Els gnòmons d'aquest rellotge estan trencats.

Deixem el Museu d'Escòcia amb la seva moderna arquitectura que contrasta amb les peces que hi estan exposades. Una combinació que resulta molt interessant.

Continuem passejant per Edinburgh, una ciutat que convida a descobrir-la i gaudir-la intensament. Una visita imprescindible si us agrada viatjar.
Atentament.
Senyor i

La Casa de Fusta ( i 2 ).

Si a la primera entrada dedicada a la Casa de Fusta del carrer Cavallers donàrem un cop d'ull a la història d'aquest racó de Lleida, a la d'avui ens centrarem en la construcció d'aquest edifici de fusta de sis plantes que l'any 2.013 era el més alt de l'Estat. Obra de l'arquitecte lleidatà Ramon Llobera Serentill, els seus acabats no recorden el material protagonista de la casa: la fusta. L'edifici d'una planta que està a l'esquerra, també de fusta, és posterior.

Els seguidors del blog sabeu que les fotografies que acompanyen les entrades són, gairebé sempre, meves. Però avui, exceptuant l'anterior i l'última, són del Ramon Llobera que, gentilment m'ha autoritzat a publicar-les. Gràcies Ramon.

L'edifici és una iniciativa de l'Entitat Municipal d'Urbanisme de Lleida. Un projecte que es basa en l'eficiència energètica, l'estalvi de recursos i el mínim impacte possible al construir-lo. Tota una lliçó d'arquitectura sostenible. A les fotografies anterior i següent podeu veure la primera planta i la caixa de l'ascensor.

La casa està feta amb panell contralaminat de fusta de pi o d'avet procedent d'explotacions certificades amb rigoroses garanties ambientals. A la propera fotografia podeu observar com un dels operaris puja un dels grans panells amb la grua.

Aquests panells massissos estan tallats com les peces d'un trencaclosques, que els operaris encaixen per fer la casa. S'empren per murs, escales, lloses i la caixa de l'ascensor.
L'edifici es va muntar amb molt poc temps: una setmana per planta, això significa que l'estructura principal s'acabà en cinc setmanes. La fotografia següent el protagonisme és per un operari enfeinat en el muntatge. Darrere seu l'observa el campanar de la Seu Vella, que en aquell moment l'estaven restaurant.

Les façanes les van muntar en tres dies, el cargolat i les fixacions en quatre i les escales i els acabats en una setmana. Un clar estalvi de temps i recursos. Penseu que tot ho van muntar quatre operaris de l'empresa alterMATERIA pionera en l'ús de la fusta contralaminada. Els panells estan fabricats a Àustria per KLM, que els exporta a tot el món.

A les fotografies anterior i següent podeu veure l'estructura de la Casa de Fusta abans d'aplicar-li una monocapa transpirable que no ens deixa veure des de l'exterior el principal material emprat per construir-la.

Una sola caldera de biomassa de 60 Kw és l'encarregada del subministrament tèrmic de tot l'edifici mitjançant terra radiant que podeu veure a la propera fotografia.

Al proper vídeo d'alterMATERIA podeu gaudir en menys de dos minuts del muntatge de la Casa de Fusta que acarona l'edifici on nasqué l'Enric Granados...

    Els nou apartaments, entre 47 i 60 metres quadrats, estan destinats a lloguer social que va dels 250 als 350 euros mensuals. La qualificació energètica, que és el resultat del càlcul de consum d'energia necessari per satisfer la demanda energètica, és màxima: A. Els edificis es qualifiquen emprant set primeres lletres de l'abecedari que val de la G ( els menys eficients ), a la A ( els més eficients ). A la fotografia següent del vestíbul podeu apreciar el sostre de fusta.

Els panells de fusta contralaminada tenen un tractament contra la humitat i també han estat tractats amb un biocida que garanteix que no el puguin atacar els tèrmits. També al sostre de la cuina llueix la fusta.

Quan s'acabà l'obra, l'octubre del 2.013, el cost del metre quadrat va ser de 940 euros. L'únic formigó que es va emprar el trobem al semisoterrani.

Sortim de la Casa de Fusta per baixar uns metres pel carrer Cavallers on ens espera una construcció, també de fusta, posterior a l'edifici del Ramon Llobera Serentill, que coneixerem detalladament en una propera entrada.

Atentament.

Senyor i

Esgrafiats lleidatans (2).

