Un cop d'ull a Bari Vecchia ( 2 ).

A la primera entrada dedicada a Bari Vecchia vàrem resseguir perimetralment la Cattedrale di San Sabino construïda entre finals del segle XII i finals del segle XIII. A l'entrada d'avui observarem detalladament el seu interior.

Exceptuant la sagristia ubicada a la Trulla, a l'interior no hi ha cap estructura barroca. Les tres naus estan separades per dues fileres de vuit columnes cadascuna que probablement són de la catedral imperial bizantina destruïda l'any 1.156 sobre la que s'edifica la catedral romànica. A sobre hi ha les galeries del matroneu, destinades a acollir a les dones, amb les seves finestres trífores.

M'apropo al transsepte i em giro per fer la propera fotografia en la que podeu observar a la part superior la gran rosassa del frontispici i a la part inferior, entre els bancs, part de la rosassa feta  al paviment de la nau central al segle XIV amb marbre de diferents colors que reprodueix la rosassa del frontispici vista des de l'interior de la catedral...

Ja vaig mostrar-vos aquesta rosassa a l'entrada anterior dedicada a la Puglia en la que resseguirem perimetralment la catedral. Avui la tornem a mirar i admirar.

Cada vint-i-u de juny a les 17:10, el solstici d'estiu és tot un regal a la catedral de Bari. Es retiren els bancs que parcialment tapen la rosassa de marbre del paviment i ...

 

Els raigs del sol que entren per la rosassa del frontispici creen un feix de llum que en un moment concret coincideix exactament amb la rosassa del paviment. Ho podeu veure al vídeo anterior.

 

 

Torno a fer mitja volta per mostrar-vos el cimbori ( un edicle de marbre en forma de baldaquí sostingut per quatre columnes que, en aquest cas, cobreix l'altar major. Aquest cimbori el va fer l'any 1.233  l'escultor de la primera meitat del segle XIII Alfano di Termoli. Quan s'esfondrà el campanar sud-est durant el terratrèmol del 1.613 el cimbori quedà molt malmès i es reconstruí emprant els fragments que es van salvar.

Aixecant la mirada us ensenyo l'altre cimbori, en aquest cas la construcció poligonal vuitavada que hi ha a la intersecció de la nau central i el transsepte.

Torno a girar cua i camino unes passes per la nau central fins a la rosassa del paviment. Si em giro a l'esquerra us puc ensenyar l'ambó ( el lloc des del qual es fa la lectura de la Bíblia durant la missa i altres celebracions litúrgiques ). 

Aquest ambó també fou reconstruït al segle XIII amb fragments de l'original. Dels ornaments medievals simbòlics destaca l'àguila de Frederic que sosté el faristol. L'escultura del lector és del segle XII. 

 

 

Torno a apropar-me al transsepte per mostrar-vos l'absis del costat de l'Evangeli ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) en el que hi ha restes de pintures al fresc dels segles XIII i XIV i el sepulcre del bisbe Romualdo Grisone, mort al 1.309.

M'apropo al sepulcre per poder fer la fotografia següent en la que podeu observar més detalladament un dels fragments de pintura al frecs.

Abans de baixar a la cripta m'aturo a les escales que s'enfilen fins al presbiteri per ensenyar-vos un dels dos lleons romànics que les flanquegen.

A la cripta modificada l'any 1.738 en estil barroc es conserven els estucs, el revestiment de marbre artificial de les columnes i els altars dissenyats pel pintor, escultor i arquitecte Domenico Antonio Vaccaro. Als absis menors hi ha fragments de pintura al fresc del segles XIV - XV.

A l'altar major de la cripta es conserven les relíquies de San Sabino que dugué a Bari San Angeliano l'any 844. Com podeu constatar a la propera fotografia aquest altar barroc és radicalment diferent al sobri altar major romànic de la catedral.

Surto de la cripta i pel costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels, mirant cap a l'altar ) vaig fins a les portalades del frontispici. Abans d'arribar-hi em giro i faig la propera fotografia.

