diumenge, 28 de gener del 2024

La casa Alba.

Després de gaudir dels edificis històrics  de la Plaça Major continuem el nostre periple per la capital de la Conca de Barberà aturant-nos al número cent vint-i-quatre del carrer Major on ens espera, impacient, la Casa Alba, propietat del llinatge dels notaris montblanquins Alba ( segles XVIII - XIX ).
 
 
Del casal del segle XVIII, de planta baixa i dos pisos, el primer que ens crida l'atenció és l'esgrafiat barroc que embelleix la façana, datat al 1.737.
 
 
L'extrem dret del casal es travessat per un carreró que ens duu al carrer de Santa Tecla ( paral·lel al carrer Major ), que abans s'anomenava carreró d'Alba i actualment carreró de Sant Cristòfol. Una curiositat, com podeu constatar a les dues fotografies anteriors, sota l'arc rebaixat hi ha una petita capella dedicada a Sant Cristòfol. Aquesta capella és l'única part de la Casa Alba catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local, la resta del gran casal no té cap catalogació...

La capella es va fer l'any 1.817 i pel seu centenari fou restaurada pels veïns l'any 1.917. L'any 1.941 la van enderrocar i refer de nou. La imatge original del sant, de fusta policromada es conserva a casa particular. La que hi ha a la capella és de guix.
 
 
A la fotografia anterior podeu veure els esgrafiats de la part dreta del casal i l'arc rebaixat de la capella i part del l'arc adovellat de mig punt que hi ha a la seva esquerra. La fotografia següent ens permet observar l'altra part de l'arc adovellat de mig punt part de la porta amb muntants i llinda de pedra que té a la seva esquerra. Aquesta port, situada entre les dues portalades adovellades d'arc de mig punt, és posterior.


La fotografia següent de detall de la llinda del balcó que podeu veure a la fotografia anterior, el balcó central del casal, hi ha la data 1.737. Com podeu constatar el segon número set és difícil d'observar. Les obertures dels balcons estan rematades amb pedra.


A la propera fotografia podeu observar la part esquerra del casal amb el segon arc adovellat de mig punt i el tercer balcó de la Casa Alba.

 
La fotografia de detall ens permet observar la bellesa de l'esgrafiat barroc que conserva la Casa Alba a la seva gran façana.
 
 
L'any 1.964 s'hi van fer reformes i l'any 1.984 fou restaurada per Maties Solé i Maseras. A l'interior l'edifici té arcs escarsers i apuntats. A la fotografia podeu veure els arcs escarsers del local comercial, actualment buit, de la planta baixa.

 
Continuo passejant pel carrer Major fins al número cent trenta-dos per fer la propera fotografia en la que podeu constatar que a l'esquerra de la Casa Alba hi ha un altre casal.

 
Als números cent vint-i-vuit i cent trenta, hi ha un casal que al segle XVIII es dividí en dos habitatges. Com podeu constatar a les properes fotografies l'edifici té la façana de pedra amb encintat entre els carreus. 
 
 
A la propera fotografia podeu observar les portes d'accés als dos edificis. La del número cent vint-i-vuit poc conserva de l'antiga però a la del cent trenta encara podem gaudir d'un arc adovellat de mig punt.

 
A cada casa hi ha a la primera planta un finestral gòtic geminat. El del número cent vint-i-vuit, no conserva el mainell.


Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu apreciar molt millor a la fotografia de detall les nervadures i dentellons i els petits caps que decoren la part central de cada obertura. També és veuen bé els carreus encintats.

 
El del número cent trenta, com podeu constar a la fotografia de detall és un finestral gòtic geminat amb arcs ogivals trilobulats. El pis superior de les dos cases és posterior. 
 
 
Girem cua per apropar-nos en una propera entrada a altres casals ubicats al carrer Major de la capital de la Conca de Barberà.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 24 de gener del 2024

Aratuste.

Al febrer del 2.012 a les entrades Aratusteak vàrem donar un cop d'ull a la festa de carnestoltes més antiga de Bizkaia  i de les més antigues d'Euskadi. En el primer document en el que se'n fa referència , del 1.841, Eusebio de Uribe alcalde de Mundaka  demanava permís al cap polític de Bizkaia per celebrar la festa.
 
