dijous, 21 d’abril del 2022

Un cop d'ull al Centre d'Interpretació de la Pedra Seca.

Després de mirar i admirar detalladament el retaule gòtic de pedra policromada, de la segona meitat dels segle XIV, de l'Escola de Lleida amb escenes de la vida de Sant Joan Baptista deixem l'església romànica de Sant Salvador per tornar a la plaça de la Vileta. Als números nou i onze ens està esperant el Centre d'Interpretació de la Pedra Seca ( CIPS ) de Torrebesses.


L'edifici que acull el CIPS és el resultat de la rehabilitació de dues cases antigues contigües. Quan entrem és difícil imaginar-se a sota nostre hi ha tres espais de soterrani perquè no veiem cap escala per baixar-hi. Però al final de l'estrada d'avui descobrireu com fer-ho... Gairebé tota la planta baixa esta dedicada a l'espai per les exposicions temporals.


A més a més d'aquest espai expositiu temporal, que podeu veure a la fotografia anterior i a la propera, el CIPS té a la primera planta una exposició permanent sobre la tècnica i la tradició de la pedra seca. La visita a les dues exposicions és gratuïta.


Mentre pugem l'escala per accedir a l'espai d'exposició permanent i l'aula de formació podem llegir a la paret:

La Pedra Seca:
un tresor de la terra,
l'obra callada del pagès,
un símbol d'identitat,
un patrimoni amenaçat...
 

Quan visiteu el CIPS, a més a més de veure les dues exposicions, no us oblideu contractar alguna de les rutes i visites guiades que us descobriran el ric patrimoni de Torrebesses.


Deu grans plafons informatius ens fan una petita introducció a la tècnica de la construcció amb pedra seca, que el guia us explicarà detalladament.


A la propera fotografia i a la següent de detall del plafó número quatre "L'obra callada del pagès. Les cabanes de volta", podeu veure com es construeix una cabana de volta.

Quedareu bocabadats amb els diferents tipus de cabana segons la coberta. Al Segrià i les Garrigues podem trobar-ne amb coberta de volta de canó, volta apuntada, volta plana, volta cònica o falsa cúpula, coberta per eliminació d'angles, coberta de lloses, d'arc i lloses, jàsseres i lloses i coberta amb arc, jàsseres i lloses. Està clar que els nostres avantpassats eren uns grans mestres d'arquitectura popular. 
 
 
Com vàrem observar a la sèrie d'entrades dedicades a la Ruta de la Capona, a la zona de Les Planes del municipi del Pla de Santa Maria ( Alt Camp ), la coberta de falsa cúpula és comuna en moltes de les barraques de pedra seca.
 
 
A les nostres terres aquest tipus de coberta s'empra menys, però si cliqueu al proper enllaç, "La cabana d'Aspa", podreu veure detalladament la seva coberta de falsa cúpula. A la propera fotografia us convido a entrar-hi virtualment. alçar la mirada i admirar-ne la coberta.


El CIPS organitza rutes i visites guiades pel terme de Torrebesses que us permetran conèixer les construccions de pedra seca fetes pels pagesos. La majoria són dels segles XIX i XX. Veureu cabanes de volta, marges, aljubs... També podeu triar rutes per descobrir el ric patrimoni monumental, històric i etnològic del municipi. 
La fotografia següent és del plafó número vuit " Pedra i aigua. Aljubs". Aquets forats excavats en la pedra viva i coberts amb pedra seca són fascinants.


Després de gaudir amb l'exposició permanent us recomano seure i visionar atentament el vídeo "L'art de la pedra en sec Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat".


El vídeo presenta la candidatura internacional de vuit estats europeus ( Croàcia, Xipre, França, Grècia, Espanya, Itàlia, Eslovènia i Suïssa ), per què les construccions de pedra seca formin part d'aquest patrimoni.


La candidatura fou inscrita a la llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat el dia 28 de novembre del 2.018. Si no us podeu apropar a Torrebesses aquí teniu el vídeo de la candidatura conjunta.

              

Deixem la primera planta del CIPS i,  només acabar de baixar l'escala, el nostre guia ens deixa clar com podem accedir als tres espais del soterrani ( les sitges, el trull i l'estable ).
 
 
Recordeu que en el moment d'entrar al CIPS a més a més del gran espai de planta baixa, una bona part dedicat a les exposicions temporals, només es veu com pujar a la primera planta. El guia aixeca la trapa i, ara sí, veiem com anar al soterrani. A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure part del terra de vidre que permet observar el trull des de la planta baixa, i a la fotografia següent  el tram d'escales vist des del soterrani.