Si la primera entrada dedicada a la mil·lenària tècnica decorativa de l'esgrafiat - consistent en una superposició de capes de morter pigmentades amb diferents colors de la que es retira la més superficial amb un instrument tallant abans que s'assequi del tot -  estava dedicada a la mostra més gran i coneguda d'esgrafiadura lleidatana, avui us proposo un llarg passeig per donar un cop d'ull als esgrafiats modernistes de la nostra ciutat. L'esgrafiat català va viure el seu millor moment durant el modernisme i el noucentisme, per això els edificis d'aquests estils arquitectònics conserven la majoria dels esgrafiats lleidatans.

Si cliqueu, durant aquest passeig virtual, el nom de les cases podreu recordar l'entrada en les que les vàrem visitar.Comencem al número onze de la Plaça de la Sal admirant la Casa Bergós. Els esgrafiats estan al pis superior. Pigmentats amb ocre i blanc els esgrafiats estan al pis superior. El de la propera fotografia és del xamfrà i com als altres el protagonisme és per la decoració floral i les línies serpentejats.

Anem en direcció a la Plaça de la Paeria, on a l'entrada anterior dedicada als esgrafiats lleidatans vàrem observar detalladament l'immens esgrafiat noucentista del 1.931 obra de Francesc Canyellas i Balagueró. Ens aturarem al número dos de la Plaça de Sant Francesc per mirar dos tipus d'esgrafiats de la Casa Melcior. La primera imatge és dels pisos superiors en els que hi ha esgrafiats que imiten els carreus de pedra i els maons. També dues sanefes esgrafiades. La superior malgrat estar sota de la cornisa no presenta taques d'humitat. La sanefa que hi ha entre els esgrafiats que imiten els maons i els carreus de pedra, encara que una mica descolorida llueix els pigments verd,vermell i ocre.

Si entrem a l'edifici, al vestíbul trobarem l'arrimador amb unes peces de marbre sobre les quals hi ha un esgrafiat que intercala fulles de palma amb formes circulars, com podeu contemplar a la fotografia següent.

Anem ara a la cantonada dels carrers Major i Cavallers on ens espera, elegant, la Casa Magí Llorens. Les sanefes del primer i tercer pis recorren tota la façana. A la decoració d'aquests esgrafiats pigmentats en verd i ocre s'entrellacen tiges i motius vegetals.

Caminem fins a l'Avinguda de Blondel número setanta-dos  on l'estretíssima Casa Morera, coneguda com La Lira, ens regala als dos pisos superiors un senzill esgrafiat sobre l'arrebossat i a la finestra amb protagonisme de poncelles simètriques.

A pocs metres, al xamfrà de les Avingudes de Blondel i Catalunya, ens està esperant la Casa Baró, coneguda popularment com La Vinícola. Si aixequem la mirada veurem els plafons esgrafiats situats entre les cartel·les que sostenen la cornisa. Sota les cartel·les podeu observar l'esgrafiat de la façana.

A gairebé tota la façana hi ha un esgrafiat fet utilitzant un plantilles amb formes romboides. L'edifici es rehabilità l'any 2.003 renovant els esgrafiats a partir de les mostres dels antics. Els pigments ocres són els protagonistes.

Quan observeu la Casa Baró fixeu-vos el  petit esgrafiat que ocupa el xamfrà del primer pis. És l'únic punt de l'edifici en el que en lloc de les formes romboïdals podem veure decoració amb motius vegetals.

Comencem a pujar per l'Avinguda de Catalunya però abans d'enfilar la Rambla d'Aragó anem a l'esquerra pel carrer Lluís Companys fins a l'Antic Escorxador, on podrem observar l'esgrafiat amb formes geomètriques a la façana. L'arquitecte s'allunyà de les línies típiques del modernisme i optà per les geomètriques. Els pigments són l'ocre i el blanc.

Tornem a l'Avinguda de Catalunya per continuar per la Rambla d'Aragó. Ens aturarem al número vuit on actualment hi ha la Delegació de Cultura de la Generalitat de Catalunya i que fou inicialment l'Antiga Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat. A les torres de la façana principal trobem esgrafiats en alguns plafons sota la cornisa, a les llindes de les finestres i a l'espai que hi ha entre les dues finestres, que realment és una finestra tapiada.

Si a la fotografia anterior podeu apreciar bé els esgrafiats de les llindes de les finestres i de la finestra tapiada central, la propera fotografia mostra els esgrafiats dels plafons.

Per acabar la descoberta dels esgrafiats modernistes de Lleida, ens aturarem a la mateixa Rambla d'Aragó a les Cases Noves o de Balasch, que tenen els  números trenta-u, trenta-dos i trenta-tres, on observarem dos tipus d'esgrafiats. A la façana, situat sota la balustrada del terrat  les cases trenta-u i trenta-tres, llueixen cinc sanefes cadascuna separades per les obertures de les golfes. A finals dels anys 80 del segle passat  es pintà la façana de l'edifici número trenta-cinc sense restaurar aquests esgrafiats. La decoració està inspirada en el treball de forja de les balconades.