 
Avui que falten pocs dies per l'Aratuste del 2.024 us explico més detalladament del que ho vaig fer al 2.012 el de l'any passat i us animo a apropar-vos a Mundaka per gaudir d'una festa de carnestoltes molt diferent.
El diumenge de carnestoltes unes hores abans de començar la cercavila ja es veuen molts atorraki pel carrer. A la fotografia anterior i a la propera els podeu veure, vestits de cap a peus de blanc, en una terrassa del port.


A l'esquerra de la primera fotografia i a la següent podeu observar l'edifici del Casino de Mundaka, construït l'any 1.818 per acollir la confraria de pescadors. L'any 1.890 es va fer la galeria vidrada del segon pis d'acord amb la Sociedad Fraternidad Mundakesa.


Mentre passegeu pel poble mariner de Mundaka us serà fàcil aconseguir el llibret amb les cançons i el plànol amb els punts on s'aturaran els atorraki per cantar.


A dos quarts d'una cal estar a la plaça Lehendakari Aguirre on hi ha l'Ajuntament, on començarà la cercavila que acabarà una hora i mitja més tard al port. L'Ibilbideia ( recorregut) del Mundakako Atorrak us deixarà bocabadats...


La camisa de les dones en euskera s'anomena Atorra i la de l'home Alkondara. Antigament la camisa de dona tenia dues peces. La superior ( del coll a la cintura ) s'anomenava Zakota o Sama tilla i  la inferior ( cenyida a la cintura cobrint les cames com si fos una faldilla ) tenia el nom d'Atorra. El conjunt de les dues peces que formaven la camisa s'anomenava Atorra-Zakotar o Atorra-Samallak ( camisa superior o inferior ).


Com podeu constatar a les fotografies, els atorras porten una coixinera antiga al cap, la zakota ( camisa superior ), i  l'atorra ( camisa inferior ). A sota, camisa, jersei, pantalons i calçat. Tot blanc. A la cara es dibuixen, en color negre, bigoti, barba, notes musicals, una llàgrima...
 
 
Al mes de febrer els carrers de Mundaka s'omplen d'alegria amb les cançons i la música de les guitarres, violins, mandolines, banjos, acordions...


Tothom fa fotografies amb els mòbils, però també veureu gent amb bones càmeres fotogràfiques esperant el moment concret per fer una bona fotografia.


Un mes abans de l'Aratuste comencen a assajar. Els atorras, vestits de color blanc, estan acompanyats per un director, vestit de negre, amb jaqué i barret de copa que podeu veure a la fotografia anterior.


Cada Aratuste es canta una nova cançó que composen els atorras en la que s'explica algun esdeveniment que ha passat durant el darrer any al poble. Mentre els acompanyem ens queda molt clar que la festa està preparada a consciència, s'ha assajat molt i que la gent de Mundaka estima molt les seves tradicions.

Després de passar a tocar de l'església de Santa Maria, que es començà a reconstruir en estil gòtic tardà sobre l'església romànica del segle X destruïda, al final de Txorropuntako Ibiltokia comencem  a enfilar el carrer Mallona Alkatearen on hi ha la parada número quatre del cercavila i es canta la cançó Ttipi-Ttapa , de la que en podeu veure un petit fragment al senzill vídeo anterior.
 
 
A més a més dels mundakesos poden participat a l'Aratuste els estiuejants o altres homes que tinguin relació amb el poble, majors de divuit anys. Constatareu quan gaudiu de la festa que, ja des de molt petits, els nens es vesteixen d'atorra.
 
 
Per a ells és un orgull formar part d'aquesta tradició que passa de pares a fills. El que no és atorra, hi participa d'alguna manera.


Hi ha diferents versions sobre l'origen d'aquesta tradició. Una diu que un mundakés estava a casa d'una dona i va tornar el marit  que gairebé els enxampà. L'home despullat es va vestir amb el primer que va trobar ( les camises de la dona ) i per no ser reconegut es posà una coixinera al cap i fugí ràpidament. Altres afirmen que el comte de Mundaka, Anton Erreka, una nit arribà a casa seva amb unes copes de més i la seva dona el va fer fora a cops d'escombra. Per tapar-se agafà el primer que trobà ( les camises de la seva dona ) i s'amagà de les mirades indiscretes amb una coixinera al cap. Els veïns el van veure i els inspirà per crear la festa.


