De summo bono.

A la sala de l'Arxiu Capitular de Lleida on em van explicar la misteriosa història de lo pergamí ratolí que fa uns dies vareu llegir al blog, es podia donar un cop d'ull a algunes de les joies que es conserven a la nostra petita ciutat. Fa un mes vàrem fullejar la Bíblia de Lleida, un impressionant còdex elaborat entre 1.155 i 1.175. Parlo d'un dels còdex bíblics més grans que s'han conservat a Europa que mesura 62,5 X 42 x 22 centímetres. Poca broma ! Avui observarem detalladament un altre còdex del segle XII, però molt més petit...

Al costat de la Bíblia de Lleida passa gairebé desapercebut. Amb les seves mides ( 15,5 X 11 X 8 centímetres ), és gairebé un còdex de butxaca. La sobrecoberta de pell de cabra està una mica atrotinada, com podeu veure a les fotografies anterior i següent.

Les tapes són de fusta de roure i està cosit sobre nervis. Encara conserva un botó metàl·lic a la tapa que servia per subjectar les dues tapes amb una cinta de pell.

Els guants ens permeten consultar el còdex sense malmetre els folis de pergamí. L'arxivera em mostra alguns dels folis d'aquest còdex miscel·lani ( amb escrits de temàtica diversa ), datat al segle XII, atribuït a San Isidoro de Sevilla i titulat De summo bono. 

A la propera fotografia podeu veure l'estàtua de l'escultor català Josep Alcoverro i Amorós ( Tivenys 1.835 - Madrid 1.908 ) dedicada a San Isidoro de Sevilla que presideix l'escalinata d'accés a la Biblioteca Nacional de España a Madrid.

Tornem a De summo bono per fixar-nos detalladament en el foli 12 on hi ha un misteriós jeroglífic en tinta negra. Com podeu veure a la propera fotografia de detall és difícil entendre el missatge escrit...

Segons l'historiador i paleògraf Manuel Mundó i Marcet, en aquest jeroglífic podem llegir :

"SUM[U]M [B]ONUM
D[EU]S [EST]
QUOD ET
INCOMUTABILIS
SIT"

El jeroglífic és podria traduir més o menys així: "Déu és un bé suprem i és inalterable". Recordeu que la paleografia és una ciència auxiliar de la història que estudia les escriptures centrant-se en l'origen i l'evolució dels signes gràfics amb l'objectiu d'interpretar correctament els documents escrits.

El còdex té 227 folis de pergamí en quaderns diversos i està escrit en llatí i escriptura carolina. A la fotografia anterior podeu veure una de les poques caplletres que hi ha a De summo bono. És una "S" majúscula en tintes i pigments de diferents colors. La trobareu al foli 12v. En alguns folis hi ha notacions musicals de tipus aquità.

En aquest tipus de notació musical no hi ha línies de referència, ni tetragrama ni pentagrama. A la fotografia següent podeu observar amb més detall el foli de l'esquerra de la fotografia anterior on hi ha aquesta notació.

Aquest codi miscel·lani conté textos de sant Isidoro de Sevilla ( "De summo bono" ), els soliloquis de sant Agustí, el tractat de "Vitiis et virtutibus" primer llibre del Poenitentiale d'Halitgarius de Cambrai i el poema incomplet dedicar a Ramon Berenguer IV.

Com heu pogut comprovar aquest petit còdex del segle XII és una de les grans joies del nostre Arxiu Capitular.
Atentament.
Senyor i

De Glasgow a Liverpool... ( 1 ).

Les llambordes són les protagonistes d'una de les zones de Liverpool que l'any 2.004 foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Parlo de William Brown Street, un carrer en el que tots els edificis ( museus, galeries, biblioteques ) són públics - únic cas en el Regne Unit. Passejar-hi és gaudir d'una oferta cultural espectacular.