M'apropo a la nau central amb l'objectiu de mostrar-vos amb més detall una de les finestres trífores del matroneu, la galeria que acollia a les dones.

Abans de sortit per la portalada del costat de l'Epístola baixo uns graons per entrar en una petita capella en la que hi ha la pica baptismal del segle IX col·locada darrerament sobre una petita columna i una base. Es desconeix l'emplaçament original de la pica que abans estava al museu arqueològic.

La pica baptismal de granit té una circumferència de quatre metres i està decorada en dues zones. A la part inferior els gravats són allargats i a la superior simulen un cordó.

 

 

Sobre la decoració del cordó hi ha un espai de set centímetres en el que hi ha una inscripció precedida per una creu en la que hi podem llegir: "S(ANC)TAE ANDREA SA(---)TE GAU (DET ? OP ?) ERA URSO LABORATOR HUIUS FONTISQUE PARATOR". Aquesta inscripció fa referència a l'autor URSO i a ANDREA que fou arquebisbe de Bari entre els anys 1.061 i 1.078. 

Surto de la Cattedralle di San Sabino per anar passejant en la propera entrada dedicada a la Puglia per l'strada del Carmine, una de les més transitades de Bari Vecchia, fins a la Basílica di San Nicola.

Però abans d'arribar-hi anirem a la dreta per l'strada San Marco on trobarem la petita església romànica del segle XI di San Marco.

Atentament.

Senyor i

Galleria degli Uffizi ( 1 ).

Desprès de mirar i admirar el Ponte Vecchio a l'última entrada dedicada a Firenze avui tornem a creuar el riu Arno per anar fins a la Galleria degli Uffizi. Des de la part central del pont podem veure a la propera fotografia Il Lungaro degli Archibusseri. A les ciutats que travessa el riu Arno, als carrers que el flanquegen els anomenen Lungaro. A l'interior de l'el·lipse groga que hi he dibuixat podeu veure el cos curt, paral·lel al riu , del Palazzo degli Uffizi.

 

De Il Lungaro degli Archibusseri destaquen els arcs sobre els que hi ha Il Corridoio vasariano, un passatge elevat que connecta el palazzo Vecchio amb el palazzo Pitti passant sobre de la Galleria degli Uffizi i el Ponte Vecchio. Aquest espectacular corredor el construí l'any 1.565 l'arquitecte, pintor i escriptor italià Giorgio Vasari,

Despès del pont anem a la dreta per Il Lungaro degli Archibusseri i quan el corridoio gira a l'esquerra nosaltres  seguim recte uns metres per Il Lugano Anna Maria Luisa de' Medici fins arribar a la Piazzale degli Uffizi. Ja estem a la Galleria degli Uffizi, una de les pinacoteques més conegudes del món. 

 

 

A la fotografia anterior, feta des de la terrassa del Palazzo Vecchio, podeu veure el gran edifici renaixentista del Palazzo Uffizi, de tres cossos i planta de lletra U gegantina, que es començà a construir l'any 1.560. A la planta baixa dels tres cossos hi ha una lògia arquitravada coberta amb volta de canó.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu observar la gentada que hi ha a Il Lugano Anna Maria Luisa de' Medici i darrere seu el riu Arno.

Cosimo I de' Medici encarregà l'any 1.560 a Giorgio Vasari un edifici per allotjar les magistratures florentines perquè el Palazzo Vecchio s'havia quedat petit. El nom del palau Palazzo degli Uffizi significa Palau de les oficines. Les obres del palau van acabar l'any 1.581.

Baixo de la terrassa del Palazzo Vecchio i faig la propera fotografia en la que podeu veure a la part superior dreta el començament del Corridoio vasariano a l'interior de la circumferència que hi he dibuixat. Per aquest petit pas podien anar sense sortir al carrer d'un palau a l'altre.

Anant a la dreta en un moment tornem a la Piazzale degli Uffizi per apropar-nos fins al gran arc que hi ha al centre del cos curt del palau. Aixecant la mirada podem observar millor el grup escultòric que hi ha al primer pis del museu, que al centre de la fotografia anterior de detall no es veu gaire bé. 