Per acabar entrem a l'interior per veure l'arrimador d'escala, estucat al foc i esgrafiat. Aquesta tècnica dóna un acabat que recorda al marbre.

Reposeu una mica perquè aviat us proposaré una nova passejada per mirar i admirar els esgrafiats noucentistes lleidatans.
Atentament.
Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 29 ).

Deixem Ca l'Onofre Cerveró, baixem el carrer la Palma i anem a l'esquerra pel carrer Major fins a la Plaça de la Paeria. Però avui vull començar la casa per la teulada, per això ens enfilem pel carrer del Clavell fins al carrer del Canyeret on m'aturo al Col·legi d'Arquitectes per fotografiar el coronament de la casa singular que avui observarem detalladament...

Poca edificis de Lleida poden presumir d'estar coronats per una cúpula, però l'antiga Banca Llorens és un edifici elegant que en té dues, una a cada façana, en forma de templet decorades amb rajola vidrada blava i groga.Tornem a la Plaça de la Paeria per observar atentament la façana que hi està orientada.

L'edifici, entre dues mitgeres, té dues façanes, una planta soterrani, planta baixa, entresòl i cinc pisos. A la propera fotografia podeu veure la planta baixa i l'entresòl -que formen el sòcol -, amb protagonisme absolut per  l'entrada emmarcada per quatre columnes jòniques amb un entaulament on hi ha el nom de la multinacional de roba que ocupa actualment aquesta part de l'edifici.

Sobre l'entaulament un rellotge que conserva el nom del segon propietari, el Banco Hispano Americano, flanquejat per dues figures que ens recorden el negoci de la banca: la de l'esquerra duu una guardiola i la de la dreta una bossa amb monedes...

L'objectiu d'aquest edifici del 1.930. construït per l'arquitecte Ramon Argilés i Bifet, d'estil historicista amb elements clàssics, era acollir l'antiga Banca Llorens fundada pel banquer lleidatà Magí Llorens Dragó. L'any 1.935 el banc fou absorbit pel Banco Hispano Americano. A la fotografia següent podeu apreciar les quatre plantes que formen la part mitjana de la façana, amb els seus balcons, la gran balconada del segon pis, i el destacable treball de forja de les baranes.

Abans d'anar a l'Avinguda de Blondel per contemplar la façana que mira al riu Segre entrarem un moment a l'edifici per veure l'arrimador d'escala estucat al foc - que li dóna l'aspecte de marbre-, amb una part superior esgrafiada amb decoració d'ones.

La façana de Blondel està dominada per la gran tribuna de la primera planta. De la segona a la quarta planta l'antiga Banca Llorens llueix tres petites tribunes a cada extrem. A la segona i cinquena planta hi ha balustrades de pedra.

Les dues façanes es caracteritzen per la simetria dels elements arquitectònics. Els sis balcons centrals, de la tercera i quarta planta, presumeixen de les baranes de ferro forjat.

Alçant la mirada podem gaudir del segon templet amb la cúpula decorada amb ceràmica vidrada blava i groga i de tres grans escultures inspirades en el món clàssic.

Si a la façana de la Plaça de la Paeria la planta baixa i l'entresòl ens regalen una impressionant entrada, a la de Blondel podem veure tres grans finestrals amb publicitat de la multinacional de roba que ocupa actualment aquest espai. La resta de l'edifici està ocupat per oficines i despatxos professionals.

Creuo el semàfor del pont i faig l'última fotografia per intentar mostrar-vos l'elegància de l'antiga Banca Llorens. Un espai de la ciutat amb una colla de cases singulars.

Començant per la dreta veieu primer l'Edifici Pal·las, el tercer és l'antiga Banca Llorens, el quart l'Ajuntament i el sisè la Casa Melcior. A l'esquerra de la fotografia teniu l'antic Montepio, el primer gratacel que es construí a la ciutat de Lleida.
Em giro i continuo passejant uns metres per l'Avinguda de Francesc Macià per aturar-me abans d'arribar a la Plaça de la Pau. Des d'aquest punt faig la propera fotografia en la que el protagonisme és pels dos grans edificis d'estil historicista amb frontons neoclàssics i el de la cúpula projectat per Lluís Domènech i Torres. El campanar de la Seu Vella treu el nas darrere seu...

Però a la propera entrada dedicada a les cases singulars de Lleida ens centrarem en l'edifici que veieu a l'esquerra. És la poc coneguda Casa Balius que als seus frontons, l'altre "mira" a la Plaça de Sant Joan, ens parla de l'ofici que acollia...
Atentament.
Senyor i