Entre l'estació de Lime Street, a la part superior, i l'entrada al túnel de Queensway us espera un carrer que era conegut com Shaw's Brow. L'any 1.860 el parlamentari i filantrop William Brown donà el terreny per construir-hi una biblioteca i un museu. El carrer duu per aquesta justificadísima raó el nom de Sir William Brown, 1st Baronet of Richmond Hill. Just davant de l'estació hi ha el gran edifici neoclàssic de St. George Hall, que podeu veure a la fotografia anterior. Entre el gran edifici neoclàssic i el Wellington Memorial Statue, podeu apreciar a la propera fotografia de detall, el nostre objectiu d'avui: la Walker Art Gallery.

La Walker Art Gallery forma part del National Museums Liverpool. L'edifici neoclàssic, obra dels arquitectes Cornelius Sherlock i H.H Vale,  fou inaugurat l'any 1.877. L'inici de la seva col·lecció data del 1.819. L'origen cal buscar-lo en la compra de trenta-set pintures de William Roscoe, un banquer que s'arruinà i vengué la seva col·lecció. Fou comprada per la Liverpool Royal Institution, una societat creada al 1.814 per promocionar la literatura, la ciència i l'art. Amb el pas dels anys s'ha anat ampliant i mostra pintures, escultures , gravats, dibuixos, ceràmica... des del segle XIII fins al XXI; transformant-se en una de les col·leccions d'art d'Anglaterra més importants fora de Londres.

El nom de la galeria és el del seu fundador, Sir Andrew Barclay Walter que fou alcalde de Liverpool i un industrial cerveser. Obre tots els dies de les deu del matí a les cinc de la tarda excepte els dies 24, 25, 26, 31 de desembre i 1 de gener. L'entrada és gratuïta, excepte les exposicions especials com  la que visitarem virtualment. Estic segur que no us sabrà gens de greu pagar nou lliures per entrar-hi... Els fons s'exposen en quinze sales ordenades cronològicament. Pugem el tram d'escales per entrar a la Walter Art Gallery i donem un cop d'ull al cartell que anuncia l'exposició "Charles Rennie Mackintosh. Making the Glasgow Style".

Fins al vint-i-sis d'agost podeu descobrir la vida i obra del gran dissenyador, arquitecte i aquarel·lista escocès Charles Rennie Mackintosh ( 1.868 - 1.928 ),  i el treball del seus amics i contemporanis més propers. Una oportunitat espectacular per veure lluny d'Escòcia 250 objectes del moviment conegut com The Glasgow Style, l'únic moviment modernista del Regne Unit.

A la propera fotografia de detall podeu veure el cartell de James Herbert MacNair i les germanes Frances i Margaret Macdonald dedicat a The Glasgow Institute of The Fines Arts.

Charles Rennie Mackintosh va conèixer, es va fer molt amic i es va casar al 1.902 amb Margaret Macdonald a l'escola d'Art de Glasgow. El seu amic Herbert MacNair es va casar amb la germana de la Margaret, Frances Macdonald.  Aquest grup d'amics artistes, coneguts com The Four ( Els Quatre ) foren l'ànima del The Glasgow Style.

Els mobles dissenyats pel geni escocès són fascinants. A la propera fotografia podeu gaudir de la cadira de respatller alt per a les sales de te Argyle Street .

El Glasgow Style també embellí el món del llibre. Dues de les figures d'aquest moviment foren Talwin Morris ( dissenyador de llibres, mobles i treballs de metall )  i Jessie Marion King ( il·lustradora de llibres infantils, dissenyadora de joies, teles i pintora de ceràmica ).

A finals del segle XIX les idees es van difondre a través de la paraula impresa. Les portades dels llibres eren molt atractives i ajudaven a vendre'ls. Les il·lustracions donaven vida a les paraules. Talwin i Jessie eren membres del cercle que freqüentava l'estudi de les germanes Macdonald.

A la fotografia anterior de detall podeu veure dos quaderns de dibuix que Talwin Morris va fer al 1.895 mentre residia a Dunglass, Bowling i Dumbartonshire. Petites joies de tapa dura folrada amb lli, fetes amb tinta, aquarel·la i llapis sobre paper.
A la propera entrada dedicada a l'exposició "Charles Rennie Mackintosh. Making the Glasgow Style", acabarem la descoberta de les fascinats propostes modernistes escoceses.
Atentament.
Senyor i

Sepulcre gegantí d'Àlvar de Cabrera...