 

 

Al centre del grup escultòric de marbre de Carrara hi ha l'estàtua de Cosimo I de' Medici obra de l'escultor manierista  de la cort dels Medici Jean de Bologne ( conegut a Itàlia com a Giambologna ). A la base de l'estàtua hi ha la inscripció CMMDE ( COSMUS MEDICES MAGNUS DUX ETRURIAE ). Flanquegen al darrer duc de Florència les estàtues de les personalitzacions del Rigor ( esquerra ) i l'Equitat ( dreta ) de l'escultor Danti Vincenzo. A la cornisa que separa la planta baixa del primer pis del palau, sota de l'estàtua de Cosimo I, hi ha l'escut dels Medici.

Part del palau durant anys custodià les obres d'art de l'espectacular col·lecció de la família Medici que governà Florència durant tres segles. Les obres d'art van continuar a Firenze després de la davallada dels Medici. Al segle XVI la galeria s'obria a qui ho sol·licitava i l'any 1.765 obrí com a museu.

La col·lecció d'art de la Galleria degli Uffizi és molt extensa i una part no està exposada per falta d'espai. Les peces es distribueixen en dos pisos. La visita comença pel segon pis on en els tres passadissos, corresponent als tres cossos del palau, tenen els sostres decorats amb pintures al fresc i a les parets que donen a la Piazzale degli Uficci hi ha uns grans finestrals. En aquests passadissos s'hi obren les diferents sales.

Els passadissos acullen la col·lecció d'estàtua antiga iniciada per Lorenzo il Magnifico i ampliada per Cosimo I de' Medici. 

Des del centre del passadís del cos mes curt de l'edifici, just a sobre del grup escultòric, faig la fotografia en la que podeu observar les vistes que ens regalen els grans finestrals que donen a la Piazzale degli Uffizi.

Al centre de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure, malgrat els reflexos dels vidres dels finestrals, el Palazzo Vecchio que com hem vist abans està connectat amb el Palazzo degli Uffici amb un passatge elevat que és l'inici de Il Corridoio vasariano. A l'esquerra treu el nas la Cupola di Brunelleschi del Duomo de la capital de la Toscana.

Mentre gaudiu de les vistes no molesteu a Amore e Psique en el moment abans del petó, una còpia romana de marbre de Carrara del segle II dC de l'original grec cap al 310 aC . Els romans anomenaven al marbre de Carrara marmor lunensis.

En aquest cos central del palau tots el petit passadís està flanquejat per grans finestrals que ens permeten observar Firenze a vista d'ocell.

Si vaig a l'esquerra, al final del llarg passadís trobo el grup escultòric Laocoont i els seus fills, una còpia en marbre de 213 centímetres d'alçària feta l'any 1.525 de l'original hel·lenístic grec del segle I.

A la propera entrada dedicada a la capital de la Toscana observarem detalladament aquest grup escultòric i una petita selecció d'obres de la Galleria degli Uffizi.

Atentament.

Senyor i

Berlanga de Duero ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada a Berlanga de Duero vam donar un cop d'ull al que queda del Palau dels Marquesos de Berlanga ( que fou una de les millors mostres d'arquitectura palatina renaixentista ), a la Casa-Palau de los Bravo de Laguna i a la Col·legiata de Santa María del Mercado. Els tres edificis renaixentistes són del segle XVI.

A l'entrada d'avui enfilarem el turó per observar el castell, l'aqüeducte i el recinte emmurallat. Però abans faig la propera fotografia des del carrer Bajada Dehesa en la que darrere del mur de tova treu el nas el castell. A l'esquerra hi ha la torre de l'homenatge.

 

 

Començo a pujar per la petita sendera que ens permet pujar fins al castell i faig la fotografia en la que podeu veure, en primer terme la part del darrere de la façana i una de les torres del Palau dels Marquesos de Berlanga, i darrere l'imponent edifici de la Col·legiata de Santa María del Mercado.

