Assaborir Cuéllar

Continuem gaudint de la comarca natural de Tierra de Pinares, que s'estén per les províncies de Segovia, Valladolid i Ávila, per apropar-nos a Cuéllar ( Segovia ) una vila medieval amb molt patrimoni declarada Conjunto Histórico on mirar i admirar les seves joies d'estil romànic mudèjar.

Comencem a l'església de San Andrés construïda entre finals del segle XII i la primera meitat del XIII, declarada Bien de Interés Cultural l'any 1.982 i restaurada entre els anys 1.989 i 1.994.  És una església feta amb maçoneria de pedra i maó amb planta rectangular, de tres naus capçada per tres absis. Es construí sobre una edificació de carreus anterior romànica, de la que es conserva un sòcol a la façana principal, així com la portada de la mateixa façana i de la Porta de Sant Andreu.

A la fotografia anterior podeu observar dos dels tres absis de la capçalera. El del centre és el del costat de l'Epístola, el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar, i el de darrere l'absis central.

Malgrat les modificacions fetes, l'església conserva la seva traça original. El triple absis està decorat amb sèries d'arcuacions cegues d'arcs doblats de mig punt  i requadres a la part superior. 

A la fotografia anterior podeu veure la façana oest en la que entre les pilastres de carreu i maó que la delimiten es disposen cinc grans arcs de mig punt que arrenquen d'impostes de maó que hi ha sobre les llargues pilastres, també de maó. La façana es divideix en dos cossos. El superior amb un finestral d'arc de mig punt flanquejat per cantonades de maó disposades verticalment.

 

Al cos inferior hi ha la portalada de pedra ( puerta de San Andrés ) d'arc de mig punt, amb cinc arquivoltes i un guardapols. Penseu que, exceptuant les dues portalades de pedra de la façana est que hem vist a la primera fotografia de l'entrada d'avui i de la façana oest ( puerta de San Andrés ), la resta del temple està construït amb maó.

Enfilat al castell, al que donarem un cop d'ull al final de l'entrada d'avui, faig la fotografia anterior a vista d'ocell en la que podeu observar darrere de la muralla l'església de San Andrés, que fou una de les divuit parròquies que hi havia a la villa de Cuéllar a mitjans del segle XIII i que ja apareix documentada l'any 1.247. D'esquerra a dreta podeu veure la torre campanar, la façana est, la façana sud i part dels absis de la capçalera. 

A la part inferior dreta hi ha el arco de San Basilio, conegut també com a puerta del Robledo. Aquesta porta és la que conserva millor la seva estructura defensiva.

Passejant només minuts podem anar de l'església de San Andrés a l'església de San Esteban on ens espera el seu espectacular absis, una altra joia del romànic mudèjar castellà.

Construïda probablement al segle XII i documentada l'any 1247, està situada en una terrassa del mur que envoltava la ciutadella. És una església de planta basilical de tres naus, de les que la central és més ampla que les laterals. L'absis és més ample que la nau central. El temple és una construcció de maçoneria de pedra blanquinosa a la nau i cos de la torre, i de maó a l'absis, portada i obertures del campanar.

 

Sobre el sòcol s'aixequen dos frisos d'arcuacions cegues d'arcs doblats de mig punt superposats amb fons de maçoneria  A sobre una banda de parelles de requadres, també arrebossats, seguida d'un doble fris de cantonades de maó, per rematar en una altra banda de requadres, aquesta vegada doblats i també arrebossats.

 

 

L'absis té un tram recte i un de poligonal com podeu constatar a les dues fotografies anteriors. A la part superior dreta de la fotografia anterior treu el nas la torre de planta quadrada, construïda en maçoneria que acaba en una terrassa plana. Hi podeu observar una de les finestres d'arc de mig punt de maó.

 A només tres-cents metres de l'església de San Esteban en està esperant l'església de San Martín, del segle XII, també d'estil romànic mudèjar està construïda amb maçoneria, carreus i els absis i portalades amb maó.

L'any 1.931 fou declarada Monumento Artístico Nacional i des del 1.997 acull el Centro de Interpretación del Arte Mudéjar. També té protecció de Bien de Interés Nacional.