Les tres fotografies anteriors i el proper vídeo són del carrer de la Creu, on hi ha creu de Kurtzio del 1.611, també coneguda com Creu de Calvari o Creu de Mendekano, d'estil tardo renaixentista. A l'Aratuste del l'any passat estaven restaurant la creu i només hi havia la base de dos graons. Aquesta creu originalment ubicada a tocar d'una carretera fou traslladada al centre de Mundaka l'any 1.982 per preservar-la. 
En aquest indret, el vuit del recorregut dels atorras, van cantar dues cançons: Gurutzie i Lisboa en Carnaval. Al proper vídeo podeu escoltar un petit fragment de Lisboa en Carnaval.

 
A les 14:00 hores aproximadament la cercavila arriba al seu espectacular final al port on hi ha moltíssima gent esperat l'última cançó dels atorras.
 

Al port van cantar dues cançons, Jo ta ke i Iji Taja , mentre tota la gent que els observa atentament està molt emocionada.


Al proper vídeo podeu veure un petit fragment d'una de les dues cançons que els atorras canten al port mentre els escolta un públic molt emocionat. 

 
Els atorras tanquen la cercavila anant ala plaça del Lehendakari Aguirre, la de l'Ajuntament una hora i mitja abans ha començat la festa.
 

Si al matí el protagonisme és pels atorras a la tarda ho és, des dels anys setanta del segle passat, per les lamias. Aquest ésser de la mitologia basca, vinculat amb l'aigua, de gran bellesa però amb peus d'ànec, gallina o cabra, està molta estona asseguda en alguna roca al costat de l'aigua  pentinant la seva llarga cabellera amb una pinta d'or. Els homes s'enamoren bojament d'elles sense saber que poden ser molt generoses o extremadament perjudicials per a ells...
Entre Mundaka i el poble veí de Bermeo  trobem l'espai anomenat Lamiaran que significa zona de lamias...


Com podeu constatar a les dues fotografies anteriors i a les dues properes les lamias van vestides de negre, amb una llarga cabellera feta de llana al cap que cobreixen amb un mocador de colors. Porten un senzill cinturó amb cascavells, uns mitjons de llana ( artilezko galtzerdiak) i unes avarques ( abarkak ). Es pinten la cara de blanc i la zona dels ulls de color negre. La directora de les lamias va vestida de blanc, amb la cara pintada de negre i la zona dels ulls de blanc. També duu un mocador de colors sobre la cabellera negra.


En el senzill vídeo següent podeu tastar un moment l'ambient que es respira pels carrers de Mundaka quan passen les lamias.

 
Hi ha un moment en el que les lamias i els atorras es troben al carrer Major, tots comencen a cantar i saltar i els dos grups intercanvies de director. Al proper vídeo, us tastet...

 
La llum del dia s'apaga i la nit cau sobre el poble i la seva gent. La festa s'acaba però la il·lusió dels mundakesos farà que en pocs dies el carnestoltes torni a ser molt emocionant. Intenteu apropar-vos aquest proper diumenge de carnestoltes a Mundaka per veure i viure l'Aratuste. Estic segur que agraireu la meva recomanació.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 20 de gener del 2024

Passejar fins a "La Farola"...

Amb la d'avui començo una sèrie d'entrades dedicades a la ciutat de Málaga en les que gaudirem del seu ric patrimoni. Us proposo començar la passejada ben d'hora, quan als carrers encara no hi ha gairebé ningú. Deixem el centre històric i anem del costat de la catedral fins al port.


Prop de la Plaza de la Marina podem veure l'edifici La Equitativa, un dels més emblemàtics del paisatge urbà malagueny. Es construí l'any 1.956 seguint el disseny de Manuel Carbanyes Mata i Juan Jáuregui Briales. D'estil racionalista i amb una torre neomudèjar rematada per un yamur, que a l'arquitectura islàmica remata l'alminar ( torre ) de la mesquita.


El yamur és una barra vertical metàl·lica en la que s'hi ha enfilat entre tres i cinc esferes de bronze daurades de diàmetre creixent de dalt a baix. El de La Equitativa en lloc d'esferes té tres ovals. Podeu veure millor a la propera fotografia de detall la petita torre de planta octogonal rematada amb el yamur.


Deixem La Equitativa i ja al port ens dóna la benvinguda amb la primera llum del dia la pèrgola del Palmeral de las Sorpresas inaugurat l'any 2.011.