Des del mateix punt, dirigint la mirada a l'esquerra, faig la fotografia següent en la que es veu part del recinte emmurallat datat entre els segles XI i XII.

 

 

Continuo enfilant la sendera i abans d'arribar al castell trobo una necròpoli rupestre amb vint-i-una tombes excavades a la roca, que probablement estava vinculada a una de les deu esglésies medievals de Berlanga de Duero. A pocs metres de la necròpoli es veuen les restes de l'aqüeducte.

A l'esquerra de la propera fotografia panoràmica hi ha el castell i a l'interior de l'el·lipse groga que he dibuixat, les restes de l'aqüeducte.

 

També des de la sendera, dirigint la mirada a la dreta, puc mostrar-vos l'aqüeducte ( 1 ), una de les tombes de la necròpoli ( 2 ) i part del recinte emmurallat construït entre els segles XI i XII ( 3 ).

 

 

Aquest aqüeducte, construït al segle XVI amb pedra calcària i maó, elevava l'aigua del riu Escalote fins al castell a través d'un tub que es recolzava en aquesta construcció d'arcs i connectava amb la xarxa de canals que regaven els jardins del palau. 

Un dels plafons informatius ens explica el complicat sistema per elevar l'aigua des del riu fins al castell basat en la màquina de Ctesibi ( en la que la pressió de l'aire eleva l'aigua pels tubs ) descrita per l'arquitecte clàssic Vitruvi en el seu tractat d'arquitectura de l'època de Juli Cèsar.

 

 

Anem fins al castell d'origen islàmic que fou una fortalesa del Duero. Les excavacions arqueològiques situen el castell primitiu, del que gairebé no en queden restes visibles, al voltant dels segles X i XI.

El castell actual està format per dos recintes: un castell senyorial del segle XV de planta rectangular estructurat en dos patis i protegit a les cantonades per quatre torres. D'aquestes torres, de les dues del darrere, de planta quadrangular, no en queda gairebé cap resta. Les dues del davant encara es conserven. A la cantonada oest hi ha la torre de l'homenatge ( 1 ) i a la cantonada sud una torrassa cilíndrica ( 2 ) - cubo -.

L'accés al castell es fa per una rampa a tocar de la torre de l'homenatge. La porta fortificada ( P ) ens permet entrar al pati d'armes que a continuació té un pati porticat de caràcter palatí on ve residir el senyor del castell.

Les últimes reformes d'aquest recinte senyorial es varen fer al segle XV per una iniciativa de Luis de Tovar i la seva esposa Isabel de Guzmán. Ja al segle XVI la seva única filla, María de Tovar i Íñigo Fernández de Velasco iniciaren la construcció de la nova fortalesa d'artilleria al voltant del castell medieval. És una construcció de planta trapezoïdal amb quatre torrasses cilíndriques ( cubos ) a les cantonades. Els murs de carreus tenen un gruix de cinc metres.

La propera fotografia es del plànol de planta del castell del tríptic Castillo -Berlanga de Duero-, que trobareu a l'oficina de turisme, editat per l'Ajuntament de Berlanga de Duero i la Diputació de Soria.

Durant els segles XVI i XVII el castell anà perdent la seva funció militar i fou presó, arxiu i arsenal. Des de finals del segle XVII el saquejaren repetidament. El dia vint d'abril del 1.660 patí un incendi i a finals del segle XVIII només quedaven els murs.

A principis del segle XXI l'Ajuntament de Berlanga de Duero va comprar tot el conjunt monumental del castell, muralles, palau i jardins i es començà a consolidar i restaurar.

Baixo del castell i marxant de Berlanga aturo un moment el cotxe al costat de la carretera SO-152 per fer tornar a mirar i admirar la seva muralla medieval datada entre els segles XI i XII.

Atentament.

Senyor i

Passejant per Cudillero ( i 2 ).