A l'entrada anterior i a la del dia vuit de maig - dedicades als panteons de les Avellanes - hem recordat, gràcies a les antigues fotografies que podeu veure al Museu de la Noguera, els sepulcres dels Comtes d'Urgell que van estar a l'església del monestir des del segle XIV fins a a inicis del segle XX; quan el banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol els va vendre a un antiquari per quinze mil pessetes.

Després vàrem donar un cop d'ull al lloc que ocupaven a l'església del monestir, per acabar amb la visita virtual a The Cloisters, una subseu del Metropolitan Museum of Art de New York.

De les tres centenàries fotografies de Juli Vintró, publicades l'any 1.906 per Gaietà Barraquer a "Las casas de Religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XX ", ens centrarem en la d'Àlvar de Cabrera, germà d'Ermengol X.

La simulació de la restauració d'aquest sepulcre protagonitza la portada de la revista Sàpiens número 206, d'aquest mes de maig. Una simulació molt exagerada perquè les mides reals del sepulcre són 130,2 X 209,9 X 67,3 centímetres.

Malgrat l'exageració fotogràfica us recomano la lectura dels dos articles que parlen del Comtes d'Urgell. "El retorn dels Urgell. Un projecte pels museus del futur" ( pàgines 10 a 14 ) escrit per Sònia Casas amb l'assessorament imprescindible de Carles Porta, ens explica la història patida pels sepulcres, la seva digitalització a New York i el proper retorn.

Font fotografia: Sharom Mollerus. Wikimedia Commons.

Si es compleixen els terminis, enguany podrem veure com el primer sepulcre copiat digitalment torna a casa. Recordeu que a l'entrada del passat octubre titulada "Digitalització dels sepulcres de les Avellanes" us vaig explicar la presentació d'aquest projecte en el marc de les "IX Jornades d'Història del Monestir de les Avellanes. Història de l'Església i de la Religiositat".

Recupero la fotografia que vaig fer l'estiu passat en la que podeu veure a Lucretia Kargère-Basco, conservadora del museu The Cloisters, fotografiant l'espai on hi havia la sepultura d'Àlvar I d'Urgell i la seva dona Cecília de Foix, pares d'Ermengol X.

Arnau Cònsul, assessorat per Flocel Sabaté , escriu el segon article que us recomano: " Els comtes guerrers d'Urgell " ( pàgines 28 a 36 ), en el que descobrireu la història d'un comtat que no va perdre la seva independència fins al 1.413...
Mentre esperem, il·lusionats, l'arribada del primer sepulcre digitalitzat al Monestir de les Avellanes, recordem la nostra agitada història.
Atentament.
Senyor i

Els panteons de les Avellanes ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada als panteons de la dinastia Urgell que des del segle XIV fins a inicis del segle XX estaven a l'església gòtica de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, vàrem donar un cop d'ull al doble sepulcre d'Àlvar I d'Urgell i la seva dona Cecília de Foix. Primer observant les antigues fotografies exposades al Museu de la Noguera que ens recorden quan encara els panteons estaven al monestir, abans de la venda l'any 1.906. Després el protagonisme era per les fotografies actuals dels espais on estaven els panteons per, finalment, veure els panteons a The Cloisters, una subseu del Metripolitan Museum of Art de New York. Continuem seguint la mateixa presentació de cada sepulcre, amb el d'Ermengol X. 

Aquestes antigues fotografies són de Juli Vintró i aparegueren publicades per Gaietà Barraquer a " Las casas de religiosos en Cataluña durente el primer tercio del siglo XX " l'any 1.906. Si el sepulcre d'Àlvar I i Cecília de Foix estava la fornícula esquerra de la nau central, el del seu fill Ermengol X ocupava la fornícula de la dreta. A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra el sepulcre actual d'Ermengol X i a la capella de la dreta el del seu germà Àlvar de Cabrera.

Ja vaig comentar-vos a l'entrada anterior dedicada als panteons, que els intents del bisbe d'Urgell i de Francesc Macià per recuperar-los foren inútils, i després d'un temps a Paris van acabar als Estats Units d'Amèrica.

