Ca l'Aguiló, la Cort del Veguer i el Palau dels Mestre.

A l'entrada anterior dedicada a la capital de la Conca de Barberà ens vàrem aturar el número cent vint-i-quatre del carrer Major per observar detalladament la Casa Alba del segle XVIII i el casal de la seva esquerra dels segles XVI-XVII que al segle XVIII es dividí en dos habitatges. 

A pocs metres, al número cent catorze ens espera Ca l'Aguiló, també coneguda com Casa de la família Molins, un edifici amb l'estructura típica de les cases senyorials del segle XVIII.

En aquest edifici l'any 1.731 hi tenia el seu habitatge Segimon Molins, un ric pagès amb moltes propietats. Al cadastre del mateix any estava catalogada com una casa de primera qualitat. La casa actualment està dividida en dues propietats amb els números del carrer Major cent catorze b i cent catorze.

A la fotografia següent podeu veure les dues portalades de la planta baixa. A la de l'esquerra ( cent catorze b ) en unes reformes del 1.787 després de tapiar-la hi van obrir una porta d'accés més petita i una finestra. A les mateixes reformes, a l'esquerra de la finestra oberta a la porta tapiada, s'obrí una segona finestra que podeu observar a la fotografia anterior.

L'any 1.788 Gertrudis Molins es va casar amb Francesc Xavier d'Aguiló i Maranyosa, d'aquí els dos noms pels que es coneix aquesta casa.

Sota l'arrebossat de la façana treuen el nas els carreus de pedra i en alguns indrets, sobretot a tocar dels balcons, es poden observar part dels esgrafiats en molt mal estat de conservació amb decoració barroca i neoclàssica.

Malgrat els cables telefònics i el mal estat de la façana, la propera fotografia ens demostra que la casa tingué un bell esgrafiat. Sota el balcó, a la clau de l'arc adovellat de l'antiga portalada hi podem llegir 1705.

La segona portalada de Ca l'Aguilò,la del número cent catorze, llueix un arc escarser, uns brancals de pedra i les fulles de fusta clavetejades.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos la clau de l'arc adovellat escarser en el que hi podem llegir DL SR ( any de Senyor ), però o no van escriure l'any o no s'ha conservat ...

Deixem Ca l'Aguiló i continuem pel carrer Major per aturar-nos als números vuitanta-un i setanta nou, on hi ha la Cort del Veguer i el Palau dels Mestre.

El rei Jaume I al tercer quart del segle XIII va crear la figura del Veguer de Montblanc. Aquests oficials reials tenien jurisdicció governativa, judicial i administrativa. Al segon quart del segle XIV es construí la seu permanent de la cort o tribunal. Aquest tribunal funcionà fins al 1.714 quan, com la resta d'institucions catalanes, fou abolit.

La Cort del Veguer fou abandonada i quedà en molt mal estat. Al segon quart del segle XVIII una part de la propietat fou comprada per la família Mestre que reformà l'edifici. L'altra part de la casa passà a mans de la família Belart que hi va viure fins a finals dels segle XIX. Dos membres de la família Belart foren importants escultors.

Cap al 1.920 el número vuitanta-un es reformà per acollir una oficina del Banc de Valls. Les obres foren dirigides per l'arquitecte Cèsar Martinell, que molt probablement també dissenyà l'esgrafiat de la façana. A la fotografia anterior de detall podeu observar la garlanda de fulles de llorer i flors de gira-sol que es repeteix a la part superior de la façana.

Cal Porter es rehabilità l'any 1.993 amb l'objectiu d'acollir la nova Biblioteca Comarcal, però finalment va ser la seu de la Banda de Música Verge de la Serra, l'Escola Municipal de Música i de la Coral Flor de Lis. A la fotografia anterior podeu veure la porta adovellada d'arc de mig punt i a la propera de detall la dovella de l'esquerra en la que hi podem llegir Cal Porter.

A la façana de carreus de pedra ben escairats del número setanta-nou hi destaca la gran porta adovellada d'arc de mig punt que podeu observar a la fotografia següent.

A la clau de la porta adovellada, com podeu constatar a la fotografia de detall malgrat l'ombra dels cables de la façana hi podem llegir l'any 1.746.

Com podeu constatar a la fotografia anterior sobre l'any 1.746 sembla que les dues inicials gravades són AB. La B podria fer referència als Belart?

A les dues properes entrades dedicades a la vila ducal de Montblanc deixarem el carrer Major per apropar-nos al carrer de Sant Josep per mirar i admirar el Palau dels Marçal i dels Conesa, que actualment és la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà. 

Atentament.

Senyor i

Euskalduna jauregia.