Al final de la darrera entrada dedicada al municipi Cudillero vàrem  anar  fins a el Lugar de El Pito  a només dos quilòmetres del centre Cudillero que és la capital del municipi. El Pito un dels deu pobles de la parróquia de Piñeda, una de les nou del municipi de Cudillero. Abans de deixar el cotxe a l'aparcament de la Quinta de Selgas vaig mostrar-vos la fotografia de la porta amb forma d'arc de triomf romà de l'Avinguda Selgas.

Comencem la visita al punt de benvinguda on trobem un petit plafó informatiu que ens explica que l'any 1.883 els germans Ezequiel i Fortunato de Selgas varen decidir reformar la casa pairal propietat de la seva família. A més a més del Palau construïren edificis annexes i jardins dissenyats segons la moda de l'època. A Astúries s'anomena quinta a la finca amb la casa d'esbarjo i les seves dependències annexes. 

 

 

Només caminar unes passes accedim a l'espectacular jardí francès amb les escultures i les fonts de protagonistes.  Per dissenyar el jardí als germans Selgas els ajudà Henri Rigoreau Jouvert que s'havia format a l'escola de jardineria de Versalles.

Al fons de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu observar la porta amb forma d'arc de triomf romà que hem vist a la primera fotografia de l'entrada d'avui feta des de l'Avinguda Selgas .

 

Si faig mitja volta puc mostrar-vos la resta del jardí francès amb el palau al fons. Aquest jardí, ubicat al costat sud del palau, és una amplia avinguda marcada per la geometria dels seus elements.

Com podeu constatar a les tres fotografies anteriors el jardí francès esta delimitat per grans murs de camèlia ( Camelia japonica ). Aquest arbust, que pot arribar als sis metres d'alçària, està perfectament retallat.

A les fotografies de detall anterior i següent el protagonisme és per als elegants fanals que trobem a tocar als espais de gesta a prop de les fonts, de l'escalinata del palau i de la porta amb forma d'arc de triomf romà de l'Avinguda Selgas.

 

Tot el patrimoni cultural i artístic es reuneix al palau asturià de La Quinta, que fou residència d'aquesta família  fins al 1992, va passar a formar part del patrimoni de la Fundación Selgas-Fagalde.

 

 

Les línies rectes que van de la porta amb forma d'arc de triomf romà de l'Avinguda Selgas fins al palau estan fetes amb parterres de boix. 

A la fotografia anterior  podeu observar l'escultura de la deessa Diana amb un cérvol  de la font que hi ha al centre del jardí francès , i a la propera amb més detall tres caps de lleó amb els seus brolladors de la mateixa font.

Anant de la porta amb forma d'arc de triomf romà fins al palau, al jardí francès trobem una sèrie d'escultures organitzades en tres conjunts diferenciats iconogràficament. La naturalesa dionisíaca, el grup de Diana ( dues fotografies anteriors ) i el grup Eros i Psique.

 

 

A més a més dels grups escultòrics i les fonts mentre observem detalladament el jardí francès trobarem molts gerros. En veureu de pedra amb treball escultòric i altres esmaltats. 

Si la vostra visita coincideix amb la floració del nenúfar, de juliol a setembre, la passejada pel jardí us permetrà gaudir de la seva bellesa.

Ens apropem al palau, un edifici d'aspecte sobri i elegant similar a les villas italianes del Renaixement. El seu impulsor, Fortunato de Selgas després d'estudiar Dret la seva vocació fou el mon de l'art, l'arqueologia i la història. El mateix Fortunato dissenyà el projecte del palau que es comença a construir l'any 1.883. Al palau hi podem trobar els trets essencials de l'arquitectura civil italiana del segle XVI. 

El palau, de planta rectangular, té un semisoterrani, dos pisos principals i un de superior de menys alçària. Al cos central hi ha tres grans obertures als dos pisos principals. Les tres de segon pis principal, rematades amb frontons semicirculars, donen accés a una gran balconada i les del primer pis principal són portes que donen a una gran escalinata.

Com podeu constatar a la fotografia anterior, les tres portes de la façana sud estan flanquejades per quatre escultures. Dues representen la música i la dansa i les altres dues l'estiu i la tardor. Les escultures de l'hivern i la primavera estan a la portada de la façana oest.