L'any 1.967, les restes dels Comtes d'Urgell que estaven a l'església de Vilanova de la Sal gràcies al majordom del convent Josep Utgé, foren retornades a l'església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Font fotografia: web Metropolitan Museum of Art ( US ).

Recordeu que les fotografies de la web del The Cloisters són de domini públic i de bona resolució. Si visiteu la seva web, amb la rodeta del ratolí podreu observar molt bé els petits detalls de cada sepulcre.

Font fotografia: web Metropolitan Museum of Art ( US ).

És important recapitular que Josep Utgé, majordom del monestir, en un primer moment diposità les restes dels Comtes d'Urgell sota l'altar de l'església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes després d'extreure-les dels panteons abans de la seva venda, per posteriorment enterrar-les més dignament a l'església del seu poble.

Font fotografia: web Metropolitan Museum of Art ( US ).

Per acabar donarem un cop d'ull al sepulcre d'Àlvar de Cabrera, germà d'Ermengol X. Comencem amb l'antiga fotografia de Juli Vintró, publicada l'any 1.906, que ens mostra al Museu de la Noguera de Balaguer.

A la primera capella que hi ha a la dreta de la nau central trobem el sepulcre d'Àlvar de Cabrera, a qui el  seu germà Ermengol X cedí el  Vescomtat d'Àger l'any 1.268. Aquell any Ermengol X heretà el Comtat d'Urgell que exercí fins a la seva mort l'any 1.314. 

Quan Ermengol X cedí el Vescomtat, el seu germà només tenia tretze anys. Àlvar va morir lluitant a la batalla de Sicília l'any 1.299 amb vint-i-quatre anys. El seu cos fou traslladat al monestir de les Avellanes.

Dins del sepulcre es trobà l'any 1.739 u pergamí cosit al llenç que cobria els ossos del vescomte d'Àger. Torno a la fotografia de començament del segle passat per mostrar-nos el text que hi havia escrit al mur de l'església.

Costa una mica veure-ho, però si us fixeu en la propera fotografia de detall encara s'intueixen - sota de la decoració floral de la dreta-  algunes lletres del text en llatí que hi havia pintat al mur. Als quatre panteons dels Comtes d'Urgell hi havia pintat al mur del darrere un text en llatí que començava amb HIC JACET, aquí està enterrat...

Els sepulcres de les Avellanes són personals. Als dinàstics es van enterrant en el mateix sepulcre els membres d'una família. Com podeu apreciar a la propera fotografia, Àlvar de Cabrera va vestit de militar. Els cadàvers s'enterraven vestits com les magnífiques figures jacents dels seus sepulcres.

Font fotografia: web Metropolitan Museum of Art ( US ).

A la propera fotografia de Sharon Mollerus, podeu apreciar els detalls de l'elegant uniforme militar del Vescomte d'Àger que va perdre la vida a la batalla de Sicília.

Font fotografia: Sharon Mollerus.Wikimedia Commons.

Els quatre sepulcres no formaven part de l'estructura de l'església per això els carreus del mur no estan alterats. Quan els van vendre no calgué arrencar-los, senzillament se'ls van endur...

                                          Font fotografia: web Metropolitan Museum of Art ( US ).

Als peus d'Àlvar de Cabrera hi ha un gos ajupit, símbol de fidelitat, que porta un collar amb cascavells. el Vescomte d'Àger porta unes magnífiques sabates brodades.

Mentre es fa la reproducció en pedra dels panteons gòtics a partir de la digitalització dels sepulcres, les restes dels Comtes d'Urgell esperen en senzilles arquetes...

Atentament.

Senyor i

Botigues amb restes arqueològiques ( 7 ).

Continuem passejant pel carrer Major fins trobar el carrer Cavallers pel que pujarem uns metres fins arribar al número dos que acull la joieria Margarida Aldabó. Entrem en un petit espai que en el seu moment històric formava part del barri mossàrab de Lleida.

Ens acompanyaran restes arqueològiques de la Leyda de l'època medieval-feudal i de la Lleida de l'època moderna. Parlem dels segles XIV-XVI.