L'església de San Martín té tres naus, la central més ampla i alta que les laterals i una capçalera de tres absis. La torre dels peus del temple, de planta quadrada, és posterior. A les façanes nord i sud hi ha una portalada d'arc de mig punt amb sis arquivoltes i a la façana oest una de més senzilla d'arc doblat de mig punt. Les tres portes estan fetes amb maó.

 

Els tres absis s'aixequen sobre un potent sòcol de maçoneria sobre el que hi ha dos frisos d'arcuacions cegues d'arcs doblats de mig punti un de requadres. L'absis central està rematat amb un fris de cantonades de maó.

A la propera fotografia, feta també des del castell, podeu observar a vista d'ocell  la façana oest i la torre campanar. Darrere de la torre, a l'esquerra, treu el nas la torre campanar de l'església de San Esteban . A la fotografia es  fàcil de constatar que la nau central és més alta i més ampla que les laterals, malgrat que la torre campanar tapa la del costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ).

 

 

A quatre passes de l'església de San Martín hi ha el Castillo de los Duques de Alburquerque que l'any 1.931, conjuntament amb les muralles, fou declarat Monumento Artístico Nacional. L'espectacular construcció ja apareix documentada l'any 1.306. El rei  Enrique IV, va cedir l'any 1.464 la vila de Cuéllar i el castell a Don Beltrán de la Cueva, Duque d'Alburquerque. 

 

Sobre una edificació primitiva dels segles XII i XIII es va construir una fortalesa rectangular en estil gòtic amb torrasses als angles. A la façana sud s'aixeca una galeria renaixentista sostinguda per grans mènsules. A les dues properes fotografies podeu observar aquesta espectacular façana.

 

 

A la part esquerra de la fotografia anterior, tocant a la torrassa i sota les mènsules hi ha una gran balconada de fusta. Tota la façana està esgrafiada amb corones circulars però en alguns punts s'ha perdut aquest esgrafiat.

 

 

A les dues fotografies anteriors podeu veure un gran finestral, amb una reixa de forja, que omple de llum natural el saló de recepcions i el menjador. Com que no podeu apreciar els puntets negres que hi ha als esgrafiats, gràcies al zoom de la càmera fotogràfica els podeu observar millor a la fotografia següent.

 

Aquests misteriosos puntets, que s'anomenen moco de pavo o escoria de herrero, són una barreja de ferro i carbó de consistència porosa. Es col·locava a les façanes esgrafiades no només per adornar-les sinó que subjectava els esgrafiats  i absorbia la humitat de la pluja generant petites gotetes d'aigua que penjaven de l'escòria com si fossin "un moco de pavo". En els llocs que s'ha perdut aquest puntet negre la humitat ha acabat dissolent la calç i s'ha perdut l'esgrafiat...

 

 

En castellà l'expressió "no ser moco de pavo" s'empra per donar valor a alguna cosa que no està valorada. Sense aquests puntets negres "sense importància" que hi ha per tota la façana gairebé ningú s'imagina el valor que tenen per a la seva conservació.

 

 

El gran arc de mig punt de maó d'estil mudèjar que podeu veure a la fotografia anterior que ens permet l'entrada podria ser de la fortalesa primitiva.

A la fotografia anterior el protagonisme és per a la torre de l'homenatge, la més dominant, la més forta del castell. A la primera planta hi ha l'Arxiu Històric de la Casa Ducal d'Alburquerque i a la planta baixa l'Oficina de Turisme. 

 

 Abans de sortir del castell faig la fotografia anterior en la que podeu observar a vista d'ocell el convent de Santa Clara ( 1 ) del segle XIII, l'església del Salvador ( 2 ) que també és del segle XIII i l'església de Santa María de la Cuesta ( 3 ) del segle XII.

Deixem la part segoviana de la comarca natural de Tierra de Pinares per apropar-nos a la propera entrada dedicada a Castella al comarca del Arlanza ( Burgos ) on ens espera el monestir de San Pedro de Arlanza.

Atentament.

Senyor i

Santa María del Naranco ( 1 ).