No es poden fer fotografies de l'interior del palau, però si cliqueu sobre el proper enllaç el podreu veure detalladament. Aneu clicant sobre cada habitació als plànols de planta que podeu veure a la fotografia anterior de la web del palau i obriu bé els ulls.

A la propera fotografia feta des de l'escalinata del palau podeu veure l'espectacular avinguda del jardí francès.

 

 A la fotografia següent podeu observar millor el grup escultòric protagonitzat per Eros i Psique que com podeu constatar té a les de papallona.

Baixant l'escalinata i anant per la sendera de l'esquerra o la de la dreta a només quatre passes ja veiem el jardí italià ubicat al nord del palau i flanquejat  a l'esquerra pel Pavelló dels Tapissos i a la dreta pel Pavelló de Convidats a la dreta. Aquest jardí, que imita els models de les villas italianes, recorda els jardins del Renaixement italià.

Dos espectaculars araucàries formen una barrera vegetal que tanca el jardí italià pel nord. A l'altre extrem el jardí queda tancat per la façana nord del palau.

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure parcialment el Pavelló dels Tapissos que com el palau es pot visitar però no fer-hi fotografies. Hi podeu entrar virtualment clicant sobre l'enllaç anterior. A la dreta, també parcialment, es veu el Pavelló de convidats.

 

 

Si ens apropem a les dues grans araucàries que veieu al fons de les dues fotografies del jardí italià, anant a esquerra o dreta trobem l'hivernacle.

L'hivernacle es dissenyà en estil victorià com els avantguardistes edificis de ferro i vidre de finals del segle XIX amb un cos central i dues prolongacions laterals. En aquesta instal·lació s'hi conreen les plantes que es trasplantaran als jardins i acull els exemplars exòtics.

 

 

Anant a l'esquerra de l'hivernacle hem d'oblidar l'estructura geomètrica dels jardins francès i italià per submergir-nos en el jardí anglès en el que sembla no haver-hi intervenció humana. Un bosc de sequoies vermelles tanca el jardí pel costat nord.

 

 

Passegem per camins irregulars acompanyats de multitud d'espècies exòtiques que el converteixen en un veritable jardí botànic. És un tipus de jardí que intenta emular un paisatge natural.

 

Gaudint del jardí trobem un riu que ens acompanya mentre observem magnòlies, aurons japonesos, eucaliptus, coníferes. 

 

El jardí anglès suposà una feina complicada en la que es van reordenar plantacions, fer voluminosos moviments de terres per crear desnivells del terreny, canviar els cursos de les aigües i crear llacs artificials...

Fortunato de Selgas s'inspirà en el tractat de jardineria de finals del segle XIX "L'arquitectura dels jardins"  per crear a la part final elements orientals i així aconseguir un jardí perfecte.

Gaudint de la passejada arribem al templet jònic sobre una petita gruta que podeu veure a la fotografia anterior i a la propera de detall.

 

 

Després de passejar i passejar pel jardí anglès i abans de sortir de la Quinta de Selgas cal visitar el Museo Escolar on tampoc es poden fer fotografies però clicant sobre l'enllaç anterior li podeu donar un cop d'ull.

 

Hi ha una exposició col·lecció d'objectes didàctics, emprats durant la primera meitat del segle XX a les Escuelas Selgas, creades per Fortunato de Selgas y Albuerne  i  que actualment acullen l'Instituto de Educació Secundaria Selgas del municipi de Cudillero. Fundades el 1915 com a institució benèfica i docent, el seu objectiu era facilitar l'educació de nens i nenes de El Pito i dels altres pobles de la parróquia de Piñera. Si hi havia places suficients, podrien ser admesos alumnes d'altres pobles del conceyu.

Sortim de la Quita de Segas i deixem el conceyu de Cudillero per anar molt aviat fins al conceyu d'Avilés on gaudirem d'alguns edificis singulars de la seva capital.

Atentament.

Senyor i