El cartell artístic com a reclam publicitari ( 2 ).

A la primera entrada dedicada a l'exposició "Cartells de la vida moderna. Els orígens de l'art publicitari" ja us vaig explicar que l'art publicitari dels cartells suposà el sorgiment d'un mercat internacional que es dedicava a la compravenda i intercanvi de cartells.

Antoni Utrillo Viadera fou un dibuixant català que es dedicà a la il·lustració de llibres per a infants i col·laborà amb la revista TBO. Era cosí de Miquel Utrillo i Morlius, que amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas van ser els màxims representants del modernisme plàstic a Catalunya.

 

 

Antoni Utrillo fou el dibuixant de cartells moderns més prolífic de Catalunya. Tenia el taller de litografia, l'Art, i fundà posteriorment amb Rialp la litografia Utrillo&Rialp, una de les principals indústries del cartell modern català juntament amb Henrich y Cia.

A la fotografia anterior podeu veure la litografia sobre paper del 1.900 d'Antoni Utrillo Exposició permanent y venda de cartells nostres y estrangers. Litografia L'Art. Barcelona. Utrillo&Rialp S.C P. de Gracia nº6 Gracia. El cartell forma part de la Col·lecció Marc Martí. 

La propera fotografia és de la litografia sobre paper del 1.902 de John Hassall (pintor, il·lustrador, xilògraf i cartellista anglès ) Circol Artistich. Exposició de cartells organisada per en Lluís Plandiura.

L'any 1.896 la Sala Parés de Barcelona acollí la primera gran exposició d'Espanya dedicada al cartell modern, amb obres de Toulouse-Lautrec, Chéret, Beardsley o Hasall ( autor del cartell de la fotografia anterior ).

Lluís Plandiura i Pou fou un dels més grans col·leccionistes catalans del segle XX. La seva col·lecció de cartells artístics moderns està custodiada al MNAC. 

A l'exposició hi havia un espai dedicat a la tècnica de la litografia, que suposà una revolució del món del cartell. A la fotografia anterior podeu veure la litografia sobre paper del 1.850, d'autor desconegut, que és un anunci de Cafè Cuyàs amb el text en cinc idiomes ( anglès, italià, castellà, francès i portuguès ).

La litografia, una tècnica d'impressió sobre una superfície plana, fou descoberta entre 1.796 i 1.799 per Aloys Senefelder. La paraula litografia prové del grec antic i està formada per lithos ( pedra ) + graphe ( dibuix ).

Les fotografies anterior i propera de detall són d'una matriu de pedra litogràfica de principis del segle XX. L'anunci Aceite extra fino puro de oliva Don Juan, d'autor desconegut, forma part de la Col·lecció Marc Martí.

Cap a mitjans del segle XIX es difongué la litografia en color i l'ús de la planxa de zinc, molt més lleugera i manejable que les grans i pesades pedres litogràfiques.

En aquest espai expositiu dedicat a la tècnica de la litografia es podia visionar el vídeo "Litografia sobre piedra", del 2.015, cortesia del Museo de Bellas Artes de Bilbao. Tretze minuts que ens permeten descobrir tots els secrets d'aquesta tècnica. Lauren Aliende és el responsable de la idea i Ramón Ganuza de la càmera i l'edició. En una propera entrada us explicaré detalladament el vídeo i el podreu veure tranquil·lament.

 

La fotografia anterior és de la litografia sobre paper d'Antoni Utrillo ( c. 1.900 ) Litografia Utrillo&Rialt.  Hi podem llegir Cartell dibuixat sobre planxa d'alumini é imprès ab màquina rotativa. És una de les litografies de la Col·lecció Marc Martí. Aquest empresari d'arts gràfiques conserva prop d'un milió de cartells i nombrosos objectes publicitaris. Molts dels cartells, banderoles i pancartes que podeu veure actualment pels carrers de Barcelona són de l'empresa de cartelleria de Marc Martí.

També de la Col·lecció Marc Martí és la fotografia següent en la que podeu observar la litografia sobre paper del 1.900 Barral Hermanos Talleres litoraficos-tipográficos obra del pintor, il·lustrador i cartellista Josep Maria Xiró Taltabull.

El seu estil inicial s'adscrivia al simbolisme místic però aviat adoptà un to èpic i germanitzant. A les dues properes fotografies de detall podeu veure, malgrat la il·luminació reflectida al vidre que protegeix la litografia, la força d'aquest cartell en el que un home agafa una pedra litogràfica.

La fotografia següent és del llibre de gammes del cartell d'Anís del Mono ( 1.898 ), en el que podeu observar proves a cinc tintes i la impressió litogràfica definitiva.

A la dècada dels anys trenta del segle XIX es comença a difondre la cromolitografia, un mètode de la litografia pel qual els dibuixos són impresos en colors, primer a partir de la quadricromia ( negre, magenta, cian i groc ).