L'arcada i els murs de les fotografies anteriors són dels segles XIV-XV. A la propera fotografia de detall podeu apreciar millor la columna de la dreta de la fotografia anterior.

A tocar d'aquest mur, amb la part inferior de maó i la superior de carreus de pedra, trobem unes escales que ens permeten descobrir un celler amb murs de carreus de pedra i volta de maó. Aquest espai soterrani data del segle XVII.

Totes les restes que conserva aquesta joieria estan integrades amb molta elegància al petit establiment comercial del carrer Cavallers.

Quan passejant pel cor de Lleida us atureu davant de l'aparador de la joieria no podeu sospitar el tresor que hi ha al seu interior, a més a més de les joies...

Aquest espai que en el seu moment fou un celler avui serveix de magatzem, però un magatzem que ens recorda les construccions de la Lleida de l'època moderna.

Deixem la petita joieria i tornem al carrer Major on al número quaranta-set hi ha la botiga de moda Zara. També hi podem accedir per l'avinguda de Blondel número cinquanta-quatre. Si entreu per Blondel veureu aviat en una gran urna de vidre un petit fragment de la muralla andalusina i cristiana.

Envoltat de roba, aquest petit fragment datat als segles X - XII, ens parla de Medina Larida. Tot un luxe perquè mentre compreu esteu acompanyats del record de l'època medieval.

Però les restes més impressionants no estan a la vista dels clients. Molt gentilment em van autoritzar a entrar i fotografiar la zona privada dedicada  del magatzem...

Aquí no hi ha urna de vidre i els carreus estan a tocar. És difícil contenir-se i no estirar el braç per acaronar els carreus que van col·locar els lleidatans fa un mil·lenni...

Estem observant una paret de seixanta centímetres d'amplada que va paral·lela al carrer Major i, que abans de la gran transformació feta pel Marquès de Blondel, era el límit de les cases a tocar del riu. La construcció de la Banqueta al segle XVIII protegí la ciutat de les crescudes del Segre.

No estem davant d'una muralla entesa com estructura de defensa sinó d'una estructura de protecció per les cases quan hi havia riuades.

Al segle XIII en aquest espai s'hi va construir una gran edificació que tenia un pati central. Gràcies a la humitat que durant segles aportava la proximitat del riu Segre els arqueòlegs tingueren una sorpresa...

En les terres que omplien un dels espais del pati central recobert de lloses aparegueren moltes soles de sabata. El cuir va conservar-se per l'acció d'aquesta humitat. Poca broma, parlem de sabates de l'època medieval !

Gairebé davant del Zara, per la sortida del carrer Major, trobem al número setanta-quatre, la botiga de roba i complements de dona ITM ( Intimate ). En aquest estretíssim establiment ens esperen les restes dels segles XIV al XVIII, encara que els arqueòlegs afirmen que poden ser anteriors.

Podreu contemplar-hi restes de murs de pedra amb els seus grans carreus com el que podeu veure a la fotografia anterior. Ja us he explicat que la botiga és molt estreta i per arribar als emprovadors que hi ha al fons encara ho és més perquè trobem una edificació de base quadrangular en forma de torre. La podeu veure a les fotografies anterior i següent.

Als murs, a més a més dels carreus de pedra, també hi ha fragments de maó com podeu constatar a la propera fotografia de detall.

Al mateix carrer, al número vuitanta-sis, aquesta mateixa empresa va obrir l'any passat la botiga ITM Premium que també acull restes arqueològiques visitables a les que donarem un cop d'ull en una propera entrada.

Deixem ITM per continuar pel carrer Major fins al número cinquanta-tres on ens està esperant la botiga Merkal Calçats.

En aquesta sabateria té un protagonisme absolut el magnífic arc gòtic dels segles XIV - XV que hi ha darrere de la caixa i que podeu admirar a la fotografia anterior.

Abans de continuar el nostre periple pel carrer Major anirem a l'avinguda de Blondel  pel carrer alcalde Mestre per contemplar les sorprenents restes arqueològiques que s'amaguen en aquesta avinguda lleidatana.

Atentament.

Senyor i