 
En aquests espais soterranis podem veure una petita mostra de les eines que emprava el pagès per fer la seva feina i per fer construccions de pedra seca.


La fotografia anterior és de l'estable on podeu veure esportins, arreus fets a mida pels basters per cada bèstia, una menjadora de pedra, una aixada, una forca...
 
 
A més a més dels estris del dia a dia del pagès també podreu observar les eines específiques per treballar la pedra seca. A la dreta de la fotografia anterior ( la fotografia és de molt mala qualitat perquè la bateria de la càmera fotogràfica estava a punt d'acabar-se ) hi ha l'estiràs, tiràs, tirassa o tirapedres que servia per transportar les pedres, al que vaig dedicar una entrada l'octubre del 2.008 que podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior. A l'esquerra del tirapedres podeu veure una transportadora o pastera, i a la seva esquerra una escoda ( eina semblant a un martell gros amb puntes als dos extrems per picar la pedra.


En un raconet hi ha diferents tipus de tascons de ferro que amb cops de mall s'encaixaven al canal obert a la roca ( tasconera ) per trencar el bloc. També veureu el perpal ( barra de ferro amb una ungla en un cap que s'utilitza per acabar de trencar la pedra fent palanca ) i les perpalines ( perpals petits ).
Si cliqueu sobre el proper enllaç "La construcció de pedra en sec: les eines", del Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca, descobrireu una colla d'eines i un vocabulari propi de la feina constructiva de la pedra seca.
El CIPS disposa d'un servei d'informació i documentació amb llibres, revistes i altres publicacions que fan referència a la tècnica de la pedra seca i a l'arquitectura popular. També podeu consultar en línia estudis i molta informació sobre aquesta arquitectura pagesa.

 

Marxem del CIPS i mentre penseu quin dia podeu visitar-lo us convido a mirar el vídeo anterior, de poc més d'un minut, en el que podeu observar una petita part del patrimoni en pedra seca de Torrebesses a vista d'ocell.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 18 d’abril del 2022

Cal Seixanta-cinc.

Al final de l'entrada "Grata Lectura, a tocar del riu Negre..." del passat vint-i-tres de març us explicava que havia quedat amb la Maria Carme Grifell Caelles, tercera generació d'espardenyers de Cal Seixanta-cinc. 
Marxem de Grata Lectura, la petita editorial de la Catalunya Central, creuem el pont sobre el riu Negre i entrem al cor de Solsona pel Portal del Pont.


Quan ens apropem al portal aixecant la mirada podem gaudir del símbol de la ciutat, el gran Sol de coure i zenc restaurat l'any 2.005 pel Manelet.


La revista Descobrir Catalunya dedicà el número 264 a Solsona, la petita ciutat de les grans emocions. El fotògraf Oscar Rodbarg va fer unes espectaculars fotografies del Carnaval que, a més a més de ser les protagonistes del dossier central, són l'eix de l'exposició Benvinguts al Carnaval més boig. Passejant pels carrers  trobareu onze grans fotografies que ens recorden una de les festes més importants de Solsona. 
A la fotografia següent, "La Nana Vella necessita una reparació de l'espardenya", podeu veure a la Maria Carme Grifell Caelles protagonitzant la fotografia que trobareu al carrer Regata vint-i-un ( amb el carrer de Sant Llorenç ).


Al carrer de les Terceries número set, a tocar de Casa Adroguer Nou, hi ha Cal Seixanta-cinc. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior podreu recordar les'entrades que li he dedicat al blog a la botiga fundada l'any 1.870 en la que han treballat quatre generacions d'adroguers i que actualment acull un comerç especialitzat en productes de proximitat, vins, licors, cerveses, vermuteria, cafès, conserves, olis, vinagres, xocolates... dirigit per Daniela Alina Petras.
 
 
Com podeu constatar a la propera fotografia la façana de Cal Seixanta-cinc és molt sòbria. No hi ha ni el nom de la petita botiga.


A Cal Seixanta-cinc hi podem comprar sabatilles, roba interior, pijames, bates, colònies, paraigües, fil de cosir, botons, cintes, barretines i ... solsonines.


Gairebé dels dos aparadors estan plens de sabatilles, però a la propera fotografia de detall del de l'esquerra podeu veure tres parells d'espardenyes.


A la fotografia següent podeu constatar que a l'aparador de la dreta les sabatilles i alguna sabata ocupen tot l'espai.