A partit de 1.860 la cromolitografia va  permetre imprimir cartells totalment policroms. A la fotografia anterior i a les dues properes podeu observar detalladament la impressió litogràfica definitiva i les proves a cinc tintes.

La propera entrada dedicada a l'exposició dels orígens de l'art publicitari la començaré amb el que suposà la descoberta de l'art japonès a partir de la dècada de 1.860.

Atentament.

Senyor i

Passejant pel camí de l'Albagés ( 2 ).

Continuem al terme municipal d'Artesa de Lleida, concretament a l'indret de la vall de Comasala. Recordeu que a la primera entrada dedicada a la descoberta de construccions de pedra seca del camí de l'Albagés després de veure la segona cabana de pedra seca vàrem baixar el petit turó per tornar a la bassa ( fitxa 1.288 de la Wikipedra ).

 

 

Continuant pel camí, a pocs metres de la bassa agafem la primera sendera a la dreta. Quan arribem als arbres, sense entrar al tros d'ametllers, anem a l'esquerra i en pocs minuts ja veiem la propera cabana.

Les fitxes de la Wikipedra de les cabanes de pedra seca que veurem a l'entrada d'avui són del Fer Maldonado. A les fotografies anterior i següent podeu veure la cabana frontalment i per darrere.

Resseguim perimetralment la cabana i ens apropem a la porta per entrar-hi. La fitxa de la Wikipedra que ens explica les característiques d'aquesta construcció de pedra seca és la 14.047.

La petita cabana és una construcció aèria aïllada orientada al nord, de planta circular i amb la porta de llinda plana que podeu observar a la propera fotografia de detall.

Entrem a la cabana cilíndrica que, com podeu constatar a la fotografia següent, presenta un perfecte estat de conservació malgrat que no ha estat restaurada.

En Josep Preixens Llevadot a la pàgina 198 del llibre "Les construccions de pedra seca", que va escriure amb Félix Martín i Vilaseca, ens explica que a les nostres terres el 82,05 % de les cabanes tenen coberta de volta de canó i només un 2,65 % la tenen de falsa cúpula.

A la fotografia anterior de detall podeu veure la coberta de falsa cúpula d'aquesta petita cabana de planta circular.

Tornem al camí de l'Albagés i molt aviat trobem un indicador caigut. Deixem el cotxe i dels tres camins, agafarem el del mig. En pocs minuts trobem una nova cabana de pedra seca.

A la fotografia anterior podeu observar des del darrere el lateral esquerre de la cabana i a la propera, després de resseguir-la perimetralment, el lateral dret.

A les dues fotografies es veu molt bé la terra compactada del sostre que en el moment de construir la cabana s'emprà de motlle per fer la volta. Aquesta terra premuda impermeabilitza la cabana. A la fotografia següent podeu observar frontalment el lateral dret.

La fitxa de la Wikipedra ( 14.042 ) ens explica que estem visitant una construcció aèria aïllada de planta rectangular, amb coberta de volta de canó i porta d'arc de mig punt. No està restaurada i té un bon estat de conservació.

Com podeu veure a la fotografia anterior, a la dreta té un mur com a recer del vent. Aquesta cabana està situada ala plana d'Aspa.

Si ens apropem podem constatar la perfecció de la porta d'arc de mig punt. A la dreta de la fotografia poeu veure un dels tres armaris de la cabana. Aquesta construcció de pedra seca està orientada la sud / sud-est.

La propera fotografia ens permet veure els altres dos armaris i la menjadora que hi ha al mur esquerre de la cabana.

Posant-me frontalment davant de la porta d'arc de mig punt i aixecant la mirada puc mostrar-vos molt bé la volta de canó.

 

 

Sortint de la cabana, anat a la dreta i resseguint-la perimetralment trobem el pou que podeu veure a la fotografia següent.

Una última mirada a la cabana i tornem al camí de l'Albagés on hem deixat el cotxe a tocar de l'indicador caigut.

Continuem pel camí que gira a la dreta i després de conduir molt lentament entre camps de cereal i altres d'ametllers trobem una nova cabana.

A la Wikipedra la trobem a la fitxa 14.043 que ens informa que continuem al terme municipal d'Artesa de Lleida, concretament a la plana d'Aspa.

La petita cabana és una construcció aèria aïllada de planta irregular, amb coberta de volta de canó i porta d'arc de mig punt. Està orientada al sud-est.

Entrant virtualment en la cabana podeu constatar que no té mur posterior perquè al fons hi ha un corral annex.

Vaig fins al corral i faig la propera fotografia en la que podeu observar la volta de canó i els dos armaris de la cabana als murs de l'esquerra i la dreta.

Sortint de la cabana faig la fotografia següent en la que podeu veure la vegetació que hi ha al sostre, arrelada a la terra compactada que en el seu moment va ser el motlle per construir la coberta  de volta de canó.