A les tres últimes entrades dedicades al País Basc hem visitat la zona exterior de l'Itsasmuseum Bilbao. Als antics dics secs d'Euskalduna, construïts l'any 1.868, vàrem donar un cop d'ull a la Casa de bombas, les grans cadenes i àncores, l'espectacular Grúa Carola i a algunes de les embarcacions de la col·lecció del museu.

Després de visitar la col·lecció d'embarcacions vam girar cua per marxar dels dics secs i del museu. A poques passes trobem el palau Euskalduna ( Euskalduna jauregia ) del que podeu veure a la fotografia anterior, en primer terme el mineral de ferro, tot un homenatge a l'antic conjunt industrial naval. Darrere del mineral de ferro podeu veure part de la façana d'acer Corten, façana que podeu veure millor a la fotografia següent.

 

Els arquitectes Federico Soriano i Dolores Palacios van dissenyar l'edifici com una gran nau en permanent construcció que emergeix del dic on hi havia les Drassanes Euskalduna.

Part de la façana del palau està coberta amb planxes metàl·liques d'acer Corten, tot un homenatge a l'antiga activitat naviliera i siderúrgica de la capital de Bizkaia.

Si cliqueu sobre el proper enllaç "El derribo masivo de la Euskalduna en 1.992. ¿Por qué se preservaron los diques secos?", podreu llegir l'article de l'Asociación Vasca de Patrimonio Industrial y Obra Pública, a més a més d'informar-vos podreu veure dues grans fotografies a vista d'ocell de les drassanes Euskalduna abans i després de la demolició. En una tercera fotografia hi veureu tres grues, la de la dreta és la Carola.

L'any 2.001 l'Euskaldun jauregia obtingué el premi Enric Miralles a la VI Bienal de la Arquitectura Española.

 

Aquest immens vaixell encallat al dic sec, amb les seves xapes i reblons rovellats és una gran caixa de música amb diferents materials en els seus murs de tancament ( formigó, vitralls, xapa d'alumini, pedra, acer Corten - també conegut com acer patinable- ).

El gran edifici multifuncional de 58.200 metres quadrats fou inaugurat el dia 19 de febrer del 1.999. Al palau s'hi organitzen nombroses activitats econòmic-empresarials, socials, culturals, acadèmiques, polítiques, institucionals... L'interior està organitzat com dos edificis, un Palau de Congressos i un Auditori d'Òpera. 

L'any 1.993 s'enderrocà el que quedava de les drassanes Euskalduna i al 1.999 finalitzaren les obres de construcció del gran equipament cultural.

A les dues fotografies anteriors i a les dues properes podeu constatar com la façana del palau canvia de l'acer Corten al formigó, vidre i vitralls.

Federico Soriano i Dolores Palacios van batejar el seu projecte arquitectònic amb el lema "El buque fantasma... de Wagner, naturalmente".

A la fotografia anterior podeu observar dos dels ascensors del palau i a la propera l'estany del que emergeix una escultura darrere de la que es veu el pont Euskalduna.

L'escultura de bronze de 264 centímetres d'alçària està feta amb la tècnica d'emmotllament a la cera perduda, Es tracta de l'obra del 1.971 Terpsícore de Salvador Dalí.

En la mitologia grega Terpsícore ,la musa de la dansa i del cant coral, es representa amb una cor5ona de garlandes de flors i amb una lira.

Si ens girem i deixem el palau a la nostra esquena, veurem les construccions de "la margen derecha de la Ría" entre les que ens sorprendrà l'edifici El Tigre construït per l'empresa Correas El Tigre a la ribera de Botica Vieja del barri de Deusto.

L'edifici, construït l'any 1.940, és obra de l'arquitecte Pedro Ispizua Susunaga. L'any 1.942 li van col·locar una estàtua de formigó d'un tigre, obra de Joaquin Lucarini Macazaga.  L'edifici s'ha reconvertit el bloc d'habitatges però el tigre ens continua mirant, amenaçador, des de la torreta de la cantonada...

 

Deixem l'Euskaduna jauregia i el seu entorn per tornar a apropar-nos en una propera entrada al Parque de Doña Casilda, a tocar del palau. A l'entrada "Dissabtes poesia basca (3)" ja hi vàrem passejar una estoneta. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a les cases de Guillem Viladot.

A l'entrada anterior dedicada a Agramunt vàrem mirar i admirar l'església romànica de Santa Maria que es començà a construir l'any 1.163. Vaig dir-vos al final de l'entrada que a la propera que parlés de la bella vila de la comarca de l'Urgell donaríem un cop d'ull a la casa natal de Guillem Viladot i Puig, el gran poeta visual de les terres lleidatanes.