Uns 20.000 metres quadrats del Muelle 2, on hi havia les antigues sitges, s'han reconvertit en un espai amb zones verdes ( amb gairebé quatre-centes palmeres ), àrees d'esbarjo, i espais per relaxar-se davant de la mar. A la propera fotografia, d'esquerra a dreta podeu veure algunes d'aquestes palmeres, la pèrgola paral·lela al moll i la mar...


Quan estem a tocar de la pèrgola si baixem la mirada podem veure una peça del paviment en la que hi ha escrit el nom dels seus dissenyadors i l'any en que s'inaugurà JUNQUERA arquitectos MMXI.


La pèrgola, que ofereix un espai d'ombra als vianants, té un traçat sinuós de quatre-cents metres de llargària. Només hi ha setze punts de descàrrega i de la gran biga-caixó ( que està a onze metres d'alçària ) hi pengen dues-centes seixanta-cinc lamel·les de formigó armat blanc.


M'apropo al moll per fer la propera fotografia en la que podeu veure, al fons a l'esquerra, La Farola, el far fins al que anirem passejant.


Quan arribem al final de la pèrgola, anem a la dreta seguint el passeig del Muelle Uno, un espai comercial amb botigues, boutiques, bars, restaurants i aparcaments subterranis. Només començar a passejar-hi faig la fotografia següent en la que podeu veure part de la gran pèrgola i la Catedral ja il·luminades pel Sol.


El passeig del Muelle Uno ens deixa als peus de La Farola, un far molt estimat pels malaguenys que s'ha tingut que reformar diverses vegades.


Projectat per l'enginyer Joaquín María Pery y Guzmán, s'acabà de construir l'any 1.817. El terratrèmol del 1.884 el malmeté i un any després es reformà dotant-lo d'un nou aparell lluminós. Al 1.909 s'amplià l'habitatge del faroner.


Durant la Guerra Civil el van pintar amb colors terra per camuflar-lo i  fou apagat per dificultar-ne la seva localització nocturna. Malgrat tot patí desperfectes i calgué reparar-lo l'any 1.939.


Deixem un dels símbols de la ciutat i tornem a la pèrgola pel passeig de La Farola, paral·lel al passeig del Muelle Uno.A la propera fotografia podeu observar a l'esquerra una petita part de la pèrgola i, tocant al cel, la Alcazaba.
 

Abans d'arribar a la pèrgola trobem la Capilla del Puerto, una petita construcció de planta quadrada de vuit metres de costat i dues plantes. La fotografia següent ens mostra una de les façanes de la segona planta i a la seva esquerra, a baix, el passeig del Muelle Uno.


L'any 1.531 es construí un oratori al port amb la imatge de Nuestra Señora del Mar, que fou enderrocat pels setges de les armades de Flandes i reconstruït al 1.649 al començament del passeig de La Farola. L'any 1.719 l'oratori es traslladà com a conseqüència de les obres del port fins a La Farola, i es convertí en capella que fou inaugurada l'any 1.725.

 
La primera planta acull la capella i la segona la casa del capellán de la que podem observar la porta d'accés a la fotografia anterior de detall feta des del passeig de la Farola. A la propera fotografia, feta des del passeig del Muelle Uno, podeu veure a la primera planta la portalada de la capella i a la segona planta el balcó de la casa del capellán.
 

 La capella és una obra barroca de principis del segle XVIII feta amb gres rosa de les pedreres properes a Málaga. Als anys setanta del segle XX les obres del port van obligar a traslladar per segona vegada la capella, pedra a pedra, fins a la seva ubicació actual.
Si continuem caminant uns metres més pel passeig de la Farola, molt aviat veurem el Centre Pompidou, filial del museu d'art modern parisenc.


Maixant per les escales que hi ha a l'esquerra podem tornar al passeig del Muelle Uno. A la fotografia següent podeu observar d'esquerra a dreta, el moll, la pèrgola i part de les palmeres del Palmerar de las Sorpresas.


Vaig fins al centre de la pèrgola per fer la fotografia en la que podeu constatar com serpenteja la biga-caixó de la que pengen les dues-centes seixanta-cinc lamel·les.


Giro cua i torno a sortir de la pèrgola en direcció a La Farola per apropar-me i visitar, en una propera entrada, al Centre Pompidou Málaga.
Atentament.
Senyor i