A les dues entrades anteriors dedicades a Astúries vàrem observar detalladament l'església preromànica de San Julián de los Prados, edificada entre els anys 812 i 842 durant el regnat d'Alfonso II que fou rei d'Astúries del 791 al 842. Alfonso II ordenà la construcció d'un palau com a residència de descans extramurs de la ciutat d'Uviéu ( Oviedo ), però d'aquest palau palau només es conserva l'església.

Deixem el barri de Teatinos-Los Prados però no Uviéu per apropar-nos a la parròquia de Naranco on mirarem i admirarem Santa María del Naranco ubicada a només tres quilòmetres de la capital del Principat d'Astúries.

Deixem el cotxe a l'aparcament públic i comencem a enfilar el monte Naranco on, en el seu vessant meridional, trobem l'edifici construït l'any 848 per ordre del rei Ramiro I d'Astúries com a palau de descans. Ramiro I durant el seu regnat va promoure les construccions religioses i palatines.

A la fotografia anterior de la façana sud , que vaig fer des de la petita sendera que s'enfila fins a Santa María del Naranco, hi podeu observar els vuit contraforts que reforcen l'estructura. Ja a tocar de l'edifici fotografio la part esquerra en la que ja es veu que l'edifici de planta rectangular està construït sobre un sòcol de carreus ben escairats que salva el desnivell del terreny.

Els edificis que es construïren per ordre de Ramiro I , que fou rei d'Astúries entre els anys 842 i 850, donaren a l'art asturià la seva màxima esplendor. Són tres joies espectaculars de l'art preromànic: Santa María del Narenco, San Miguel de Liño i Santa Cristina de Lena.

 

Anant a l'esquerra trobem la façana de ponent ( oest ) que és la protagonista de la fotografia anterior en la que podeu veure molt bé el sòcol que salva el desnivell del terreny. Aixecant la mirada, gràcies al zoom de la càmera fotogràfica, puc mostrar-vos més detalladament la finestra trilobulada. 

Aquest frontispici i el de la façana est estan dividits per línies d'imposta amb dibuix estriat que veurem millor a les fotografies de detall.

 

L'edifici, arquitectònicament és una laubia, era la seu d'un tribunal en el que els prínceps impartien justícia. L'espectacularitat arquitectònica magnificava la imatge dels prínceps i del poder de Ramiro I d'Astúries. A més a més de seu del Tribunal també s'emprava per a recepcions i cerimònies.

A les fotografies anterior i següent d'angle contrapicat el protagonisme és per a la triple arcada del mirador de ponent.

Ramiro I també ordenà la construcció de l'església de San Miguel de Liño, ubicada uns metres més amunt, com a església del palau però al segle XI una part de l'església s'ensorrà i l'ara d'altar es traslladà al palau que es transformà en l'església de Santa María del Naranco.

Anant a l'esquerra veiem la doble escala de la façana nord que ens duu al vestíbul voltat annex al mur. Com a la façana sud, la nord té vuit contraforts que reforcen l'estructura i , a més a més, dos que reforcen la doble escala i el vestíbul.

 

Abans d'enfilar el tram d'escala, donem un cop d'ull a les dues petites finestres de la dreta que hi ha gairebé a tocar del sòcol . Podeu observar la decoració estriada dels contraforts i dels brancals i dels arcs de mig punt.

Aixecant la mirada des del mateix punt, la cantonada de les façanes nord i oest, puc mostrar-vos una perspectiva diferent del mirador de ponent.

 

 

Enfilant el tram de la doble escala annexa al mur nord, ja al vestíbul, faig la fotografia següent en la que podeu veure darrere de l'arc de mig punt part dels contraforts de la façana.

Malgrat la poca perspectiva, l'espai és molt petit, gaig la fotografia de la part superior de la porta d'accés a la sala noble. L'arc apuntat del segle XIII, en el que podeu observar la decoració de punta de diamant, correspon a una reforma. La porta original era d'arc de mig punt.

Però abans d'entrar-hi acabem de resseguir perimetralment l'edifici. Després de baixar per l'altre tram d'escala faig la fotografia que ens permet observar alguns dels contraforts del mur sud i de la doble escala annexa.

 

 

M'allunyo una mica per poder fotografiar amb prou perspectiva l'altre frontispici. Podeu observar bé el sòcol per salvar el desnivell del terreny i l'altar que hi ha al centre del mirador est.