 

Deixant la plaça de l'església i anant pel carrer de Sió arribem en pocs minuts als números vint-i-quatre i vint-i-sis. A la fotografia anterior podeu veure Cal Viladot, el número vint-i-sis del carrer de Sió, edifici que quedà molt malmès durant el bombardeig del dia cinc d'abril del 1.938 i que la família Viladot començà a reconstruir l'any 1.939 amb la farmàcia a la planta baixa. Guillem Viladot, el poeta i farmacèutic agramuntí, havia nascut a la segona planta de l'edifici de la dreta, el número vint-i-quatre. 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior, al pilar de la dreta del cobert de Cal Viladot hi ha un petit plafó informatiu de camins de riella Patrimoni d'Agramunt en el que podem veure dues fotografies antigues d'aquest indret.

A la fotografia de l'esquerra podem esgarrifar-vos amb les conseqüències del bombardeig italià en dos edificis del carrer de Sió. Al número vint-i-sis, molt malmès, la família Viladot hi començà a construir Cal Viladot l'any1.939. A la dreta podeu constatar que la casa natal de Guillem Viladot, el número vint-i-quatre, està gairebé destruït. 

Font fotografia: Arxiu Revista Sió.

 

En el que fou el primer bombardeig d'Agramunt per l'aviació feixista italiana gran part de la vila fou destruït i van morir setze persones. Afortunadament la família Viladot-Puig durant la Guerra Civil estaven a la masia Ca l'Isidori.

He pogut filar tan prim amb les cases de Guillem Viladot gràcies al Treball de Final de Grau en Filologia Catalana i Estudis Occitans de la Universitat de Lleida <<A un pas de Riella>>: Ruta literària per l'Agramunt de Guillem Viladot" d'Anna Ribó Sala.

A la fotografia de la dreta podem veure com Guillem Viladot i la seva família reben la visita del grup de caramelles d'Agramunt la Pasqua del 1.969.

 

  Font fotografia: Arxiu Revista Sió.

 

Deixem les fotografies antigues per tornar a observar la façana actual de Cal Viladot, que com podeu constatar a les dues fotografies anteriors, es reconstruí seguint l'estructura arquitectònica de la casa bombardejada.

La propera fotografia de detall ens permet veure millor el plafó de ceràmica vidrada que hi ha entre el primer i el segon pis de la casa dels Viladot en el que podem llegir el text FARMACIA VILADOT  flanquejat per dos rombes en els que hi ha escrits els anys 1.776 ( esquerre ) i 1.933 ( dret ).

Entre les dues finestres del segon pis hi ha un segon plafó de ceràmica vidrada en el que podem veure a Sant Cosme i Sant Damià, patrons dels metges i farmacèutics. 

 

La família Viladot, a més a més de farmacèutics eren lletraferits. El pare d'en Guillem, Joan Viladot Puig ( cinquena generació )  fill, nét, besnét i rebesnét de farmacèutics va passar l'any 1.912 a ser el titular de l'oficina de farmàcia dels Viladot. 

A l'aparador de la que fou la farmàcia de la nissaga d'apotecaris Viladot hi podeu llegir una petita biografia de Guillem Viladot i Puig. Com podeu constatar a la fotografia anterior Cal Viladot actualment és un allotjament rural.

Deixem Cal Viladot i anem a la dreta pel carrer de Sió i quan trobem el carrer de la Cúria anem a l'esquerra fins a la Plaça del Pare Gras, on trobarem els tres edificis de la Fundació "Lo Pardal". 

Però abans d'arribar-hi ens aturarem  a la cantonada del carrer de la Cúria i del Corriol Del Forn per observar el gran mural amb el rostre d'en Viladot.

Toni Dil el pintà gratuïtament aquest homenatge a Viladot, en un mur cedit pels propietaris i l'autorització del fotògraf lleidatà Toni Prim per transformar la seva fotografia en un gran mural. El mural està just davant del que fou taller del poeta visual i molt a prop dels tres edificis de la Fundació "Lo pardal".

 

 

Toni Dil es sumà als actes del centenari del naixement del poeta visual agramuntí que va celebrar-se l'any 2.022. Inexplicablement la Generalitat de Catalunya mantingué aquest centenari al marge de les commemoracions oficials...

A la fotografia anterior podeu veure a l'esquerra la fotografia de Toni Prim  que emprà Toni Dil per fer el mural i a la dreta el logo del Centenari del naixement de Guillem Viladot.

Deixem el mural i passegem uns metres més fins a la Plaça del Pare Gras on, a la propera entrada dedicada a la vila d'Agramunt, visitarem virtualment els edificis de la Fundació "Lo Pardal".

Atentament.

Senyor i

Centre Pompidou Málaga.