En el moment d'entrar a la petita botiga fundada per Joan Caelles Sanmiquel, padrí de la Maria Carme i primera generació d'espardenyers, veiem penjada del vidre de la porta una barretina Guinart, empresa fundada l'any 1.875.
La Maria Carme no té constància documental de l'any en el que el seu padrí fundà la botiga però sap que l'any 1.913 ja hi despatxaven.


Entro a Cal Seixanta-cinc i saludo a la Maria Carme Grifell Caelles, tercera generació d'espardenyers. Una família que fa espardenyes des de fa més d'un segle. La botiga és molt petita i tots els prestatges estan plens de gènere fins al sostre.


El seu padrí venia espardenyes, guardioles i olles de terrissa, tot a seixanta-cinc cèntims. Per això  l'establiment es coneix com Cal Seixanta-cinc.


El Joan Caelles i Sanmiquel a més a més de fer espardenyes treballava de barber en un establiment molt proper a Cal Seixanta-cinc.
A la fotografia de detall podeu veure les capsetes de botons, les de gafets Waldes i, a la dreta part de la sola de jute d'una espardenya..


A la fotografia següent, a més a més de la barretina Guinart i les petites espardenyes, podeu veure dos accessoris del vestit tradicional de catalana: la ret i les mitenes. La ret recull i adorna els cabells i les mitenes són uns guants reixats sense dits -generalment de color negre- que arriben fins al colze.


En aquesta petita botiga situada al cor de Solsona podeu veure productes difícils de trobar perquè les merceries estan en perill d'extinció. A la propera fotografia de detall us convido a triar el fil de cosir que necessiteu.


El padrí de la Maria Carme manufacturava tota l'espardenya començant per la sola d'espart. Més tard les soles es van fer de cànem i actualment són de jute. Les soles de les espardenyes dels trabucaires de Solsona són de goma.


Un cop feta la sola d'espart posava la puntera i la talonera i per acabar hi cosia tres vetes per banda. A la fotografia anterior i a la propera la Maria Carme ens ensenya l'espardenya abans de cosir-hi les vetes. Només hi ha la sola de jute, la puntera i la talonera.


La filla de Joan Caelles Sanmiquel, Mercè Caelles Solà ( mare de la Maria Carme i segona generació d'espardenyers ) només envetava. Ella fou la que va modificar el disseny de les solsonines cosint set vetes per banda i cobrint totalment la lona blanca de la puntera.


La Maria Carme va aprendre de la seva mare a fer les solsonines. Actualment compra ja feta la sola de jute amb la puntera i la talonera com la que podeu veure a la fotografia anterior.
 
 
Ella cus les catorze vetes, set per banda, a l'espardenya. Acabar un parell de solsonines li costa unes dues hores i mitja de feina. A la fotografia anterior i a la propera podeu veure solsonines preparades per la venda.


El punxó és l'única eina que li queda a la Maria Carme del seu padrí. El banc d'espardenyer i les altres eines es van cremar a la Guerra Civil.


Aquestes espardenyes de set vetes històricament s'han utilitzat a la Festa Major i al Corpus. Els gegants i demés improperis de Solsona calcen solsonines. A les tres  properes fotografies de detall  que vaig fer a la Festa de Corpus podeu veure els peus, amb solsonines, del flabiolaire, del ball de l'àliga i d'un trabucaire.




A Cal Seixanta-cinc han fet durant més de cent anys espardenyes de tres, de cinc i de set vetes per banda, vetes que generalment són de color negre o vermell.

A finals del segle XVIII i principis del XIX hi havia molts espardenyers per tot el país. A Solsona van arribar a treballar-ne vint-i-quatre, però a mitjans del segle XX només en quedaven quatre. Actualment a la capital del Solsonès hi ha dos espardenyers Cal Seixanta-cinc i Bufau, a la plaça del Camp número tres on la Claustre Cuadrench des del 2.012 reinterpreta la clàssica solsonina.


Agraeixo a la Maria Carme la seva gentilesa i les explicacions i, abans de sortir de Cal Seixanta-cinc, em fixo en dos parells de petites espardenyes que hi ha en un dels prestatges.
Atentament.
Senyor i

divendres, 15 d’abril del 2022

La Colònia Industrial de la Mata de Pinyana ( i 3 ).

El passat mes de març a les entrades "La Colònia Industrial de la Mata de Pinyana ( 1 )" i "La Colònia industrial de la Mata de Pinyana ( 2 )" vàrem visitar virtualment les cases dels treballadors de la colònia tèxtil cotonera i resseguírem perimetralment el recinte de l'antiga fàbrica.