Apropant-me a la façana i aixecant la mirada faig la propera fotografia en la que a la part superior hi ha la finestra triforada i al mig els medallons dels carcanyols ( espai entre els arcs ).

La fotografia de detall ens permet veure millor els medallons, la decoració dels arcs de mig punt, els capitells de tradició coríntia i una petita part dels fusts de les columnes amb la seva decoració. Els capitells de tradició coríntia, a més a més de la miradors els trobem a les arcades dels vestíbul d'entrada a la sala noble.

Baixant uns mica la mirada faig la fotografia de detall del mirador oriental amb la reproducció de l'ara d'altar al centre. L'original està a Oviedo, al Museo Arqueológico de Astúrias. Aquest altar fins al segle XIII estava a l'església de San Miguel de Liño ubicada a pocs metres de Santa María del Naranco . Després de l'ensorrament parcial de San Miguel de Liño es traslladà a Santa María del Naranco que deixà de ser palau per transformar-se en església.

Vaig un moment a la cantonada de les façanes est i sud per mostrar-vos el mirador des d'una altra perspectiva. També hi podeu veure parcialment quatre dels contraforts de la façana sud.

Torno a situar-me frontalment al frontispici est per mostrar-vos amb més detall les tres finestres d'arc de mig punt i el sòcol sobre el que s'edificà Santa María del Naranco.

A la propera entrada dedicada al preromànic asturià tornarem a la façana nord per enfilar l'escala que ens permetrà accedir a la planta superior on ens espera la sala noble i els dos miradors. Posteriorment baixarem a la porta que hi ha sota l'escala per donar un cop d'ull a la planta inferior.

Atentament.

Senyor i

Il Battistero di San Giovanni ( 1 ).

L'entrada d'avui la comencem enfilats a la Torre di Arnolfo del Palazzo Vecchio ubicat a la Piazza della Signoria des d'on podem veure a vista d'ocell il Battistero di San Giovanni a l'esquerra i a la dreta, a pocs metres, il Campanile di Giotto.

Si baixo de la torre i vaig fins a la Piazza del Duomo situant-me entre la porta principal del frontispici de la Cattedrale di Santa Maria del Fiore i el Battistero di San Giovanni puc fotografiar la Porta del Paradiso ( porta est ) feta per Lorenzo Ghiberti entre 1.425 i 1.452.

La porta està dividida en deu grans plafons rectangulars disposats en dues fileres que representen escenes de l'Antic Testament.

 

Apropant-me a la reixa puc mostrar-vos millor el plafó dedicat a David en el que podem veure el moment en el que després de guanyar a Goliat agafa l'espasa amb les dues mans per decapitar-lo. Al tocar del peu dret de David hi ha la fona.

 

 

Un dels vint-i-quatre medallons que hi ha al marc de la porta és un autoretrat de l'escultor, orfebre, arquitecte i escriptor del Quattrocento  Lorenzo Ghiberti. A la porta nord, també obra de Ghiberti, en un dels medallons hi ha un altre autoretrat que us ensenyaré més endavant.

Aixecant una mica la mirada veiem sobre la porta el grup escultòric del Baptisme de Jesús que entre 1.502 i 1.505 va fer Andrea Sansovino. L'àngel d'Inocenzzo Spinazzi fou afegit l'any 1.792.

La porta va quedar malmesa per la riuada del 1.966. Els relleus i les escultures són còpies. Els originals restaurats estan al Museo dell'Opera del Duomo, ubicat a la mateixa plaça.

A la fotografia anterior podeu veure els originals de la Porta del Paradiso i del grup escultòric del Baptisme de Jesús a la Sala del Paradiso del museu.

Anant al fons de la mateixa sala puc fer la fotografia en la que d'esquerra a dreta hi ha els originals de la porta sud - amb escenes de la vida de San Joan Baptista-, d'Andrea Pisano feta entre 1.330 i 1.336 amb el grup escultòric de la Decapitació de Sant Joan obra del 1.571 de Vicenzo Danti. Al centre La porta del Paradiso, i a la dreta la porta nord - amb escenes del Nou Testament- obra que Lorenzo Ghiberti va fer entre 1.403-1.424, sobre la que hi ha el grup escultòric del Sermó del Baptista obra de Francesco Rustici ( 1.506-1.511).