Tornem al cotxe i continuem pel camí de l'Albagés. A molts pocs metres d'aquesta cabana ens caldrà girar a l'esquerra per continuar, en una propera entrada, la nostra descoberta.

Atentament.

Senyor i

Gaudir del romànic de la Vall de Boí ( 1 ).

L'agost del 2.011, a l'entrada " Un bon company de viatge " us recomanava el llibre " La Vall de Boí. Mil anys d'art romànic " editat l'any 2.009 per l'editorial de Calafell Llibres de Matrícula, amb el suport i col·laboració de l'Ajuntament de la Vall de Boí, el Centre del Romànic de la Vall de Boí i el Ministerio de Cultura.

 

 

El llibre de Laia Coma Quintana, Carolina Martín Piñol i Tània Martínez Gil és un bon company de viatge per visitar la Vall de Boí i gaudir de les seves esglésies que l'any 2.000 foren declarades per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.

Avui faig la primera d'una sèrie d'entrades per observar detalladament el romànic de la Vall de Boí. Començarem viatjant virtualment a Barruera, cap del municipi de la Vall de Boí, on ens espera l'església de Sant Feliu.

L'església parroquial de Sant Feliu fou construïda fora del nucli antic de Barruera, al costat dret de la carretera L-500 ( de Pont de Suert a Caldes de Boí ) i al marge esquerre del riu Noguera de Tor. Baixant cap a l'església i molt aviat podem veure el petit cementiri a tocar del mur nord.

A tocar de l'església hi ha un petit plafó informatiu en el que podem llegir: " L'església de Sant Feliu de Barruera té per origen un edifici del primer romànic o llombard del segle XI o principi del segle XII. Es tracta d'un temple de configuració basilical inacabat o destruït i reduït d'immediat a una sola nau amb transsepte i tres absis, dels quals el nord ha desaparegut. D'època romànica també és la base del campanar completat molt posteriorment."

 

 

" Entre els segles XVII - XIX s'hi efectuaren importants reformes, de les quals avui resten les capelles de la banda nord i el porxo de la porta oest. Altres modificacions foren desmantellades amb motiu d'una profunda restauració empresa cap al 1.970, destinada a recrear la configuració romànica. També s'hi han efectuat excavacions arqueològiques per documentar les parts perdudes" .

A la fotografia anterior podeu veure el petit porxo del mur oest, amb coberta a dues aigües, obert al sud i a l'oest mitjançant arcs de mig punt. Ens hi  apropem per donar un cop d'ull a la porta d'accés d'arc de mig punt que es podria haver construït en una remodelació feta entre els segles XV i  XVI.

M'apropo a la porta per fotografiar el forrellat decorat amb motius geomètrics i, cal fixar-se molt bé, amb la barreta de ferro capçada amb el cap d'un animal.

A la propera fotografia de detall podeu veure a l'interior de l'el·lipse groga, el cap de bou amb les dues banyes que capça la barreta de ferro del forrellat.

Al tocar del porxo, a l'angle sud-oest de l'església hi ha el campanar de planta quadrada que només conserva els dos primers pisos de la construcció romànica original de la segona fase constructiva ( segle XII ). La tercera fase constructiva, a partir del segle XVI coincidí amb les reformes del campanar, la porta i l'obertura de les capelles al costat nord. És un campanar molt més auster i discret que els de la resta d'esglésies de la Vall de Boí.

Continuem resseguint perimetralment l'església d'una nau amb coberta de volta de canó i ens aturem per donar un cop d'ull als absis en els que trobem dos models diferents de finestres romàniques, les de doble esqueixada i les d'obertura recta.

A la fotografia anterior podeu veure a l'esquerra l'absis sud fet amb carreus regulars i ben treballats ( segle XII ) i a la dreta l'absis central amb carreus irregulars ( segle XI ). Com podeu constatar observant la fotografia l'absis sud no està decorat amb motius llombards i l'absis central sí.

L'absis central és el protagonista de les fotografies anterior i propera. Fet a la primera fase constructiva ( segle XI ) amb carreus de pedra irregular podeu observar la decoració llombarda formada per set llenços acotats per sis lesenes. A la part superior hi ha una successió d'arquets cecs, dos per llenç. Tres finestres de doble esqueixada donen llum natural al presbiteri.

A la fotografia següent de detall podeu veure una de les tres finestres de doble esqueixada de l'absis central. Les finestres de doble esqueixada faciliten l'entrada de llum de l'exterior gràcies a l'eixamplament esbiaixat dels brancals i la llinda.

 

 

Acabem de resseguir l'església fins arribar al mur nord que podeu veure a la propera fotografia en el que s'hi van afegir a partir del segle XVI dues capelles de planta rectangular.

Deixem l'església de Sant Feliu de Barruera i tornem a pujar a la carretera L-500 per continuar gaudint molt aviat del romànic de la Vall de Boí.

Atentament.

Senyor i