Vaig explicar-vos que els propietaris actuals no en permeten l'accés i que, malgrat el projecte/treball de final de carrera a la UOC "Rehabilitació de la fàbrica de la Colònia industrial de la Mata de Pinyana, Alguaire (Lleida)" de l'arquitecte Eduard Antorn Monseny, l'antiga fàbrica va deteriorant-se lentament...


Però al final de la segona entrada us informava que a la tercera us convidaria a entrar-hi fotogràficament, no per gentilesa dels propietaris sinó per la Roser de l'Ajuntament d'Alguaire i del blog del bomber i fotògraf Andre Joose.


Els seguidors del blog sabeu que gairebé totes les fotografies són meves i que quan no ho són evidentment cito la font. La d'avui fotogràficament serà una entrada estranya perquè només les tres primeres fotografies i la de l'embarrat de Cal Trepat de Tàrrega les he fet jo, totes les altres me les va enviar la Roser de l'Ajuntament d'Alguaire, a que agraeixo la seva gentilesa.
La primera de les fotografies de l'Ajuntament d'Alguaire és dels primers anys de la dècada dels setanta del segle passat. Al centre, amb americana clara i les ulleres a la punta del nas, podeu veure al propietari de la fàbrica, el senyor Mata. El de les ulleres de col és José Aparicio Calvo-Rubio que fou Governador Civil de Lleida entre 1.970 i 1.974.


Font fotografia: Ajuntament d'Alguaire.
 
Les tres fotografies següents són de l'exterior de la fàbrica però estan fetes des de l'interior del tancament perimetral  de maó que no permet apropar-s'hi. La primera, de la façana principal, la van fer només entrar per la porta d'accés.


  Font fotografia: Ajuntament d'Alguaire.
 
A la propera fotografia podeu veure part de l'edifici de l'escola de la Colònia  Industrial de la Mata de Pinyana, un edifici amb planta enforma de lletra C del que veiem la façana principal des del centre del gran pati que separa la fàbrica del tancament perimetral del recinte.
 

Font fotografia: Ajuntament d'Alguaire. 
 
La tercera fotografia de l'exterior del recinte no tinc clar si està feta des de la casa del director o des de la planta superior de la nau central.
 
 
Font fotografia: Ajuntament d'Alguaire.
 
Però deixem l'exterior, que malgrat les dificultats hem vist a les dues entrades anteriors, per accedir al recinte de la fàbrica. La propera fotografia és de la sala on s'emmagatzemava la roba i el fil.


Font fotografia: Ajuntament d'Alguaire.
 
A les dues fotografies següents podeu veure la sala dels telers, un gran espai en el que encara podeu veure restes de l'antiga maquinària.



Font fotografies: Ajuntament d'Alguaire.
 
Si mireu la part central de la propera fotografia podeu observar part de  les corretges i politges que feien funcionar l'embarrat. En aquesta gran sala hi havia el retort, on es doblava el fil.


Font fotografia: Ajuntament d'Alguaire.
 
Faig un salt en el temps per anar a l'entrada del desembre del 2.016 "Un cop d'ull a Cal Trepat ( 5 )". Si cliqueu sobre l'enllaç anterior podreu recordar l'espectacular embarrat de la fàbrica targarina i veure com funciona.


Tornem a Alguaire per observar a la fotografia següent les corretges i politges de transmissió del volant dels embarrats de la turbina de la fàbrica.


 Font fotografia: Ajuntament d'Alguaire.
 
Al fons de la sala dels batans antics, màquines destinades a continuar la neteja i disgregació dels flocs de fibra, podeu veure les escales per pujar o baixar a les altres plantes de la nau central.


Font fotografia: Ajuntament d'Alguaire.
 
A més a més de les fotografies de l'Ajuntament d'Alguaire si cliqueu el proper enlaç, "La fàbrica de teixits de la Mata de Pinyana", quedareu bocabadats amb les fotografies del blog del bomber i fotògraf Andree Joosse, dels Països Baixos. En aquest impressionant blog també podeu observar l'interior de la farinera de Gualda i de la fàbrica de ciment de Xerallo. Penseu que de tot l'estat espanyol Andre Joosse només ha fotografiat catorze llocs abandonats i oblidats, tres a les terres de Lleida.
Deixem definitivament Alguaire i la seva colònia tèxtil cotonera per continuar pujant per la carretera N-230 fins a Andaní, un antic poble del municipi d'Alfarràs on ens espera, impacient, l'antiga fàbrica de filatures Casals.
Atentament.
Senyor i.