A l'interior de les grans vitrines on hi ha les tres portes de bronze originals la humitat relativa és propera al zero, i en lloc d'aire hi ha nitrogen.

 

 

Si vaig a la dreta resseguint perimetralment el baptisteri de planta octogonal trobo la porta nord per la que entrarem al monument consagrat l'any 1.059 pel papa Niccolò II. El Battistero di San Giovanni Possiblement és el resultat d'una ampliació d'un baptisteri dels segles IV o V.

 

 

A la fotografia anterior podeu observar la fulla dreta de la porta nord del baptisteri, que és una còpia. A la porta de bronze, feta també per Lorenzo Ghiberti entre 1.403 i 1.424, hi ha vint-i-vuit plafons amb forma de rombe lobulat. En els vint plafons superiors s'hi representen escenes del Nou Testament, i a les dues últimes files podem veure als Quatre Evangelistes i quatre Doctors de l'Església. A la propera fotografia podeu veure la porta original de bronze custodiada al Museo dell'Opera del Duomo.

L'any 1.401 es va convocar un concurs per dissenyar la porta nord del baptisteri al que s'hi van presentar set escultors entre els que hi havia Ghiberti, Brunellescgi, Donatello i Jacopo della Quercia. Calia representar l'escena del Sacrifici d'Isaac i el  guanyador fou Lorenzo Ghiberti.

Originalment aquesta porta fou col·locada a la façana est però posteriorment es traslladà a la façana nord donada la bellesa de la Porta del Paradiso. 

 

 

A les fotografies anterior ( còpia que actualment hi ha al baptisteri ) i propera ( original de la porta custodiat al museu ) podeu veure amb més detall les escenes L'expulsió dels mercaders del temple, a l'esquerra, i Jesús caminant sobre les aigües a la dreta.

 

Ja hem vist abans que en un dels vint-i-quatre medallons de la Porta del Paradiso  hi podem observar un autoretrat de Lorenzo Ghiberti. A la porta nord, feta també per ell, trobem un segon autoretrat en un dels medallons.

 

 

La fotografia següent de detall ens permet observar el delicat treball de la magnífica decoració del marc de la porta nord.

L'edifici del baptisteri mesura vint-i-sis metres i seixanta centímetres d'amplada amb un absis a la façana oest. Les parets exteriors estan recobertes de marbre blanc de Carrara i marbre verd  de Prato. L'edifici té tres portes i vint-i-quatre finestres.

 

 

Aixecant la mirada puc mostrar-vos la part superior de la façana nord del baptisteri en la que podeu veure tres de les finestres de l'edifici octogonal. A l'esquerra treu el nas il Campanile di Giotto.

Continuo resseguint perimetralment el baptisteri i quan arribo a la façana oest faig la propera fotografia en la que, en primer terme, es veu l'absis rectangular que s'hi afegí l'any 1.202.

A mitjans del segle XII s'encarregà el llanternó que, segons Giovanni Villani, tancava la cúpula que havia estat oberta a la part superior. Aquest llanternó i la porta nord foren finançats per L'Arte di Calimala anomenat també L'Arte dei Mercatanti  que era el gremi dels acabadors de draps i dels comerciants de draps estrangers, un dels gremis més grans de Florència. Per agrair aquest finançament el seu emblema, una àguila que sosté amb les seves urpes una bala de mercaderies ( il "torsello" ), es col·loca en diferents punts de les façanes.

Quan hem observar detalladament la porta nord, a la fotografia següent de la decoració del marc de la porta, us mostrava la part superior de la façana. Sobre el frontó circular de la finestra central hi ha una d'aquestes àguiles que veureu millor a la propera fotografia de detall.

El rei dels ostrogots, Tòtila, arrasà les muralles de Florència quedant només el Battistero di San Giovanni. La fotografia és del manuscrit  Chigiano L VIII 296 de la Biblioteca Vaticana, de les últimes dècades del segle XIV.

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

Tornem a la porta nord per on accedirem a l'interior del Battistero di San Giovanni a la propera entrada dedicada a la capital de la Toscana.

Atentament.

Senyor i.