Al final de la primera entrada dedicada a la ciutat de Málaga vaig dir-vos que a la propera visitaríem el Centre Pompidou, ubicat a pocs metres de la pèrgola del Palmeral de las Sorpresas. És fàcil localitzar-lo, només cal anar fins al gran cub de colors que podeu veure a la fotografia. A l'esquerra del cub, treu el nas entre les capçades dels arbres, l'Alcassaba.

 

 

El gran cub de vidre projectat per L35Arquitectos, de dotze metres de costat, és la part exterior del Centre Pompidou Málaga de sis mil tres-cents metres quadrats distribuïts en dos nivells. A la Planta 0 hi ha la recepció del museu que ens permet fer un recorregut per l'art dels segles XX i XXI amb una selecció d'obres de la col·lecció del Centre Pompidou de París. A la mateixa planta trobarem la cafeteria, els serveis, la consigna, l'espai públic jove, les exposicions temporals i veurem l'interior del cub.

A la fotografia anterior podeu observar la part superior de l'obra del 2.022 El laberinto de Luz y el Minotauro feta amb vint-i-cinc blocs de poliestirè expandit de 530 X 120 X 120 centímetres i un cap d'alumini de 70 X 68 X 51 centímetres. Aquest cap del Minotaure és una reproducció exacta del Bou de Costitx de la cultura Talaiòtica Balear, datada entre els segles V i III aC.

Aquesta instal·lació, obra de Bernardí Roig, és cortesia de la Galeria Max Estrella de Madrid, KEWENIG, Berlín/Palma. 

Baixant a la Planta -1 accedim a les Sales Exposició Semipermanent, que des del set d'abril del 2.022 al quinze d'octubre de l'any passat van acollir l'exposició UN TIEMPO PROPIO. Liberarse de la ataduras de lo cotidiano.

A la fotografia següent podeu veure en primer terme la instal·lació Avalancha del cubà Wifredo Prieto. Com podeu constatar els objectes alineats, fets de diferents materials, col·locats en ordre ascendent només tenen el nexe de ser esfèrics.

 

 Darrere i a les dues properes fotografies de detall, els dos grans panells ( 500 X 875 centímetres cadascun ) que formen l'obra L'altra Berlino del pintor i dibuixant italià amb formació d'arquitecte Arduino Cantàfora.  

Com podeu constatar a les fotografies l'artista representa ciutats sense habitants ni vegetació. L'Arduino va pintar aquests dos grans panells durant una estada a Berlín l'any 1.984.

 

Convertible Clam Shelter, de l'artista novaiorquès Vito Acconci, és una obra del 1.990 que està feta de vidre, cloïsses, acer, corda, llums i equips de so. Cadascuna de les dues conquilles fa 150 X 240 X 280 centímetres.

L'artista brasiler Ernesto Neto l'any 2.002 va crear l'obra We stopped just here at the time feta de lycra, clau, cúrcuma i pebre.

En les seves grans instal·lacions amb formes i materials orgànics els sentits tenen molta importància. En aquesta estructura suspesa de colors variats, cada saquet està ple d'una espècia diferents amb la seva olor característica. 

Als anys quaranta del segle passat l'escultor suís Alberto Giacometti creà un estil molt personal de figures llargues i filiformes. Aquestes figures poden ser monumentals o estar inserides en composicions a petita escala, com la de bronze pintat que podeu veure a la propera fotografia.

Figurine dans une boîte entre deus boîtes qui sont des maisons, del 1.950, fou l'última representació que va fer Giacometti d'una dona en moviment. Posteriorment les seves figures femenines foren estàtiques i frontals. La dona es mou per l'interior d'una caixa, entre dues caixes que són cases.

Al centre de la fotografia següent podeu veure l'escultura de bronze Petite fille sautant à la corde feta l'any 1.950 per Pablo Picasso. Entre els anys 1.950 i 1.954 Picasso va crear sis escultures de gran format combinant objectes trobats i modelat.

A la fotografia de detall podeu constatar que el pentinat de la nena està fet amb una caixa de bombons i el jersei és un cistell de vímet.

Del pintor i artista gràfic xec František Kupka es podia gaudir de l'oli sobre llenç Le Rouge à lèvres pintat l'any 1.908.

Abans de marxar de l'exposició semipermanent donem un cop d'ull a l'oli sobre llenç del 1.923 Les Joueurs de boules nº 2 del pintor francès Auguste Herbin.

Sortim del Centre Pompidou Málaga i abans de continuar el nostre periple per la ciutat andalusa aprofitem per fer una última mirada al cub multicolor.

Acabem de caminar pel passeig de La Farola, creuem fins a la plaça del General Torrijos i anem a la dreta pel passeig Reding. En pocs minuts trobarem el Centro Cultural La Malagueta que visitarem en una propera entrada.

Atentament.

Senyor i